La victòria de l'extrema dreta austríaca en les eleccions de diumenge, amb el 28,8% del Partit de la Llibertat (FPO) de Herbert Kickl se suma als bons resultats del populisme ultra en diversos estats de la UE, però té elements particulars. Va ser a Àustria on l'extrema dreta va assaborir els primers bons resultats a Europa. El Front Nacional de Jean-Marie Le Pen va treure el cap també a les eleccions franceses el 1986, però va ser a Àustria on primer va formar part d'un govern i on un candidat vinculat al Tercer Reich, Kurt Waldheim, va arribar a la presidència, també el 1986. Una Àustria que va ser el bressol d'Adolf Hitler, nascut a Braunau am Inn.
El nou parlament estarà fragmentat: per darrera dels ultres, el conservador Partit Popular ha obtingut el 26% (el que dona un bloc majoritari profundament conservador), els socialdemòcrates de l'SPO un 21%, els liberals de NEOS un 9%, i els Verds, un 8%. Governarà l'extrema dreta amb un mapa així? El president austríac, que no governa però conserva facultats moderadores importants, és l'ecologista Alexander van der Bellen i no sembla disposat a facilitar el pas a un canceller ultra. L'èxit del discurs xenòfob ve de lluny. L'impacte de fets recents, com l'anul·lació d'un concert de Taylor Swift per amenaça terrorista ha enrarit més el clima. Però les claus del problema venen de més lluny.
El problema de la memòria a Àustria
No s'entén la petjada que representa l'FPO sense conèixer la història del país. Hitler era austríac i un dels objectius essencials del moviment nacionalsocialista va ser l'annexió d'Àustria a Alemanya. El nazisme ho va intentar així que va arribar al poder a Berlín, el 1933. En aquell moment, Engelbert Dollfuss era al govern a Viena. Es tractava d'un dirigent d'origen democristià -precedent de l'actual PPO- que es va anar feixistitzant a marxes forçades fins a instaurar una dictadura de caire nacional-catòlic. La seva resistència a l'Anschluss, l'annexió, li va costar la vida el 1934 en un intent de cop nazi que va fracassar.
Hitler va haver d'esperar quatre anys, fins al 1938. Però aleshores, l'Anschluss va ser molt fàcil. Les democràcies europees es batien en retirada davant una Alemanya intractable. Àustria es va lliurar al dictador sense combatre. Amb els anys, la història oficial presentaria el país com una de les primeres víctimes del nazisme, junt a Txecoslovàquia i Polònia. La realitat va ser molt més ambivalent.
De les contradiccions del socialista Kreisky al fenomen Waldheim
La societat austríaca mai va afrontar cara a cara el pes de la memòria i de l'adhesió entusiasta al Tercer Reich, que va ser molt més explícita que a Alemanya. El consens polític i social construït després del 1945 va aconseguir un nivell de vida envejable enmig d'una alternança entre socialistes i democristians que convertiren el país en model d'estabilitat. Un dels preus va ser no incomodar els records. Ni tan sols en els temps del carismàtic Bruno Kreisky, canceller durant anys, jueu i molt popular al país, es va encetar cap debat sobre el passat.
L'any 1986, la candidatura de Kurt Waldheim a la presidència com a candidat del PPO va culminar en un escàndol internacional al fer-se pública una investigació que revelava la seva joventut com a oficial de la Wehrmacht en una unitat que va cometre crims contra jueus i gitanos als Balcans. Que Waldheim hagués estat secretari general de l'ONU va afegir dosis de sarcasme al cas. Que guanyés les eleccions va deixar garratibat el món. Àustria va patir aleshores una forta pressió diplomàtica i els Estats Units el van declarar persona non grata.
Possiblement, el cas Waldheim va esperonar el sector més nostàlgic de l'era nazi en la societat austríaca. Poc després de la seva elecció, l'FPO va elegir Jörg Haider com a líder. L'FPO sempre havia estat un partit molt ambigu, per dir-ho en termes suaus, sobre el llegat del Tercer Reich. Sota l'etiqueta de "partit liberal", va aixoplugar exdirigents nazis. Però va ser a partir del lideratge de Haider quan va donar un gir a l'extrema dreta sense avergonyir-se'n. En deu anys, va passar del 9% al 26% del 1999, frec a frec amb els democristians i davant uns socialistes en reculada gradual però sostinguda.
Partit Popular d'Àustria: la dreta ambigua
La possibilitat que l'FPO encapçali l'executiu és escassa. La resta de partits faran els possibles perquè no sigui així. Altra cosa és que el PPO vulgui dirigir el govern amb el suport de l'esquerra fent un cordó sanitari. Fins ara, el canceller Karl Nehammer governava amb els Verds, però ara li caldria sumar els socialistes. Nehammer dirigeix el PPO, que ha estat històricament alineat a la democràcia cristiana internacional, però sempre amb un to marcadament tradicional en un país de profunda cultura catòlica.
El PP austríac va ser el primer partit conservador que va trencar amb el cordó sanitari. L'any 2000 va fer coalició amb els ultres, amb els que van governar fins al 2007 i, després, d enou entre el 2017 i el 2019. Només una greu escissió interna, amb la marxa de Haider, va frenar durant uns anys l'extrema dreta, que es presentava dividida. L'any 2019, va recular davant el lideratge emergent d'un jove Sebastian Kurz, cap dels populars, que va imprimir un fort gir a la dreta als democristians. Kurz acabaria sortint d'escena després d'un escàndol de corrupció i l'extrema dreta ha recuperat posicions amb un discurs del "poble" contra les elits.
Una UE més pressionada per la dreta
Els resultats austríacs impactaran en una Unió Europea que ja ha acusat l'empremta ultra. La seva incidència ja s'ha notat en política migratòria, on el debat s'ha traslladat a l'enduriment de l'asil, com es va plasmar en el Pacte Migratori. L'FPO sumarà forces amb un Viktor Orban que s'ha consolidat a Budapest mentre els populistes xenòfobs governen en coalició als Països Baixos i a França guanyen en vots, (no en escons) a l'Assemblea Nacional). El darrer gran èxit de les forces progressistes s'ha produït al Regne Unit, on el laborisme es va imposar, però que, paradoxalment, després del Brexit ja no pertany a una UE que espera amb angoixa el veredicte de les urnes nord-americanes.
El 1988, es va estrenar a Viena La Plaça dels Herois, la darrera gran obra d'un gran autor maleït, Thomas Bernhard -que es va portar a escena al TNC l'any 2000-, i que és un advertiment contra el pes del llegat nazi a Àustria. L'estrena d'un text molt dur contra la societat austríaca es va fer enmig de l'escàndol i les protestes, que van anar de Haider a Kreisky. El futur dirà si desmenteix una de les frases d'un personatge de l'obra: "Que tornin és tan sols qüestió de temps".