El passat 20 de maig, se celebrava la jornada Perspectives de l’Educació Superior Artística a Catalunya, convocada pel Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA). S’hi van presentar, primerament, tres informes referits a la professionalització dels graduats i graduades en Música; dels graduats i graduades en Art Dramàtic, Dansa i Arts Escèniques; i dels titulats i titulades en Arts del Circ (cicle superior d’FP). Presentats tots tres per Laia Gall, responsable de projectes de D’EP Institut. Uns informes que han de completar-se amb els referits a la resta de les arts (visuals-disseny, cinema-audiovisuals...).
Les dificultats que comporta l’aterratge i el desenvolupament professional en uns camps tan poc pautats i amb una ocupació tan intermitent, posen de manifest la necessitat d’una actuació convinguda entre centres educatius, administració i empreses, així com la urgència de completar d’una vegada l’elaboració de l’Estatut de l’Artista (iniciada el juliol de 2021, amb la creació de la corresponent Comissió interministerial, adscrita al Ministeri de Cultura), que ha de contemplar les regulacions específiques que requereix el treball artístic i els oficis connexos, en els terrenys laboral, fiscal, de la seguretat social, etc. D’altra banda, cal constatar favorablement l’ampliació creixent dels camps on el coneixement artístic es revela com una eina de gran utilitat: l’educació integral d’infants i joves, la conjugació de l’aprenentatge per projectes, la gestió de les emocions, les teràpies de la salut mental i de la salut motriu, les dinàmiques de grup (familiar, social, empresarial), etc.
El plat fort de la jornada, tanmateix, va ser l’estat i perspectives de l’educació artística superior, amb la presentació de l’informe L’educació artística superior a Catalunya. Anàlisi, diagnosi i propostes, elaborat per Carme Ortiz, exdirectora de l’Escola Superior d’Arts Plàstiques i Disseny (ESDAP) i per M. Dolors Tapias, exdegana de la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona, amb la col·laboració de Núria Sempere, directora de l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), de Magda Puyo, exdirectora general de l’Institut Teatre (IT, amb les seves escoles superiors d’Art Dramàtic i de Dansa), i de Marc López, exdirector de serveis de l’Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya (ESCAC) i actual director de Catalunya Mèdia City.
L’educació artística superior està dividida, avui, per dos ordenaments diferenciats: d’una banda, l’ordenament universitari, en el marc de la Llei Orgànica del Sistema Universitari (LOSU) i, d’altra banda, l’ordenament establert per a les escoles superiors, en el marc de la Llei Orgànica d’Educació (LOE), que el 2006 les va incorporar a l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), actualitzada per la Llei Orgànica de Modificació de la LOE (LOMLOE) i per la recent Llei d’Ensenyaments Artístics (LEA, 2024). Amb una modalitat híbrida que consisteix en l’"adscripció universitària" decidida per algunes escoles i que comporta disposar de titulacions universitàries, però amb els centres, el professorat i l’alumnat fora del règim universitari. En tots els casos, es tracta d’ordenaments insuficients que, en un sentit o l’altre, condemnen els ensenyaments artístics a caminar a la pota coixa.
La LEA ha obert la porta a la superació de la discriminació del professorat i de l’alumnat de les escoles superiors respecte del professorat i l’alumnat universitaris. No ha resolt, en canvi, la manca d’autonomia que pateixen les escoles superiors (essent l’autonomia la característica definitòria de tota educació superior), tant pel que fa a la definició dels seus currículums (establerts en bona part per reials decrets estatals, que en dificulten greument l’actualització i la diversificació) com pel que fa a la seva dependència administrativa (vinculada als paràmetres de l’educació secundària i subjecta a la inspecció d’aquesta).
Tampoc no ha resolt una absència greu: la manca d’una estructura comuna de les escoles superiors de cada territori, destinada a articular departaments (àmbits de coneixement i de formació continuada del professorat), en alguns dels quals podrien coincidir dues o més arts; a impulsar els postgraus (alguns també de mixtes); i amb capacitat d’incloure el doctorat i d’impulsar la recerca, tot regulant la recerca performativa (o sobre la pràctica artística). És a dir, persisteix la manca d’un primer pis que reuneixi les escoles superiors disperses i que faci la funció que fan les universitats respecte de les seves facultats. La previsió d’un Institut Superior de les Arts (ISA), a la Llei d’Educació de Catalunya, volia suplir aquest dèficit estructural, encara que només fos en part, però no ha arribat a materialitzar-se.
En el cas dels graus artístics universitaris que s’organitzen en facultats, compten amb els avantatges de la universitat, però no disposen del règim específic que les arts precisen: proves d’accés basades en la idoneïtat per a l’exercici de cada art, més que no pas en el coneixement generalista; reconeixement acadèmic de les trajectòries artístiques d’excel·lència (que haurien d’obtenir un tractament semblant al doctorat per poder exercir responsabilitats de direcció a centres, departaments i especialitats); reconeixement de les ràtios baixíssimes imprescindibles en algunes arts; regulació i plena normalització de la recerca performativa, etc.
La Universitat de les Arts, present en alguns països europeus, sembla el model que podria unificar els actuals ordenaments en un de definitiu, superador dels dèficits esmentats, d’acord amb l’autonomia inherent als estudis superiors i al règim específic que el coneixement artístic i la pràctica artística precisen.
La taula rodona que va seguir la presentació de l’informe, composta per totes les persones esmentades i moderada per Mercè Gisbert, directora de l’Agència per a la Qualitat del Sistema Universitari de Catalunya (AQU), va ser rica en reflexions sobre aquesta problemàtica. I, tant les conclusions de l’informe com les d’aquesta taula, van coincidir en la necessitat d’impulsar, a Catalunya, un full de ruta que es basi en la coordinació estable entre els diferents agents implicats per tal d’encaminar les coses cap a solucions possibles, per més que limitades a l’actual marc legal.
Catalunya posseeix una educació superior artística de molta qualitat (tant en el marc LOE-LEA com en el marc universitari), amb titularitats administratives diverses, juntament amb la que és de titularitat privada. El desenvolupament del gran potencial que comporta aquest entorn educatiu, és fonamental en els pròxims anys i cal emprendre’l sense demora. Seria ideal que hi hagués una llei orgànica estatal reguladora de l’autonomia dels ensenyaments artístics i de les condicions específiques que necessiten. Però no podem esperar.
Mercè Gisbert, directora de l’AQU, remarcava, arran d’aquesta jornada: “L’educació artística superior constitueix, en nombre d’alumnes, un àmbit important del sistema de formació superior de Catalunya, a la qual cosa s’ha de sumar l’impacte que té en el desenvolupament cultural, creatiu i també econòmic de la societat. Tenint això en consideració, és necessari harmonitzar-la amb la resta d’estudis superiors, tant pel que fa al reconeixement acadèmic com als recursos especialment de recerca i transferència”. I afegia: “Cal que Catalunya defineixi una estratègia marc pròpia, que permeti garantir la qualitat, la internacionalització i la sostenibilitat del sistema d’educació artística superior. Per acabar demanant: “La definició d’una estratègia sistèmica, consensuada entre les institucions educatives i les administracions per garantir la qualitat, la sostenibilitat i la projecció futura de l’educació artística superior a Catalunya”.
Per començar, caldria procedir a una coordinació executiva entre el Departament d’Educació, el Departament de Recerca i Universitats i l’Agència de Qualitat (AQU), que permeti donar vida a un programa interdepartamental de Govern, disposat a fer camí en la bona direcció. Cal governar l’educació artística superior de Catalunya cap a l’autonomia i el règim específic que són inexcusables.