Francesc d’Assís Vidal i Barraquer és una de les figures més destacades de l’episcopat català del segle XX. Va néixer el 1868 a Cambrils, en el si d’una família de propietaris rurals i de professionals liberals i estudià la carrera de dret abans de començar els estudis eclesiàstics, circumstància que ja el singularitzava no sols entre els clergues, sinó també entre els altres bisbes del país que no acostumaven a tenir altres estudis que els pròpiament eclesiàstics, ni a comptar amb cap altra experiència professional que no fos la clerical. El fet d’haver exercit un temps com a advocat li conferí una personalitat i una cultura especials entre la jerarquia de l’Església catòlica a Catalunya.
A la Universitat de Barcelona va tenir com a condeixebles Enric Prat de la Riba (president de la Mancomunitat), Joan Moles i Ormella (diputat, governador civil, ministre i marmessor de Mn. J. Verdaguer) i Albert Bastardas (advocat republicà, vicepresident de la Mancomunitat). Ordenat sacerdot el 1889, doctor en teologia i dret canònic, ocupà diversos càrrecs de caràcter jurídic i de responsabilitat a la diòcesi de Tarragona: fiscal, provisor, vicari general, canonge, auditor de testaments, jutge metropolità, arxipreste i vicari capitular.
El 1913 arribà a Solsona com a bisbe administrador apostòlic, procurà que els capellans estudiessin també magisteri i hi promogué el Museu Diocesà, sobretot la secció de prehistòria que ell mateix dirigí. El 1914 fou elegit senador pels bisbes de Catalunya, que tenien llavors aquesta facultat, però no acceptà, en canvi, d’anar com a bisbe a Cadis, Saragossa, Burgos o Toledo, malgrat la significació d’aquesta seu castellana, ni tampoc d’instal·lar-se a Roma com a cardenal, mesures que només pretenien allunyar-lo de Catalunya. Arquebisbe de Tarragona el 1919 i cardenal des de 1921, la seva afecció per la història antiga el va dur a promoure nombroses excavacions i estudis, amb Mn. Serra Vilaró. Posà els fonaments del Museu Prehistòric i disposà que totes les parròquies inventariessin el seu patrimoni artístic, mesures que li van fer guanyar-se les simpaties de la intel·lectualitat catalana.
La figura de Vidal i Barraquer adquirí una dimensió pública que anava molt més enllà dels límits de la seva diòcesi. Impulsà el Foment de la Pietat Catalana, els Pomells de Joventut, els Minyons de Muntanya i la Federació de Joves Cristians de Catalunya, convertint-se, alhora, en cap de l’episcopat català i en president de la conferència de bisbes metropolitans de tot l’Estat. Defensà aferrissadament i amb valentia l’ús de la llengua catalana en la predicació i la catequesi, així com la independència de l’església i l’Estat, actitud que li va valdre tota l’hostilitat del dictador Primo de Rivera. Aquest el tenia per “un símbol, com una bandera de resistència a l'obra que estem realitzant en aquesta regió”. El capteniment de Vidal i Barraquer, les posicions sensates del qual eren vistes com a radicals pel militar, van fer exclamar a aquest: “volem que Roma es decideixi francament per nosaltres, o per Catalunya i, si no vol fer-nos suport, donarem els passaports al Nunci i ens n'anirem a la constitució d'una església nacional”.
Amic del president de la República espanyola, Niceto Alcalá Zamora i confessor del president Francesc Macià en el seu llit de mort, respectà i acatà el nou poder civil de la Generalitat republicana, ja que el considerava “producte de la voluntat popular lliure i pacífica”, mantingué la seva independència de criteri en relació amb la política i rebutjà sempre tota mena d’honors i condecoracions. Durant els anys trenta comptà amb la col·laboració del prestigiós sacerdot sabadellenc Lluís Carreras i, un cop esclatada la guerra, es refugià a Poblet com a hoste particular d’Eduard Toda. Traslladat a Barcelona pels mossos d’esquadra, pogué abandonar el país cap a Itàlia gràcies a les gestions de la Generalitat presidida per Companys, en aquells dies tan convulsos de persecució anticlerical, tot i que no va poder evitar la mort del seu bisbe auxiliar, Manuel Borràs, assassinat per incontrolats.
Significativament, no va voler retornar a l’Estat i entrar-hi per la zona franquista i va mantenir-se a l’exili fins a la mort. Tampoc no va signar la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol fent costat al general Franco, l’1 de juliol de 1937. La carta no va rebre el suport del bisbe de Menorca, l’eivissenc Joan Torres i Ribes, molt respectat pels republicans; ni el del bisbe d’Oriola-Alacant, F.X. Irastorza Loinaz, basc i nacionalista, com el titular de la diòcesi de Vitòria, M. Múgica Urrestarazu, acusat de permetre propaganda separatista en el seu seminari i que s’exilià al País Basc del nord. L’arquebisbe de Sevilla Pedro Segura, monàrquic i antifranquista, no signà tampoc la carta.
Aquesta decisió i el manteniment de les seves conviccions li impediren de tornar al país. Retirat primer a Farneta i després a la cartoixa de la Valsainte, a Friburg, hi morí el 1943 i des d’allà es mantingué ferm a no renunciar a la titularitat de la diòcesi de Tarragona, tal com pretenia el règim franquista. Des del seu exili suís continuà treballant per la pau i la reconciliació, entrevistant-se amb tothom qui es proposés els mateixos objectius i recaptant diners que enviava a Tarragona com a ajuda econòmica als sacerdots tarragonins. El 1940 s’entrevistà amb el papa Pius XII i advertí el pontífex de la utilització nacionalista espanyola del catolicisme que feia el franquisme: “fa pena com els bisbes es presten a fer una religió patriòtica a base de misses de campanya, Te Deum, etc. Les tan de moda peregrinacions al Pilar, més que no pas formar el poble en la veritable pietat, tendeixen a fer ambient d’hispanitat”.
Durant tots els anys de la dictadura franquista, el simple esment del seu nom ja es convertia en tota una declaració de principis que identificava qui el pronunciava i estalviava posicionaments innecessaris. Les seves despulles no van tornar al país fins al maig de 1978, per iniciativa del bisbe Pont i Gol, ja mort el dictador i amb la Generalitat restaurada. És enterrat en una cripta a la catedral de Tarragona, com era la seva voluntat. Recordo, del balcó de casa estant, el pas del vehicle fúnebre contenint les seves despulles pel port mariner i la carretera de la costa, un diumenge en aquella hora que la tarda comença a perdre llum, camí de la seu catedralícia, enmig d’un silenci absolut, com a darrer adeu, a la mar de Cambrils i als paisatges de la seva infantesa.
Per a saber-ne més: Vidal i barraquer, cardenal de la pau, Ramon Muntanyola, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2 volums, 2017.