Les darreres eleccions europees van confirmar l'ascens de l'extrema dreta. La nova Comissió Europeainclourà els comissaris proposats per Hongria i Itàlia, acceptats finalment per les tres grans famílies polítiques tot i les resistències del Partit Socialista Europeu, menors que les de populars i liberals. La victòria de Donald Trump als Estats Units només ha fet que donar embranzida al bloc ultra. Al si del PPE, principal força conservadora europea, es viu un debat sobre les aliances factibles amb nuclis de l'extrema dreta i establint diferències entre Viktor Orbán i una Giorgia Meloni aparentment més "moderada".
El debat es produeix en gairebé tots els països. Els cordons sanitaris ja fa anys que s'han anat afeblint. Formacions ultres governen en diversos països de la UE en coalició amb partits de la dreta democràtica. A Espanya, el PP d'Alberto Núñez Feijóo -que ha intentat sense èxit fer un pols amb Brussel·les- ha tancat acords amb Vox sense despentinar-se. En aquests moments, és útil observar com va actuar la dreta tradicional en el moment de l'ascens del feixisme. Us proposem un viatge per la història europea amb episodis no tan llunyans.
El malestar alimenta el nazisme
L'accés al poder de Hitler és un exemple del desconcert conservador davant l'èxit de l'extrema dreta. La República de Weimar (1918-33) no va poder reeixir. L'orgull ferit després de la Primera Guerra Mundial i l'humiliant Tractat de Versalles la van desestabilitzar. Però el que fou letal va ser la Depressió del 1929. Amb més d'un 30% d'atur i una hiperinflació, el partit nazi, anomenat Partit Nacional Socialista Obrer Alemany (NSDAP), va anar a l'alça. Si el 1928 va quedar per sota del 3%, el 1930 ja va trasbalsar el sistema amb 107 diputats (18%, segons després del socialdemòcrata SPD). El juliol del 1932, van esdevenir primera força, amb el 36%. Les elits polítiques van començar a plantejar-se què fer amb els nazis.
El "govern de coalició" de Hitler
El president del Reich era el mariscal Oskar von Hindenburg, un antic monàrquic de 85 anys que havia guanyat prestigi exercint la presidència amb relativa moderació. Menyspreava Hitler, però va ser convençut pel seu entorn d'arribar a un acord amb el líder nazi per fer-lo canceller (primer ministre), però sota control. El 30 de gener del 1933, Hitler era canceller. Qui l'havia de vigilar era el vicecanceller Franz von Papen, un catòlic que provenia del Zentrum, la democràcia cristiana. En el govern, hi eren ministres d'altres formacions conservadores, com Alfred Hugenberg, líder del Partit Nacionalista. Ashby Turner ha detallat, a Treinta días del poder, els esdeveniments d'aquell gener en un llibre trepidant.
L'incendi del Reichstag, el febrer del 1933, atribuït a un militant comunista que va ser executat, va crear un clima d'histèria a tot el país. Aquell mateix mes, una vintena de grans industrials com Gustav Krupp i Fritz von Opel, van entrevistar-se amb Hitler i van quedar enlluernats pel seu projecte polític. El canceller nazi els va garantir una etapa d'estabilitat i ordre, i ells el van veure com l'home dur que retornaria la prosperitat a Alemanya i barraria el pas a un Partit Comunista crescut amb la Depressió. Éric Vuillard ha narrat literàriament la cimera entre Hitler i els exponents del gran capitalisme alemany a L'ordre del dia.
Hitler no va obtenir la majoria absoluta desitjada a les eleccions convocades per al març del 1933. Però ja era el cabdill. Només li va caler il·legalitzar els comunistes per tenir la majoria del Reichstag, que va votar atorgar-li el decret de plens poders. Només l'SPD va votar en contra. El gruix del món econòmic i la dreta burgesa van fer seu el relat nazi de la urgència d'una etapa autoritària. Els liberals del Partit Democràtic, els catòlics del Zentrum, els liberal-conservadors del Partit del Poble, van votar sí a Hitler. Pocs mesos després es van autodissoldre. Alguns van creure encara que Hindenburg vetllaria per evitar mals majors, però el mariscal estava ja gairebé incapacitat i moriria l'any següent.
I pels no convençuts... la Nit dels Ganivets Llargs
No tothom en el bloc de forces d'ordre confiaven amb Hitler. Konrad Adenauer, dirigent del Zentrum, va fer retirar les banderes nazis de Colònia, d'on era alcalde, quan Hitler la va visitar poc després d'accedir a la cancelleria. Fou destituït immediatament. El 30 de gener del 1934, Hitler va fer una purga sagnant dins del seu partit, exterminant les SA d'Ernst Röhm, a qui el món empresarial veia com l'ala esquerra del moviment nazi. De pas, Hitler va eliminar figures hostils de la dreta, com el general Kurt von Schleicher, el canceller anterior a Hitler, o Gustav von Kahr, expresident de Baviera que s'havia oposat a Hitler. Aquest ja tenia tot el poder. Després, molts antics aliats de la primera hora se'n penedirien, però ja seria massa tard.
Mussolini, de la mà del rei i dels liberals
Mussolini també va començar dirigint un govern formalment de coalició. El fundador del Partit Nacional Feixista va accedir al poder el 1922, un segle just abans que ho fes Giorgia Meloni, que va créixer en la branca juvenil del neofeixista Moviment Social Italià. L'arribada al poder de Mussolini, però, seria diferent. Els feixistes també es van aprofitar, com faria Hitler onze anys més tard, d'una greu crisi econòmica i social. Després d'aixecar el partit com un gran moviment de masses, Mussolini era vist pels grans lobis econòmics, de la Confindustria a l'Associació Bancària i la Confagricultura, com una carta a jugar.
La Marxa sobre Roma d'octubre del 1922 va ser una prova de força, però amb la benedicció del rei Víctor Manuel III i l'exèrcit. El monarca va aprovar un govern de coalició presidit per Mussolini en el que hi havia diversos ministres del Partit Popular (democristià) i diferents grups de dreta liberal. La Cambra dels Diputats va investir-lo per 306 vots a favor, 116 en contra i 7 abstencions. A diferència del nazisme, la conquesta de l'Estat va ser més lenta. Però poc després, amb l'assassinat del socialista Giacomo Matteotti, les coses van canviar. El 1926, els partits polítics eren prohibits. Entre les figures que havien votat el govern Mussolini hi havia el democristià Alcide de Gasperi i el liberal Giovanni Giolitti. Tindrien temps de penedir-se'n.
Àustria: de socialcristians en feixistes
El cas austríac és sorprenent en la història dels moviments feixistes. El país que després, el 1999, seria el primer de la Unió Europea a tenir un govern amb presència ultra (el Partit de la Llibertat de Jorg Haider), tenia precedents feixistes. S'ha anomenat com a austrofeixisme l'etapa 1932-38, quan el govern va estar en mans del Front Patriòtic fundat per Engelbert Dolfuss. La particularitat és que Dollfuss va arribar a la cancelleria com a líder del Partit Socialcristià.
Des del poder va endurir la política interna i es va deixar influir de seguida pel context de règims totalitaris que s'estenien per Europa. Davant un Parlament dividit i amb un moviment obrer revoltat, Dollfuss va establir una dictadura aliada de la Itàlia de Mussolini i amb un component nacionalcatòlic molt acusat. Un canvi de règim que va disposar també de la neutralitat còmplice de Wilhelm Miklas, el president austríac, també socialcristià, que va restar impàvid. Dollfuss va morir assassinat en un intent nazi de prendre el poder, ja que el canceller era contrari a l'annexió a Alemanya.
"Tenim Hitler encerclat", diuen que va dir Von Papen quan es va formar el primer govern Hitler. Alemanya, Itàlia i Àustria són casos diferents entre ells, però que tenen en comú la negligència o les suposades "jugades mestres" de la dreta conservadora quan creu que l'extrema dreta pot ser un soci de confiança.