Torna la Lliga de Campions i l’ocasió es mereix encetar una ampolla de vi de primera divisió. Una garnatxa negra de la Terra Alta. Vi de les meves terres per gaudir d’una competició europea. Collita pròpia, com el Barça de Hansi Flick. Denominació d’origen que em fan sentir orgull de les meves arrels. El color morat, la copa plena, l’última gota. El darrer sospir abans del xiulet final. I el record recent d’un viatge d’anada i tornada a la comarca veïna del Priorat. Emprendre el camí per l’eix de l’Ebre des de Tortosa, resseguir el curs del nostre estimat i amenaçat riu i topar-me amb les cendres i les ferides encara obertes de l’incendi de Paüls. Pensar en la importància de la pagesia en la gestió dels boscos i en què tenim un patrimoni envejable que hem de conservar entre tots. El majestuós Castell de Miravet, les "Mores" i les vinyes arrenglerades costa amunt ens anunciaven que ja havíem arribat al nostre destí. 

Vam dinar en un petit restaurant de Porrera. Amb una carta de vins pensada al mil·límetre. On una nota inicial indicava que només carreguen cinc euros per ampolla al preu original del celler. Res de triplicar els preus. Tot per contribuir a no deixar-te el sou cada cop que consumeixes vi quan surts de casa. L’hàbit massa estès en el sector de la restauració que molts cops t’obliga a demanar per copes. Aquell quart de líquid pel qual acabes pagant sis o set euros. Amb el que et quedes amb ganes de més o amb el que t’acabes de rascar la butxaca quan en demanes una altra. La pròxima vegada farem una ampolla sencera. O potser ens els portarem nosaltres mateixos. I allò ara tan freqüent d’endur-se el vi que ens ha sobrat encara que només en quedi el cul.

Em fascina el món del vi. Delicat i complex a l’hora. La mal anomenada droga legal. Perquè una cosa és l’ús i l’altra l’abús. Com tantes altres coses. Com les hores que hi ha dipositades a cada gota. Gotes de suor i esforç que han dedicat durant segles els pagesos del nostre país. Catalunya és país de vi, de molt bon vi. Que s’exporta a tot el món i que atreu gent d’arreu. Comarques com la Terra Alta i el Priorat, oblidades per molts i que alguns no sabrien situar al mapa, han hagut de lluitar contra tot per fer-se un lloc entre els millors i cridar l’atenció del turisme. La inversió dels cellers i l’oferta de restauració que ha fet eclosió els últims anys en aquestes zones és digne d’admirar. La seva dignitat i honestedat és un exemple a seguir. 

Fa molt temps que soc activista del vi d’aquí. Sigui al supermercat o al restaurant, sempre demano vi català. Soc una humil aficionada que mira l’etiqueta i pregunta per les varietats. No en sé més que fer aquell ritual de remenar la copa, ensumar i engolir a poc a poc. Me’n refio dels que més en saben i confio molt poc en aquells restaurants que tenen quatre vins a la carta. Dels que pensen que oferint vins espanyols o francesos tindran més contenta a la clientela. I no suporto aquells que serveixen vi de la casa forà i dolent per tenir més marge quan n’hi ha de bo i català a preus econòmics. Només es tracta d’anar una mica més enllà, de sentir-se orgullós del producte de casa, de contribuir a fer un país més ric en tots els sentits. Tot comença per creure’ns que els nostres vins no tenen res a envejar als que venen de fora. Ens queda molt partit per jugar, però quan aixequem la copa que sigui sempre amb vi català.