Com si fos una paradoxa de la història, les eleccions a França coincideixen amb el Festival d’Avinyó, considerat el més modern de les arts escèniques contemporànies internacionals. És una metàfora de la França actual on conviuen expressions moderníssimes que són l’enveja del món amb plantejaments morals que semblen portar-nos a temps impropis dels estats moderns.
Hi ha qui creu que Emmanuel Macron va cometre un greu error quan va convocar eleccions anticipades per aquest diumenge— i el diumenge 7 de juliol en les circumscripcions on avui cap candidat assoleixi el 50% dels vots emesos. França ha viscut dies vertiginosos des d’aquell vespre del 9 de juny quan, en els inicis de l’escrutini, va acceptar que el seu moviment, avui convertit en partit liberal, havia tret uns mals resultats. Si no hagués iniciat un procés electoral, el clima probablement s’hauria convertit en irrespirable i Marine le Pen s’hauria convertit en l’única veu bramant.
Avui en el debat públic, Macron apareix com un personatge insensat per alguns. Pels qui l’acusen de voler una implicació directa dels francesos en la guerra d’Ucraïna, pels qui diuen que ha deixat el Sahel en mans dels russos. La majoria li retreu no haver estat capaç d’impedir l’increment de preus dels productes bàsics o que hagi disminuït la protecció social —fins i tot imposant la presidència per sobre de les votacions en l’Assemblea Nacional, prerrogativa constitucional inacceptable en altres democràcies europees—; però sobretot li retreuen la incapacitat per complir promeses sobre seguretat pública i integració de col·lectius marginals que havia fet quan va crear la ‘France en Marche’.
‘En Marche!’ va néixer per “modernitzar i moralitzar” la política francesa en paraules literals del seu impulsor. Creia que tota la política no-ultra el veuria com el gran patriota modernitzador i malgrat haver comptat durant el primer mandat amb majoria parlamentària suficient, les seves decisions lluny de ser rebudes com exemplaritats, han tingut una gran resposta arreu per un moviment que no era el clàssic i poderós sindicat CGT, sinó un moviment social de difícil interlocució conegut com els gilets jaunes. En même temps, ni de dretes ni d’esquerres— que normalment vol dir de dretes— va sobrevalorar la seva capacitat de seduir els francesos sense iniciar reformes profundes que canviessin la inèrcia dels problemes socials que són greus i abundants.
La presidència francesa feta a la mida de Charles de Gaulle, és poderosa i omnipresent i Macron va trencar alguns esquemes, és cert, però va deixar podrir problemes de les perifèries urbanes que clamen des de fa dècades i a les que per raons molt diferents si va sumar la França rural. De tots dos problemes, per raons ben diferents, qui va treure’n profit va ser un vell partit que ara creix i avui és favorit. A França l'extrema-dreta no és nova, però ara aprofita la força de l’onada mundial per aparèixer com imparable.
Avui el partit-antic moviment de Macron perdrà i el fenomen de major interès que viurem serà l’acord de les esquerres que sabent els detalls de les seves normes electorals ha presentat el candidat amb més possibilitats de sortir i els altres tres partits de la coalició d’esquerres no presenten candidats per no dispersar vots.
La França Insubmisa, el Partit Socialista, els Ecologistes i el Partit Comunista han pactat un programa de lectura interessant. Al capdavant de tots ells l’exministre de sanitat Aurélien Rousseau. El Partit Socialista presenta com a candidat únic de la coalició a 175 dels seus líders, la França Insubmisa ho fa a 229 circumscripcions, Partit Comunista 50 candidats i ecologistes 50. Veurem quants acaben essent membres de l’Assemblea Nacional, però han fet el més difícil: renunciar al vot de partit i sumar forces per evitar una majoria absoluta de l’extrema dreta.
No és la primera vegada que l’esquerra s’uneix. La unió més similar és la de 1935, però també l’any 1972 hi va haver un acord, el 1981 ho van tornar a intentar amb protagonistes diferents. El seu resultat avui i sobretot el pròxim diumenge és el més interessant d’aquest procés que Le Pen intenta que només creguem que la protagonista és ella.
D’aquests partits els convido a conèixer Raphaël Glucksmann, l’actual dirigent del Partit Socialista francès, autor de "Les enfants du vide" (Els infants del buit) de qui he manllevat part del títol d’aquest article. Aquest breu llibre formula propostes en llenguatge i coordenades actualitzades per evolucionar d’una societat de punt mort individualista a una implicació ciutadana. El pròxim diumenge veurem que els espera a aquesta nova esquerra o que ens espera amb una potència nuclear governada per l’extrema dreta.