Aquest 2023 serà un any d'alt voltatge polític i electoral: com a mínim tindrem eleccions municipals a tot l'Estat el dia 28 de maig, que coincidiran amb eleccions autonòmiques a 12 comunitats autònomes (amb especial atenció als resultats del País Valencià i d'Extremadura), i acabarem amb les eleccions al Congrés i al Senat a finals d'any. És per això que, a manera de guia per a responsables de campanya i d'estratègia, i lectors interessats en la comunicació i estratègia política, caldrà tenir en compte quatre aspectes fonamentals, que detallo a continuació.
Del vot ideològic al vot temàtic. Dues premisses es repeteixen en tots els estudis sociològics fets en els últims anys: una creixent desafecció política en general (i cap als partits en particular), i una decreixent fidelitat de vot cap als partits. O, el que és el mateix, els agregadors de vot de la ciutadania estan passant de ser majoritàriament al voltant de les ideologies (també hi incloc aquí l'eix nacional), a ser-ho al voltant dels temes (més o menys concrets o contextuals). És així com es desprenen fenòmens com el vot protesta, el vot a partits més o menys monotemàtics, o fins i tot la mutació de partits cap a nous electorats mitjançant un discurs diferent del seu històric.
La televisió convencional ja no és un (l'únic) mitjà de masses. Fa unes setmanes, la BBC anunciava que tancarà 2 canals de televisió i un de ràdio el 2025, i situava la fi de les emissions lineals (on l'usuari pot canviar de canal, però no de programació) via radiofreqüència en uns 10 anys, aproximadament. D'altra banda, no és només que internet tingui una quota de penetració a Catalunya superior a la de la televisió (90,7 vs. 80% segons el CAC, en una tendència que només es trenca en les persones majors de 65 anys), sinó que el 83% dels joves de 18 a 34 anys s'informen per les xarxes socials i 2 de cada 3 ho fan per mitjans digitals. A nivell agregat a tota Catalunya, el 78% de la ciutadania s'informa preferentment per la televisió, enfront del 56% que ho fa mitjançant les xarxes socials. Per no parlar del consum en termes de minuts / dia, on internet ja ha superat també a la televisió convencional (215 vs. 207 minuts, segons AMIC). Una darrera dada en aquest sentit: el 61% de catalanes i catalans està abonat a Netflix.
S'ha acabat l'era de primer l'acte, i després, el tuit. Després d'una dècada (i una pandèmia global) d'aprenentatge, creixement i maduresa, les xarxes socials ja no poden ser vistes com un mitjà secundari, on publicar algun contingut després de fer allò important (un acte, entrevista o una roda de premsa), sinó que són un mitjà de comunicació en si mateix per al candidat / partit / institució. No és només que siguin el mitjà preferent (sinó únic) d'informació per a bona part de la ciutadania, sinó que ofereixen tres avantatges competitius que no podem desaprofitar: la segmentació, la participació, i l'emissió en directe. O dit d'una altra manera, en un context de fragmentació, vot temàtic i d'un consum massiu de les xarxes socials, el nostre tuit, o post, o reel... no 'caminarà sol pel carrer' fins a arribar als ciutadans específics als quals ens hi volem dirigir. I molt menys ho farà en forma i freqüència per tal d'aconseguir l'efecte buscat. Una campanya sense publicitat, no es pot qualificar de campanya. I una campanya sense publicitat microsegmentada, no serà una bona campanya.
Calcula bé quan persuadir, i quan mobilitzar. Si entenem persuadir com l'intent de canviar algú de votar 'x' a votar la nostra opció política, i mobilitzar com la forma de fer efectiu el vot cap al nostre candidat, d'entre les persones ja convençudes (persuadides), és essencial entendre en quin moment hem de prioritzar un objectiu o l'altre. Com fer-ho? Molt senzill: a mesura que ens apropem a la data de les eleccions, ens serà més difícil (haurem d'invertir-hi més recursos de tota mena, fins al punt que no sortirà a compte) per persuadir un votant perquè passi de votar una altra opció a la nostra. I, com és obvi, té poc sentit mobilitzar votants a mesos d'una cita electoral. És per això que podem marcar com, en les setmanes prèvies al dia de les eleccions, és el punt d'inflexió on, en lloc de concentrar els esforços en persuadir, ho haurem de fer en mobilitzar als votants ja convençuts anteriorment.
Del vot ideològic al vot temàtic. Dues premisses es repeteixen en tots els estudis sociològics fets en els últims anys: una creixent desafecció política en general (i cap als partits en particular), i una decreixent fidelitat de vot cap als partits. O, el que és el mateix, els agregadors de vot de la ciutadania estan passant de ser majoritàriament al voltant de les ideologies (també hi incloc aquí l'eix nacional), a ser-ho al voltant dels temes (més o menys concrets o contextuals). És així com es desprenen fenòmens com el vot protesta, el vot a partits més o menys monotemàtics, o fins i tot la mutació de partits cap a nous electorats mitjançant un discurs diferent del seu històric.
La televisió convencional ja no és un (l'únic) mitjà de masses. Fa unes setmanes, la BBC anunciava que tancarà 2 canals de televisió i un de ràdio el 2025, i situava la fi de les emissions lineals (on l'usuari pot canviar de canal, però no de programació) via radiofreqüència en uns 10 anys, aproximadament. D'altra banda, no és només que internet tingui una quota de penetració a Catalunya superior a la de la televisió (90,7 vs. 80% segons el CAC, en una tendència que només es trenca en les persones majors de 65 anys), sinó que el 83% dels joves de 18 a 34 anys s'informen per les xarxes socials i 2 de cada 3 ho fan per mitjans digitals. A nivell agregat a tota Catalunya, el 78% de la ciutadania s'informa preferentment per la televisió, enfront del 56% que ho fa mitjançant les xarxes socials. Per no parlar del consum en termes de minuts / dia, on internet ja ha superat també a la televisió convencional (215 vs. 207 minuts, segons AMIC). Una darrera dada en aquest sentit: el 61% de catalanes i catalans està abonat a Netflix.
S'ha acabat l'era de primer l'acte, i després, el tuit. Després d'una dècada (i una pandèmia global) d'aprenentatge, creixement i maduresa, les xarxes socials ja no poden ser vistes com un mitjà secundari, on publicar algun contingut després de fer allò important (un acte, entrevista o una roda de premsa), sinó que són un mitjà de comunicació en si mateix per al candidat / partit / institució. No és només que siguin el mitjà preferent (sinó únic) d'informació per a bona part de la ciutadania, sinó que ofereixen tres avantatges competitius que no podem desaprofitar: la segmentació, la participació, i l'emissió en directe. O dit d'una altra manera, en un context de fragmentació, vot temàtic i d'un consum massiu de les xarxes socials, el nostre tuit, o post, o reel... no 'caminarà sol pel carrer' fins a arribar als ciutadans específics als quals ens hi volem dirigir. I molt menys ho farà en forma i freqüència per tal d'aconseguir l'efecte buscat. Una campanya sense publicitat, no es pot qualificar de campanya. I una campanya sense publicitat microsegmentada, no serà una bona campanya.
Calcula bé quan persuadir, i quan mobilitzar. Si entenem persuadir com l'intent de canviar algú de votar 'x' a votar la nostra opció política, i mobilitzar com la forma de fer efectiu el vot cap al nostre candidat, d'entre les persones ja convençudes (persuadides), és essencial entendre en quin moment hem de prioritzar un objectiu o l'altre. Com fer-ho? Molt senzill: a mesura que ens apropem a la data de les eleccions, ens serà més difícil (haurem d'invertir-hi més recursos de tota mena, fins al punt que no sortirà a compte) per persuadir un votant perquè passi de votar una altra opció a la nostra. I, com és obvi, té poc sentit mobilitzar votants a mesos d'una cita electoral. És per això que podem marcar com, en les setmanes prèvies al dia de les eleccions, és el punt d'inflexió on, en lloc de concentrar els esforços en persuadir, ho haurem de fer en mobilitzar als votants ja convençuts anteriorment.