L’editorial valenciana Afers, tan ben dirigida per Vicent Olmos, acaba de publicar el contingut de les II Jornades d’Història i Debat Nacional que van tenir lloc, ara fa un any, a Prats de Molló, al nord del país. Es tracta de 12 textos al voltant del tema central, l’associacionisme cultural i nacional fins a 1939, incloent-hi algunes comunicacions sobre altres temes d’interès. El llibre compta amb un pròleg de l’advocat mallorquí Sebastià Frau, expresident de l’Obra Cultural Balear, i la intervenció final del president d’Òmnium Cultural, Xavier Antich, sobre el present i el futur de l’associacionisme als Països Catalans.
Èric Forada hi analitza el cas nord-català de resistència o afirmació catalana davant d’una maquinària tan potent i destructora com França. Entre la Renaixença catalana i el Felibritge occità, revistes com La Clavellina, L’Éveil Catalan, La Revue Catalane, La Tramontane o La Rennaissance Catalane, totes majoritàriament en francès, llevat de Nostra Terra, va obrint-se pas una recuperació de la consciència de la pròpia identitat i un tímid regionalisme comença a aflorar al nord de les Alberes. Entitats com la Societat d’Estudis Catalans (1907) hi tindran un paper important.
El panorama associatiu al Principat, en l’etapa anterior al 1939, és descrit per Lluís Duran, historiador del catalanisme, el qual, més enllà de la constel·lació de grups excursionistes, orfeons i esbarts, subratlla la transcendència de tres entitats tan emblemàtiques per a la presa de consciència nacional, a Catalunya, com l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (1898), Nostra Parla (1915) i també Palestra (1930), que, amb milers de socis, i noms de gran prestigi al capdavant, van marcar una etapa d’or de l’associacionisme cultural amb més consciència i voluntat nacional dels Països Catalans.
Mateu Morro, historiador i exmembre del Govern Balear, analitza el paper destacat del grup de La Almudaina i altres publicacions com La Nova Palma o La Veu de Mallorca, al costat d’entitats com el Centre Regionalista de Mallorca (1898) o el grup L’Espurna (1909), a les Illes Balears. L’Associació per a la Cultura de Mallorca (1923) va ser la que va tenir un pes més notable a la societat mallorquina i la seva revista La Nostra Terra és de consulta obligada per entendre el moment “nacional” a la balear major en aquells moments. L’ACM publicava també l’Almanac de les Lletres i disposava de la seva pròpia Joventut Escolar (1930). Tant la Protectora com Nostra Parla van tenir associats a les Illes, amb una certa activitat, sobretot a Menorca.
La mirada sobre el País Valencià arriba de l’anàlisi del filòleg Vicent Pitarch, que remarca la importància de l’excursionisme i els Jocs Florals i, sobretot, el pes en el teixit cultural valencià de Lo Rat Penat (1878) originari. Aviat hi hagué qui volgué anar més enllà i això explica el naixement de València Nova (1904) i la Joventut Valencianista (1908), així com publicacions com Pàtria Nova, sense oblidar noms capdavanters com Faustí Barberà i Martí, Gaetà Huguet, E. Martínez Ferrando o Miquel Duran de València. La fundació de la Societat Castellonenca de Cultura (1919) va ser decisiva per a l’acord sobre les Normes de Castelló, el 1932, en la línia fabriana de la unitat de la llengua. Dos anys abans s’havia fundat Acció Cultural Valenciana i s’obrien perspectives optimistes amb les revistes Taula de les Lletres Valencianes, El Camí i La República de les Lletres, així com altres publicacions i entitats amb una orientació més obertament política.
El capítol sobre les relacions entre el moviment associatiu i la identitat nacional entre els catalans d’Amèrica soc jo mateix qui el signa i hi descric l’enorme diversitat temàtica de l’associacionisme en terres americanes: cultural, mutual, benèfic, religiós, festiu, esportiu, dansaire, coral, teatral i polític. Es dona la circumstància que l’entitat catalana més antiga d’Amèrica és també la més antiga d’entre les associacions estrangeres al nou continent: la Societat de Beneficència dels Naturals de Catalunya (1840) de l’Havana. La majoria d’entitats creades per catalans del Principat recullen en els seus estatuts que cal ser originari de Catalunya (nord o sud), les Balears o el País Valencià per ser-ne membres. I no són pocs els casals catalans presidits per socis de fora el Principat, sobretot de les Balears. L’orientació independentista va sent-hi majoritària amb el pas dels anys.
El llibre, amb la intervenció de X. Antich, que mereix reflexió a banda, conté també altres textos. Alguns de caràcter biogràfic sobre Rafael i Martí Vila i Francesc Català, sobre la xarxa d’esbarts dansaires els primers 40 anys del segle passat, la cultura noucentista republicana a Figueres amb Atenea, o la història de l’Associació de Comptables de Catalunya. En definitiva, un títol del tot imprescindible i útil per a qui vulgui estar al corrent de què ha representat l’associacionisme cultural i nacional als Països Catalans, ara fa un segle, i del que pot representar en el futur.