Cada matinada, quan faig el camí per arribar a la feina -això és des del Poble Sec a Ràdio Barcelona, a tocar de la Plaça Catalunya-, em trobo amb la mateixa estampa. Mentre la majoria de conciutadans dormen, batega la cara B de la ciutat. Una crua realitat paral·lela que va molt més enllà dels clàssics catxondos que tornen de festa entre setmana, dels guiris que quan no deambulen beguts pel centre, molesten fent sotraguejar les rodes de les seves maletes trolley pels panots barcelonins, buscar pescar un taxi com ho fan els ossos amb els salmons. A part d'ells i dels repartidors de premsa i treballadors del servei de neteja, la fotografia de la Barcelona de trenc d’alba és la de tots aquells que es veuen abocats a dormir al ras.
Al llarg dels escassos deu minuts en bicicleta que dura el meu trajecte, recorrent des de la superilla del carrer Parlament -la que a plena llum del dia s’inunda de la innocència de criatures, la ronda de Sant Antoni, Pelai, Plaça Catalunya i el Passeig de Gràcia, em creuo pel cap baix amb fins a set persones que sobreviuen a la intempèrie. Cadascun a la seva manera, uns acumulant més coses per resguardar-se, d'altres encara més espartans. La rutina de veure'ls dia sí, dia també, comporta el risc de convertir-los en invisibles. I no ho dic per la seva presència física, que tristament a primera vista sempre desperta una primera reacció incòmoda, de rebuig. Amb invisibles em refereixo a convertir en fantasmagòriques les seves figures, en Patrick Swayzes marca BCN, esborrant amb una sola mirada la persona que hi ha al darrere de cadascun d'ells. De cadascun dels 1.384 supervivents que, només a Barcelona, nit rere nit, miren de tornar-se a despertar amb algun motiu per seguir connectats a la vida. Més d'un miler només als carrers de la capital, a això cal comptar els que usen albergs i els que hi ha arreu de Catalunya. Costa trobar dades oficials, les últimes són de 2017 i calcula que n'hi ha més de 5.000.
Són persones, no són monstres, ni tampoc desfets de la societat que no han sabut buscar-se la vida, no són només borratxos, o drogoaddictes. Que ho acabin sent acostuma a ser una conseqüència fruit d'una concatenació de desgràcies, de vegades sobrevingudes per la crueltat del sistema, d'altres per males companyies o separacions traumàtiques i potser tot plegat amanit amb una corrua de males decisions preses en moments crítics. Caure a l'abisme no s'escull. I al capdavall, molts som a quatre imprevistos i cagades de veure’ns caure al buit. Ningú no tria acabar al pou. I molts dels que s'hi acaben trobant, abans tenien una vida corrent com tu i com jo.
Segons la fundació Arrels les persones sense sostre a Catalunya porten, de mitjana quatre anys i quatre mesos vivint en aquestes condicions, sis de cada deu tenen un estat de salut delicat i la seva esperança de vida no supera els 57 anys. I el més greu, el 46% d'ells han patit agressions físiques o verbals. El nou govern socialista de Jaume Collboni s'ha compromès a "endreçar" aquesta realitat. El problema és què entenem per endreçar. Perquè, com denuncien des d'Arrels, rentar-li la cara a la ciutat llençant les poques pertinences que tenen i fins i tot mullant-los mentre dormen al carrer no soluciona res.
Veure’s abocat a viure fora del perímetre de la societat destrueix l’autoestima. Isola. És clar que a cap de nosaltres ens agrada trobar-nos-ho a la porta de casa, o a peu de carrer cada dia, però hauria de ser per una qüestió d'humanitat, no de deshumanització. No perquè ens molestin, sinó perquè entenguem que, igual com nosaltres, els invisibles tenen el mateix dret a una vida mínimament digna. I la seva dignitat depèn de com decidim tractar-los la resta. Des de l'administració, però també com a ciutadans.