"Nosaltres creiem que els treballadors haurien de rebre el sou brut i després que ells ingressessin les cotitzacions a la Seguretat Social. Així es veuria quin és el cost real dels salaris a Espanya i es preguntarien on va aquest diner". Les paraules no són de cap tuit d'un agitador, sinó de tot un president de la patronal CEOE, Antonio Garamendi. No és la primera vegada que ho diu. Les declaracions del dirigent empresarial, fetes en un encontre econòmic, van generar forta polseguera. El periodista Enric Juliana va dir que haurien estat inimaginables fa uns anys i que mai les hauria dites un polític democristià europeu.
L'atac a l'estat social i a la fiscalitat és una de les prioritats de la dreta a escala global, d'Europa als Estats Units passant per Espanya, l'Argentina o el Regne Unit. Però hi ha un altre front encara més prioritari perquè permet encetar totes les ferides possibles en el cos social, com és la immigració. La dreta populista es posa les botes en aquest tema. Normalment, és l'extrema dreta la que llança els primers missatges i tot seguit la dreta tradicional intenta adaptar-s'hi, de manera més elaborada.
El líder de Vox, Santiago Abascal, va etzibar fa uns dies al Congrés, adreçant-se als escons dels diputats socialistes: "Vostès estan llançant un missatge als immigrants il·legals: vinguin a Espanya, que Pedro Sánchez els pagarà la manutenció, els pagarà l'allotjament i els viatges pagant tots els espanyols. Això té un efecte crida brutal". Una política, segons ell, pagada "a costa dels autònoms esquilmats i els joves expatriats". El discurs pot ser vist com a demencial pels sectors liberals i progressistes, a banda de ser falsos. Però el missatge és efectiu. El PP acumula mesos enarborant la crítica a la política immigratòria de Sánchez.
Un altre cavall de batalla és l'ofensiva contra la política de gènere. Sense sortir de la política espanyola, la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, va anunciar la creació d'un centre d'atenció integral per a homes víctimes de la violència sexual. L'anunci va aconseguir l'objectiu que buscava: generar atenció i provocar el moviment per la igualtat.
Molts canvis socials comencen pel llenguatge. Si miréssim uns anys enrere, comprovaríem de diferents eren els discursos de les dretes i les esquerres. Si el conservadorisme mesurava els termes i un progressisme apuntant-se, majoritàriament, a l'heterodòxia i la frescor. Els darrers anys han suposat un gir acusat en aquest repartiment de lèxic, amb unes veus dretanes, si no reaccionàries, atrevint-se a trencar amb un suposat esquema canònic. De cop, l'"autenticitat", l'anomenat parlar clar, ha esdevingut patrimoni d'una dreta cada cop més populista i desvergonyida. Al davant, sectors de l'esquerra semblen haver-se refugiat en una zona de confort del llenguatge, que els seus contradictors titllen de políticament correcte.
"L'inici va ser el Tea Party"
El doctor en Ciència Política Xavier Peytibi i el politòleg Sergio Pérez són els autors d el'assaig Com comunica l'alt right. De la rana Pérez al virus xinès. Peytibi és director del laboratori de comunicació política Beers&Politics i explica a Nació que "en moments d'incertesa i malestar no hi ha res més eficaç que assenyalar un culpable, un enemic". Peytibi assenyala que el rerefons de l'èxit de la dreta populista "és la pèrdua de confiança en el contracte social". "Quan molta gent veu que viurà pitjor que els seus pares i que l'estructura social no respon a les seves esperances, el populisme, no només el de dretes, tenen el camp lliure", afegeix.
El politòleg assenyala l'inici de l'actual onada de dreta populista: el moviment Tea Party, nascut com a reacció a la presidència de Barack Obama, que va generar tantes esperances als Estats Units. "Va ser el Tea Party el moviment que va començar a trencar cànons, recorrent a eslògans insultants contra Obama. Això el 2009. El 2016, any de l'elecció de Donald Trump, el nivell d'atacs i consignes insultants s'havia multiplicat per quatre".
Peytibi subratlla l'èxit dels frame simplistes, capaços de reduir conceptes complexos a un terme, com la lluita contra la "casta" que va enarborar Podem. "La dreta ha sabut neutralitzar els discursos progressistes amb l'etiqueta woke i contra això és difícil lluitar. Com quan l'esquerra argentina va topar amb el ¡Viva la libertad, carajo! que va dur Javier Milei al poder".
L'esquerra, en un "gueto lingüístic"?
L'escriptor Antonio Muñoz Molina, en un article a El País, feia reflexions interessants sobre el triomf discursiu del populisme ultra. Afirmava que la dreta ha descobert el paler de saltar-se tots els escrúpols verbals mentre l'esquerra es refugiava en una mena de "gueto lingüístic". Ho atribuïa a la influència de determinades escoles universitàries nord-americanes especialitzades en temes de gènere i en pensadors francesos com Michel Foucault i Jacques Derrida. Enfront del lèxic burocràtic que no comunica amb grans majories, Muñoz Molina aconsellava al progressisme que, per comunicar bé, recorregués "al llenguatge de tots, el de la igualtat i la fraternitat".
La campanya de les eleccions nord-americanes pot jugar-se també en el terreny del llenguatge. Alguns observadors han assenyalat el desconcert en l'equip republicà per la candidatura d'una Kamala Harris que ha prescindit de les guerres culturals i centra el seu missatge en el cost de la vida, i l'elecció com a company de viatge de Tim Walz, un home que connecta amb l'americà mitjà i parla com ell. Potser el camp progressista, si vol finalment derrotar el populisme, haurà d'aprendre a fer-se entendre.