Qui pensi que la majoria progressista del Tribunal Constitucional ha fet un favor a Pedro Sánchez i el seu partit a Andalusia s’equivoca. I qui cregui que ho fa per esmenar la plana al Tribunal Suprem en anul·lar les seves sentències amb relació a alguns dirigents socialistes, també. El que sí que ha succeït és que el TC s’ha esmenat la plana a si mateix i d’aquesta manera, ens fa un servei ben galdós a tots plegats.
La idea de fons de la sentència sobre els ERO és que com les partides adjudicades a persones concretes en qualitat de prejubilades (algunes no en tenien dret, però aquest és altre tema) estaven previstes en el projecte de llei i en la llei de pressupostos aprovada al Parlament andalús, les persones que les van així recollir en el text legal i després aplicar no poden ser acusades de prevaricar ni de malversar, perquè no se’ls hi ha trobat conducta autònoma concreta en aquest sentit. Acusar-los i condemnar-los vindria ser una vulneració del seu dret a la defensa, per la qual cosa s’ordena que es torni a fer el judici. Les lleis no poden delinquir venen a dir, i els que les fan, tampoc. Si algú posa en dubte el contingut d’una llei, existeixen mecanismes per impugnar-la (recurs o qüestió d’inconstitucionalitat) i mentre no es faci així i no es digui pel TC, únic legitimat, que és nul·la, la llei val i s’aplica.
El PP ha entrat en tromba a criticar el que diuen que sols és possible per causa de la clara filiació política de la ponent i dels que previsiblement la recolzaran, escandalosament vinculats al PSOE (ministres, personal de la Moncloa). Però no entén que són, com també Pedro Sánchez i els seus, els menys legitimitats per parlar d’una magistratura o l'altra, menys encara ara, quan després de tant temps de bloqueig, el PP és junt amb el PSOE el partit que es reparteix les vocalies del Consell General del Poder Judicial justament per raó d'afinitats ideològiques. Per què tots saben que la llei no és igual segons qui l’aplica? Perillosa conclusió per a la ciutadania.
El que el Tribunal Constitucional ha fet en aquest cas entra en flagrant contradicció amb la seva posició crítica i bel·ligerant amb resolucions del Parlament de Catalunya (tampoc els dirigents independentistes tenen legitimació per criticar perquè sols ho fan del que no els beneficia), en concret les lleis de desconnexió de setembre de 2017 i la conseqüent autorització al Govern per a la realització d’un referèndum popular. Sí, es podrà dir que no tenen el mateix contingut les lleis que el que volen és trencar l’ordre que empara la seva capacitat per promulgar-les, però des del punt de vista del que jutja la seva constitucionalitat, no hauria de tenir-se la mateixa actitud de comprensió envers l’autor?
El TC és cada cop més incomprensible, perquè ha cregut que majories diverses poden emparar canvis d’opinió sense justificar-los, la qual cosa li fa semblar el que alguns ja argumentaven des de la perspectiva filosòfica fa anys: 12 persones escollides mitjançant acords poc transparents i encara menys plurals esmenen capritxosament la plana als representants del poble. Uns representants, per cert, que tampoc semblen gaire concernits per les necessitats de la gent que els vota.