Aquest disssabte, el moviment pel dret a l'habitatge va omplir els carrers de Barcelona. Una colla d'associacions, amb el Sindicat de Llogaters com a referent, va fer ressonar el clam S'ha acabat. Abaixem els lloguers. Entre les principals reivindicacions, que els arrendaments s'abaixin un 50%; s'han duplicat en els darrers deu anys. També es va demanar que els contractes siguin indefinits per garantir més seguretat i menys pressions indegudes per part dels propietaris.
Entomar la gestió de l'habitatge s'ha convertit en el carril central de tots els discursos públics. En l'acte d'obertura del congrés d'UGT a Barcelona, tots els ponents han assenyalat l'habitatge com una prioritat de les polítiques públiques. En l'entrevista que Pepe Álvarez va concedir a Nació, el dirigent sindicalista es preguntava quin sentit té assolir increments salarials si els treballadors han de canalitzar prop del 80% del sou a pagar la llar.
El fenomen dels empleats pobres, persones amb feina però que no estan en situació d'arribar a final de mes, s'ha convertit en l'alarma més dramàtica per al manteniment de l'estat del benestar. I aquest no és un problema local sinó que es replica a la major part de països del nostre entorn. Quan es parla de reconstruir el contracte social, cada cop és més evident que això només serà possible si l'accés a l'habitatge és un objectiu assolible per les classes treballadores.
Les eleccions als Estats Units han enviat molts senyals que els demòcrates d'arreu haurien d'atendre. Les dades macroeconòmiques no expliquen el malestar de fons en amplis sectors de la societat, un malestar que sorprèn els analistes massa aliens al batec del carrer i de les cases. El mateix passa a Europa.
Sense que els joves puguin tenir un camí real per construir un projecte de vida, no cal esperar que mostrin cap entusiasme amb una arquitectura institucional incapaç d'afrontar amb diligència les seves preocupacions. En aquests moments, l'accés a un sostre digne s'ha convertit en el principal termòmetre del fracàs o no de la política, de les institucions democràtiques i de la viabilitat del projecte europeu.
Europa ha sabut erigir un estat del benestar potent. Però el triomf ideològic del pensament neoliberal, expressat en diverses onades des dels anys 80, ha posat a la defensiva el mateix concepte d'allò públic. Aquí, en els valors comunitaris i si encara poden presentar batalla a l'ofensiva reaccionària global, hi ha el moll de l'os de la gran batalla que tenim al davant.