Emma Zafón és una de les veus més crítiques sobre la realitat del País Valencià. La catàstrofe viscuda amb la dana ha tornat a esperonar la seva mirada sobre el paisatge i el paisanatge de la seva terra. En aquesta entrevista -feta a l'Ateneu Barcelonès- analitza el que ha succeït i la classe governant valenciana.
Nascuda a Llucena, a la comarca castellonenca de l'Alcalatén, el 1987, Emma Zafón és periodista i escriptora. Ha estat cap d'informatius de Canal Terres de l'Ebre. Una de les seves novel·les, Casada i callada (Empúries), va estar entre les nominades a millor novel·la del 2023 per Òmnium Cultural. Aquest maig va estrenar el podcast ¡Que Viva España!, un road trip per algunes de les vergonyes de l'Espanya actual.
La dana ha estat una catàstrofe natural?
L'origen és una catàstrofe natural que s'emmarca dins de molts desastres propis del País Valencià, des de polítiques urbanístiques desastroses, molt anteriors al darrer boom immobiliari, amb el campi qui pugui del franquisme, construint en zones molt perilloses. Tot això sumat a unes condicions climàtiques que s'aniran agreujant els anys que venen. Per acabar-ho d'arrodonir amb un govern d'autèntics incompetents i inútils. Sabíem des dels anys de Zaplana i Camps que aquesta gent és inútil. Mentre no passi res, ells van fent amb les seves licitacions milionàries i els seus pilotassos, els seus grans esdeveniments. Fins que ha passat això, ells estaven batallant per la Copa Amèrica, perquè tornés a València.
Això sí que els agrada.
És l'únic que saben fer. El gran esdeveniment, embutxacar-se pasta pública sense cap mena d'estratègia. Però quan passa una cosa així, queda tot al descobert.
Vaig llegir que esmentava un activista valencià que va dir, quan el PP va tornar al poder, que demanava que es limitessin a robar i no fessin massa més.
Això ho va dir Ricard Chulià. A aquesta gent els coneixes. Jo soc de Castelló i, en el meu cas, a alguns els conec de proximitat, com a Salomé Pradas, que era fins ara consellera d'Interior.
Acaba de dimitir el director d'À Punt. Sorprenent, no?
Hi ha hagut veus que ja hi havia algú per allí fotent clatellades. En els moments inicials de l'emergència, la voràgine era tal que no van tenir massa marge per marcar directrius. A aquest senyor, l'Alfred Costa, se li ha ajuntat la nova normativa que regula l'ens. Abans era més col·legiat i amb concurs públic, un model més similar a la Corporació Catalana. Amb el nou model, la direcció pot ser designada a dit. Entre això i que ha aparegut que Carlos Mazón li podia oferir el càrrec a Maribel Vilaplana, imagino que deu haver vist que seria un cap proper a rodar.
Quina intriga hi ha darrere del dinar de Carlos Mazón el 29 d'octubre?
S'ha comentat moltíssim i ja no diguem per grups de WhatsApp. En principi, ningú té res més clar que el que ha sortit en premsa. De tot el que s'ha dit, el que em sembla més comprometedor és que estava dinant amb una periodista per oferir-li un càrrec. Hi ha qui diu que anava molt borratxo, però a mi no em sembla greu que algú vagi borratxo. Em sembla estrany que algú que porti molt en política s'emborratxi dinant un dimarts. Aquesta gent té escola per això. També que va trobar-se amb Zaplana. Però no em sembla tan escandalós com per amagar-ho. Per ells no ho és.
Mazón és la fase superior del zaplanisme?
Quan Zaplana se'n va anar a Madrid, va agafar el control Francisco Camps i es van desfermar les guerres entre zaplanistes i campistes. Camps va fer una política de terra cremada i Mazón és reclòs a Alacant, on va ser diputat provincial un temps i després va ser també president de la Cambra de Comerç. Recordo que es va dir que cobrava més que Ximo Puig. El cop de gràcia arriba perquè ell té molta afinitat amb Teodoro García Egea.
Home! El número dos de Pablo Casado.
En aquell moment, quan el PP valencià estava molt desballestat, la figura que aguanta el tipus, fa oposició i diria que no és de les pitjors és Isabel Bonig. Havia estat alcaldessa de la Vall d'Uixó. No feia especial vergonya. I el 2021 se la carreguen des de Génova en unes suposades primàries i arriba Mazón. Quan es carreguen Pablo Casado, ve Alberto Núñez Feijóo. Si s'hagués trobat encara Bonig, segurament l'hauria mantingut perquè crec que tenen bona relació. Mazón no és de la corda de Feijóo.
Ha definit el model econòmic del País Valencià com un "capitalisme licitador". Què vol dir això?
El capitalisme licitador és un model que només s'aguanta per la injecció pública de diners. Que ja no existeix cap motor que pugui tirar endavant amb una productivitat o un nivell d'exportació satisfactori per l'economia. Al final, el turisme és un exemple d'això perquè requereix una gran inversió pública. Estem molt desballestats pel que fa a productivitat. A l'horta, la producció agrària l'ha rebentada la mateixa Mercadona. S'ha menyspreat sempre moltíssim el camp.
"L'hegemonia del PP? Penso que molta gent vota en clau de nostàlgia dels anys 2000, quan la gent de la construcció i les fàbriques guanyaven 2.000 o 3.000 'pavos'"
Però hi ha un fet objectiu que hauria de fer reflexionar. El PP ha tingut una llarga hegemonia. Com s'explica aquesta realitat?
Sí, intento pensar que no som idiotes perduts. Penso que molta gent vota en clau de nostàlgia dels anys 2000. I els anys 2000 estaven ells. Aquell moment del boom, quan la gent de la construcció i les fàbriques guanyaven 2.000 o 3.000 pavos al mes, que corrien molts cotxes de gamma alta i hi havia molt de dinamisme econòmic. Hi havia la sensació de no ser tan matats, de deixar enrere certa tristor. Era un model que es va esfondrar, i per això ens vam empobrir tots. També hi ha el component del fenomen taurí i els bous, i de la cacera. Això també té un vot. Per nosaltres, els boueros són la nostra Associació Nacional del Rifle.
Un relat que va derrotar certa imatge trista del País Valencià.
Hi ha un llibre de Rodrigo Terrasa que es titula La ciutat de l'eufòria i crec que eufòria és una paraula defineix molt bé tot el període del PP fins que arriba la crisi del 2008 i 2009. Era un període molt inconscient. El món més polititzat vèiem la tragèdia passant davant dels nostres ulls, però la gent anava vivint. Molta gent no està tan polititzada i simplement vol arribar a final de mes i viure bé. I hi ha també el component blaver i anticatalà que sempre han forçat. Això ho han alimentat ells i s'ha replicat a altres llocs perquè a l'Aragó també ho vaig viure. Com a element capitalitzador de vot és un invent relativament recent. Al País Valencià comença amb la Transició. Quan Marcel·lí Iglesias, a l'Aragó, va fer la llei de llengües, PP i PAR van veure que aquí hi havia rèdit polític. A les Balears també tenen moguda.
Això serà el cant del cigne del PP valencià?
Jo crec que no. Compta que per les pròximes eleccions falten tres anys. Són molts anys i aquesta gent té una maquinària de propaganda potent. Aquests dies s'ha vist per xarxes. En comptes de Noves Generacions van compartir la imatge d'un diputat de Compromís, Juan Bordera, que s'havia erigit en veu pel clima climàtic i en un ple estava com acotxat, i van començar a dir que s'havia adormit perquè el que passava no li interessava. Va haver de sortir a explicar que venia d'enterrar la seva mare. És la part repugnant de la política. Són capaços de girar la truita. Evidentment, hi haurà canvis en el Consell i el que sigui. Però crec que se'n sortiran. Jo pensava que no hi hauria res pitjor que tenir un vicepresident torero. I hem tingut coses pitjor i les veurem.
Què pensa del fitxatge de militars per al govern?
Aquí hi ha una cosa que ve de quan es va constituir ja el govern amb Vox i és que els va costar trobar personal per ocupar els càrrecs. Els que cobraran la pagueta sí que els tenien, però perfils una mica conscients d'on s'estaven posant i arriscar-se a tenir responsabilitats complicades ja va ser més difícil. A Vox els va costar molt omplir les secretaries tècniques. El secretari d'Emergències que teníem ara, Emilio Argüeso, venia de la remodelació de quan Vox va sortir de l'executiu, i ell venia de l'àmbit d'igualtat i habitatge, i el van posar a Emergències. És el bo que tenen els inútils, que poden estar a tot arreu. I això dels militars no sé si és un cop d'efecte o no hi havia més gent. A mi no m'agrada un militar en llocs de civils. I que diguin que les seves decisions no seran polítiques... Totes les decisions són polítiques!
Molts valencians viuen a Catalunya, on PP i Vox semblen lluny de governar. Al seu país, tenen majoria. Com poden ajudar els valencians de la diàspora a canviar les coses al País Valencià?
La meva manera és que en estar lluny tinc la sensació que em puc mullar molt més. No depenc d'un lloc de treball allà. Tinc molta impunitat en aquest sentit. Sé que no deuré favors allà. Els que estan allà fent militància tenen mèrit. Els admiro moltíssim.
El darrer episodi del PP, amb l'intent de bloquejar la Comissió Europea, què li ha semblat?
No sé si les coses que fan les fan perquè són així o més aviat perquè volen polemitzar i desviar l'atenció. Jo volia pensar que no se'n sortirien perquè en algun lloc hi haurà algú que, tot i ser conservador, tindrà una mica més de cap que ells. Però ells hi van. Jo em sentiria molt ridícula de fer això a Brussel·les, però per ells és el seu ecosistema.
Aquest tipus de perfils que comentava abans, com el vicepresident torero o el responsable d'Emergències que no sap d'Emergències, fa pensar, salvant les distàncies, en alguns perfils triats per Donald Trump per formar el seu govern. Hi veu algun nexe?
Jo he seguit més el que està passant amb Javier Milei a l'Argentina, però sembla la banda de l'empastre. Fa la sensació que és una manera d'anar desprestigiant el que és públic, treure rellevància al sector públic. No és el mateix que tu nomenis conseller o ministre Joan Subirats que un torero. Estàs enviant un missatge de quina és la perspectiva que projectes sobre el que és públic. Crec que el pas previ al qüestionament institucional és el descrèdit que estan forçant amb gent ridícula en càrrecs de responsabilitat.
Com li va amb el pòdcast ¡Que Viva España!?
Em queden alguns capítols que estan encara per penjar. Volia fer una espècie de crònica política de diversos indrets de l'estat espanyol des de diverses perspectives, però per motius d'estrès i feina el vaig deixar mig aturat.
És una mica un viatge pels estereotips d'Espanya. Vaig escoltar el de Motril i el de Castelló. Em va cridar l'atenció el que deia una persona de Motril dient que Espanya tenia colònies internes, com Andalusia i València.
Jo veig una perifèria desballestada pels interessos de Madrid i aquest sistema de colònies internes, fins i tot amb alguns pols grans que no són Madrid. Però quan des de Catalunya es diu que som el país més agreujat per l'Estat, jo sempre miro a Astúries, que està rebentada. A Astúries la va rebentar Espanya. De ser un territori ric, amb molta indústria, ja no en queda res. Allò és una comunitat autònoma de prejubilats de la mineria i quatre que treballen al sector turístic. I no té les mateixes possibilitats que té Catalunya a molts nivells.
"A Espanya hi ha moltes colònies interiors. Noi ens hauríem de victimitzar en solitari, sinó teixir perspectives amb altres territoris"
No estic invocant el federalisme, eh, però no ens hauríem de victimitzar en solitari sinó teixir perspectives amb altres territoris. Andalusia està desballestada, el País Valencià també, com colònies d'estiueig de senyorets. A Espanya hi ha un sistema de funcionament que no només ens perjudica els catalans. Podríem trobar complicitats. El tema idiomàtic el compartim tots respecte el castellà. Els asturians encara no tenen la seva llengua reconeguda.
Una de les seves novel·les, Casada i callada va tenir molt bona rebuda. Què prepara ara?
Em mantinc en la meva parcel·la de feminisme, ruralitat i País Valencià, i a partir d'aquí sí que voldria explicar una història nova. Una novel·la. Estic treballant ficció, per ara.