Joan Fuster assegurava: “Morir-se massa jove és un error. Morir-se massa vell, també. En general, morir-se és sempre un error”. Fer-ho al bo de l’estiu, a més, deu ser un error encara més gros, per emprar la terminologia del mestre suecà. La gent és fora de casa, lluny de les rutines quotidianes de la resta de l’any o fent vacances, ja sigui físiques o bé mentals. No són pocs els que, aquests dies, pel fet que no són aquí o bé per necessitat higiènica de desconnexió, no segueixen la informació diària i, per tant, no estan al corrent de certs esdeveniments. Per exemple, de les defuncions.
Passat l’11 de setembre, quan tot torna al ritme de sempre, hom es posa al dia del que ha passat i és llavors quan s’assabenta de la mort d’algunes persones amigues o simplement conegudes. Per als familiars dels desapareguts arriba llavors la segona onada de condols, quan sembla que ja s’han superat els primers moments de dolor, a causa del retard en conèixer-se una notícia que, entre la xafogor, les maltempsades i els viatges, potser ha quedat ja colgada pel pes d’altres esdeveniments posteriors.
Un d’aquests casos és el de Josep Manuel Basáñez, nat a Burgos el 1942 i que ha mort aquest agost, als 82 anys. Conseller d’Economia en un govern del president Pujol i diputat al Parlament, va ser en aquesta cambra on vam coincidir per un període breu. Activíssim en el món de l’empresa, presidí l’Associació Europea d’Autopistes de Peatge i la cadena de supermercats Caprabo, fou conseller delegat d’Acesa, president del Rotary Club, vicepresident de Foment del Treball, del Cercle del Liceu i de la Cambra de Comerç de Barcelona. Membre del comitè organitzador dels Jocs Olímpics de Barcelona i membre del consell d'administració del Port de Barcelona, així com president de SABA Itàlia i de les autopistes italianes, entre altres responsabilitats. També va estar vinculat al moviment escolta.
Totes aquestes dades són de domini públic i ja han aparegut en els diferents mitjans de comunicació, però no és d’aquestes de què vull parlar, sinó d’altres dues de molt especials i escassament conegudes. J. M. Basáñez era el cònsol general honorari de la República de Singapur, el país asiàtic amb dos milions d’habitants menys que Catalunya, i que, el 1965, havia aconseguit la plena independència després d’una breu unió amb Malàisia. Anomenada ciutat-estat i ciutat-jardí pels seus nombrosos espais verds, és també un dels països més moderns, avançats i tecnificats del món. En parlava amb admiració i un desig mig amagat d’allò a què podia aspirar a ser Catalunya, almenys en alguns aspectes. Tenia un gran respecte pel pare de la independència, Lee Kuan Yew, a qui coneixia personalment, i me’n regalà les memòries.
Però hi ha una altra amistat de Basáñez, també poc coneguda públicament, i encara més sorprenent: la de qui fou president de la República italiana, Francesco Cossiga. Poc abans de l’estiu del 2006, Basáñez es va posar en contacte amb mi, amb aquella exquisidesa i cordialitat de tracte que el feia tan diferent, com si us coneguéssiu de tota la vida. “Hi ha una persona que et vol conèixer”, em va dir. “Ah, sí? Qui?”, vaig fer jo, encuriosit. “El president Francesco Cossiga, que la setmana entrant serà uns dies a Barcelona. Com saps, ell és sard i vol parlar amb tu de Catalunya i el futur, de la independència, d’Europa, etc. Jo t’acompanyaré a l’hotel on sigui ell, us presentaré i me n’aniré perquè parleu tranquil·lament i amb llibertat”.
I dit i fet. Pocs dies després em duia fins a una suite de l’Hotel Majestic, al passeig de Gràcia. Hi havia alguns acompanyants de la seva oficina d’expresident de la República, tant de seguretat com de secretaria, que pul·lulaven per una saleta que era l’avantsala del despatx on vam trobar-nos. Cossiga, antic ministre, primer ministre, president del Senat i, finalment, president, em saludà amb efusió i em convidà a seure. En Basáñez ens deixà sols perquè féssim la conversa al nostre aire. Cossiga tenia l’ordinador obert i a la pantalla hi apareixia fixa la imatge d’una bandera sarda, els quatre moros, onejant de manera permanent. “Jo soc sard, de Sàsser, sap?”, va dir-me amb un cert orgull. “Coneix la ciutat? Ha estat a mai a Sardenya?”. Va estar content quan vaig comentar-li que unes quantes vegades, sobretot pel reclam que per a un català és sempre la ciutat de l’Alguer, justament a 35 km de Sàsser, a la província de la qual pertany.
Em preguntà llavors sobre com encaixava l’Alguer en el cas català i vaig donar-li la meva opinió, dient-li que formava part de la comunitat lingüística, però no de la comunitat nacional, que eren la minoria lingüística catalana de la nació sarda. S’interessà pel futur del moviment independentista català, llavors que dels 135 diputats del Parlament, només els 23 d’ERC es reclamaven independentistes i el procés no havia començat encara. Se’m manifestà partidari del dret d’autodeterminació i antifeixista i em tornà a reproduir el seu pensament sobre el seu homòleg espanyol J.M.Aznar: “caporal furriel de la legió estrangera de Franco”, tot somrient amb un punt de picardia. Doctor Honoris Causa per la Universitat de Barcelona, la seva simpatia per la causa catalana i també basca se’m feren més que evidents.
I llavors arribà la sorpresa. “Amb això d’ETA vostè es va equivocar. No pas per reunir-s’hi, que va fer bé, sinó pel lloc. Hauria hagut de comentar-m’ho a mi i jo li hauria muntat la trobada a Roma, ben organitzada, com cal, i amb totes les mesures de seguretat i comoditat necessàries per a aquest tipus de trobades. Jo també hi hauria tret el nas en algun moment, perquè no hauria estat el primer cop a la vida que m’hagués vist amb representants d’aquesta organització basca”. La meva sorpresa va ser majúscula. De fet, mesos després, al final del seu mandat, en un sopar privat entre Pasqual Maragall i jo, el president català va dir-me una cosa semblant: ”Hi haguéssim hagut d’anar tu i jo junts, a la reunió”. Ho explicaré algun dia amb detall, potser...
L’escena següent amb el president Cossiga ja va ser de pel·lícula italiana, neorealista, però amb colors. En un moment donat, s’alçà físicament de la butaca i cridà: “Comandante!”, crit correspost a l’instant pel cap de la seva escorta amb un marcial “Presidente?”. Aquest li demanà: “Voldria que em portés la carta”. “Quina carta?”, exclamà el comandant. “La de l’ETA, la carta de l’ETA!” precisà el president italià amb un volum no precisament discret. I a l’instant arribà el policia de paisà i li dugué el document sol·licitat, un escrit amb l’emblema característic de l’organització basca gravada a foc sobre el paper.
Vam parlar, llargament, i vaig poder comprovar el que després ja vaig tenir oportunitat de constatar, al llarg dels anys, i amb gent qualificada de diferents països: tenim moltes més simpaties internacionals i moltes més simpaties latents que no ens pensem. Però aquestes han de ser detectades, cuidades, informades i tractades amb una atenció especial i intel·ligent per tal de ser activades en el moment oportú. Segurament, una de tantes coses que van fallar el 2017 va ser, justament, aquesta: l’absència d’una estratègia internacional ben preparada, amb rigor i constància. La trobada amb el president italià no va fer més que confirmar-m’ho. Una trobada que no hauria estat possible sense la mediació de l’amic J.M.Basáñez, ara desaparegut. Em semblava de justícia recordar-ho.