Comence per ella. Fa sis anys que soc mare. Que passen de pressa, però no sabeu com passen de lents els dies, almenys a mi. Com que fa només sis anys que soc mare d’una xiqueta sana i neurotípica —és a dir, no té una dependència dels adults més enllà d'allò que s’espera d’una xiqueta de sis anys—, parlaré de la meua experiència fins a la data. A esta xiqueta l'anomenarem d’ara endavant la fera de la meva nena.
I ara parle de mi —com canvien les prioritats després d’esdevindre adult referent d’un menor!—. Vaig nàixer a Borriana i soc filla de pares separats el 1987 que, a més a més, s’havien casat pel civil, tot un escàndol per a aquell lloc i moment. Ma mare va tindre la sort de nàixer en una família en possibilitats i educació. El seu pare era oficial major d’ajuntament i la mare, professora d’història d’un institut públic i ama i senyora de l’economia de la casa. El de menys capacitat adquisitiva sempre va ser m’agüelo i tampoc li va importar mai molt. Tampoc no conduïa, ni feia res més que treballar, llegir i escriure, majorment poesia. Un intel·lectual falangista de manual.
En aquest context social, quan la mare es va separar, molt jove, els seus pares la van acceptar a casa de nou sense cap problema, més enllà de les diferències de criteri polític que sempre han estat presents en la meua infància. Ma mare, sense una base sòlida de criança, va decidir autoformar-se i, per tant, va agafar el corrent més progre del moment: Françoise Dolto. És a dir, a mi, la mare no m'ha posat una mà damunt més que dues o tres vegades puntuals en què li vaig fer perdre la paciència. Això sí, ella va ser la primera persona de l’Estat que jo conega en aplicar la doctrina de “penes íntegres”. Per entendre'ns, els càstigs eren condemnes íntegres, tres mesos sense eixir, dos dies sense parc… Jo sempre pensava en altres infants del meu voltant que els hi pegaven al cul i ja s’havia acabat el càstig. Ara entenc que no, que això de ma mare era millor.
A més, ma mare, amb llums i ombres com tota la gent que cria —no hi ha cap mare/pare perfecte—, també és molt “fan” de Carl Gustav Jung. Per això, sempre m’ha criat amb la màxima que els fills i, és clar, les filles, es tenen per ser lliures, no per a continuar els passos dels pares. Volem originals, no còpies familiars. Finalment, convé indicar que, en el meu cosmos familiar, són les dones les que han tingut un gran paper en l’organització i la cohesió familiar, dins dels límits del context històric de cadascuna d’elles. I les més joves han estat polititzades i tenen treballs fora dels àmbits de la criança.
Tinc una tia farmacèutica i una llicenciada en Filosofia i Lletres i molt filohelena que, de retruc, és —o ha sigut— de la Lliga Comunista Revolucionària. I ma mare, funcionària d’hisenda i molt interessada per la filosofia, el món de les idees. Més aviat platoniana i freudiana. Per tant, una mare “humanista”. I també important, en ma casa sempre hi ha hagut llibres de totes les tendències i sempre he(m) pogut accedir a ells sense cap mena de límit excepte el de l’edat recomanada. Com podeu comprovar, en ma casa les “tasques de cura” no són el nostre fort i, a més a més, sempre hem pogut externalitzar-les. Privilegi de classe.
He explicat tot açò, no per ego, sinó perquè crec que és important, quan parlem de feminisme i criança, saber des d’on opina la persona que opina. En resum, a mi no me van criar per ser mare i esposa o per saber netejar, encara que m’han ensenyat que tindre controlada la logística d’una casa és un guany per a l’estabilitat física i mental de totes i tots. El respecte cap a les capacitats intel·lectuals dels individus per si mateixos, siguen home o dona, sempre l'he tingut present. M'han inculcat que jo podia ser tot allò que volgués. El meu propi límit era jo mateixa, com diria la meua senyora mare: “Com si vols ser telegrafista o presidenta del govern, el que jo vull és que tu siguis feliç”. Un altre privilegi.
Per tant, per a mi, el “feminisme” era i existia en el meu entorn familiar de dones independents econòmicament i que van fer més o menys el que van voler —per a l'època, és clar—. Supose que és per això que a mi m’agrada cuinar, però no fer el sopar o el dinar. Són coses diferents. I per això mai vaig pensar que no podia ser enginyera civil, com l’home de ma mare, encara que a la UPC, quan jo vaig començar la carrera el 2006, no érem més de 10 dones a classe. I és per això també que soc conscient que, a mi, el patriarcat no me va ofegar tan fort com a d’altres. O no el vaig notar tant, fins a fer-me adult de referència i responsable penal de la fera de la meva nena.
En el meu imaginari col·lectiu, les onades 2 i 3 del feminisme han estat més la constatació pública que gent com Kollontai, Montseny, Beauvoir, Delphy o Carmena tenien raó. Sí, és veritat que la tercera onada del feminisme va activar i incloure el sector “queer” dins del moviment, encara que el feminisme postmodern continua reivindicant el de sempre: equitat, igualtat, avortament lliure, que els homes (not all men, but all men) es fagen càrrec de les tasques de cura de manera equitativa, de la càrrega mental…
Per tant, quan vaig ser mare, la sorpresa va ser grossa. Tot el pes del patriarcat va caure sobre mi. Ningú no s’escapa al final del sistema, per molts privilegis que tinga, a no ser que siga un home blanc, heterosexual i de classe alta. Un cop vaig tindre consciència del patriarcat, vaig poder fer crítica de certes actituds meues respecte a altres dones i vaig poder incloure en la meua vida el concepte sororitat. Gràcies, fera, per fer-me créixer!
Arran d'aquesta descoberta vaig començar a cercar referents feministes actualsque parlen sobre maternitat. Llibres com Dónde está mi tribu, de Carolina del Olmo, em van fer vore que no estava sola en aquesta amarga cara de la maternitat. Gràcies, Carolina! Però també vaig trobar tot un món fosc i adoctrinador de mares. De mares, no de pares. Tribu que jo anomene la lliga de la llet i que per a mi ha sigut el mal. Malgrat que dins del feminisme més transversal i progre la lliga de la llet ha de ser tolerada, encara que molta de la seua doctrina siga neoliberal. Des del meu punt de vista i des del feminisme materialista, és de sentit comú rebutjar la lliga de la llet, que pregona que una persona, un cop és mare, no és res més que una mare. I que, si no és mare 24/7, és una mala mare. És a dir, cal rebutjar el feminisme neoliberal.
Jo era moltes coses abans de tindre la fera de la meva nena i a algunes he hagut de renunciar. Com tindre sexe a qualsevol moment que m’avellisca —amb mi o amb altres persones— o poder anar a defecar sola, sentir la música que a mi m’agrada o vore pel·lícules que m'interessen en qualsevol moment. Sopar pa en companansa (pa amb embotit, per a la Catalunya Central) o gaudir d’una ressaca de dos dies sense moure’m del sofà. O fer activisme presencial a partir de les 19:00 de la nit. I totes estes renúncies les he fet de manera conscient —que no amb gust—, perquè jo era conscient que tindre fills en una societat capitalista i patriarcal no era fàcil.
El que he trobat a faltar durant estos sis anys són referents feministes de criança —més enllà de les dones de la meua família i entorn— que parlen de coparentalitat, de la família escollida i de per què és un privilegi de classe poder quedar-se a casa tenint cura d’un nadó. I que diferencie les tasques de cura, tasques que les dones (not all femmes, but all femmes) fem gratis i que sustenten el capitalisme com a sistema, de la criança, de l'acompanyament d'un infant fins a l’etapa adulta donant-li totes les eines al teu abast com a adult de referència responsable per esdevenir una persona amb capacitat de pensament crític.
En resum, amb aquest article volia posar en evidència la manca de referents de criança des del feminisme materialista i la manca de criteri a l’hora de posar límits des del moviment d’esquerres i feminista a la criança neoliberal de la doctrina de la lliga de la llet. Un feminisme que revindique que les dones mares som moltes coses abans que mares: amigues, filles, nebodes, amants, fans de grups de música, fumadores i fins i tot enginyeres especialistes en mobilitat i territori. Si algú té algun referent intel·lectual actual amb aquesta tesi, per favor, que el pose sobre la taula i el divulgue. Jo li ho agrairé profundament!