Josep Solé Barberà va néixer a Llívia (Cerdanya) el 15 de juny de 1913, on va estar-se fins als tres anys. Els pares eren originaris de Reus i ell es considerà sempre també de la capital del Baix Camp. Mestres de professió, els acompanyà en el seu periple per diferents poblacions del Gironès i la Selva. Feu el batxillerat a Girona i, el 1930, la família s’establí a Reus, al costat dels avis. Durant un parell d’anys va pertànyer al Bloc Obrer i Camperol. Demòcrata i d’esquerres, va tenir sempre un profund sentiment de catalanitat i una clara consciència nacional. Josep Andreu i Abelló el cridà per treballar amb ell i preparar les defenses dels nombrosos acusats pels fets del 6 d’octubre.
En esclatar el conflicte bèl·lic s’afilià al PSUC, partit al qual es mantingué ja fidel tota la vida. Va ser jutge de primera instància a Reus, comissari de batalló i de brigada a la guerra i, com ell m’explicà amb detall quan compartírem presó a la Model el 1973, una temporada va pertànyer també a la Columna Carod-Ferrer que comandava un oncle meu, anarquista. En retardar-se la seva incorporació al front, fou condemnat a mort pel bàndol republicà i, commutada la pena màxima per 20 anys de reclusió, fou empresonat i, amb la victòria franquista, fugí de la presó, però fou delatat, detingut i novament condemnat a mort, tot i el testimoni favorable de dotze monges a qui havia salvat la vida. Nova commutació primer per 30 anys i 20 després, empresonat a Ciudad Real, amb llibertat condicional el 1944 i indultat dos anys després, va estar-se fins a 1949 a Castella, ja que tenia prohibit de tornar a Catalunya. El 1950 es casà a Tarragona amb Maria Fortuny i s’establí a Barcelona, on van tindre una filla i un fill.
El 1963 començà a funcionar el Tribunal de Orden Público, organisme nefast de la justícia franquista reconvertit el 1977 en Audiencia Nacional. Ell va ser un dels advocats defensors d’antifranquistes que més casos hi va dur, des del llegendari comunista Miguel Núñez el 1958, fins als bascos d’ETA en el consell de guerra de Burgos el 1970. En els ambients de la clandestinitat era conegut com a Pangloss, nom tret d'un personatge de l'obra Càndid o l'optimisme, de Voltaire, representant de les actituds esperançades enfront de les adversitats. Preocupat per trobar sempre posicions unitàries, des d’una actitud dialogant i conciliadora, prioritzà l’objectiu de l’enderrocament del règim franquista i la superació dels horrors de la guerra que havia viscut. Dirigent de l’Assemblea de Catalunya i delegat del PSUC al Consell de Forces Polítiques, n’era la cara visible i més amable, els anys immediats al retorn de la democràcia. Va ser redactor de l’Estatut de Sau i diputat a Corts, entre el 1977 i el 1982. Durant el debat constitucional va fer-hi una intervenció, magnífica i contundent, contra la pena de mort, un veritable al·legat contrari a aquesta mesura.
El vaig conèixer a les acaballes de 1972, al seu despatx d’advocat, en una reunió clandestina de l’Assemblea. Érem una quinzena de persones, però ara només en recordo Pep Jai, dels músics, és a dir, del Moviment Socialista de Catalunya. Solé Barberà em generava una barreja de respecte i admiració. Sempre ben vestit, amb americana i corbata, contrastava amb la colla de barbuts amb trenca que l’acompanyàvem. Darrere seu, cap de taula, presidia la reunió el mapa dels Països Catalans que havia editat Joan Ballester, un fet que no deixà de desconcertar-me com a militant del PSAN, atès que ell era dirigent del PSUC. Alt, elegant, ben plantat, un xic presumit i amb un sentit de l’humor extraordinari, una afabilitat enorme i una simpatia personal que captivava per damunt de les ideologies, era també un mestre de la ironia i titular d’un savoir faire considerable. Intel·ligent de mena, amb un to de veu convincent, un parlar asserenat i una fonètica esplèndida, així era Solé i Barberà, comunista i patriota català, indestriablement. Amania el discurs amb una barreja de mots cultes i també col·loquials. Orador de paraula fàcil, viva i fluent, un dels millors de la Catalunya contemporània, no et cansaves d’escoltar-lo. Com les primeres fornades del PSUC, pronunciava les sigles lletra per lletra, Pe-Essa-U, sense la C, perquè el país ja hi era obvi.
Van detenir-nos, als 113 membres de l’Assemblea, el 28 d’octubre del 1973, el mateix dia que J. Cruyff s’estrenava a can Barça. A la sala, tot de papers omplien el terra, si bé els més comprometedors (noms, adreces, telèfons) vam menjar-nos-els, un cop estripats de l’agenda els fulls amb dades. Les imatges de la bòfia entrant per la porta ens recordaven, pels procediments i l’estil, el cop d’estat de Pinochet, un mes i mig abans. Feia només una setmana que s’havia mort Pau Casals, a l’exili, i semblava que tot el vent venia de cara. En entrar els grisos a l’església de Santa Maria Mitjancera de Totes les Gràcies, a Barcelona, Solé Barberà van enxampar-lo a la sagristia, on s’havia refugiat, intentant escapolir-se de l’escomesa. Ens van emmanillar i posar junts al mateix furgó, asseguts just davant per davant: "Cambrilenc, tu tranquil, que no passarà res. Recorda que no saps res i que no coneixes ningú. Digues allò de la Pacem in terris (la coartada prevista en cas de detenció) i res més!", m’animà. Enmig del neguit, ell donava seguretat i calma, sobretot als més joves com jo.
L’actitud tranquil·la i educada de Solé Barberà caminava sempre de bracet amb la fermesa de les seves conviccions. Ell s’estava amb Jordi Carbonell a la mateixa cel·la. I quan parlava era escoltat amb respecte i encara que la majoria érem una colla de descreguts, les seves paraules sempre anaven a missa. Seduïa per les formes, amb elegància, ben lluny de les maneres més aviat intrigants i sectàries d’altres. A la presó, i a fora, s’esforçava per trobar els punts de coincidència, més que no pas els de discrepància, convençut com estava, honestament, de la necessitat de sumar i que tan sols des de la suma de complicitats podríem pensar en un futur diferent per al nostre país. Una tarda d’aquelles en què el tedi penitenciari s’havia ensenyorit del lloc, em va dir, a la seva cel·la, on anava sovint de visita: "Els catalans som uns italians frustrats". A la presó vam organitzar-nos i fèiem classes i xerrades al pati, sobre temes tan diversos com la vida quotidiana a l'URSS, els escacs o classes de llengua catalana, matèria en què jo vaig tenir-lo d’alumne, per dir-ho d’alguna manera, cosa que em provocava una certa incomoditat. Vaig sortir de la presó el mateix dia que ell i en el mateix moment. El veig somrient i tranquil, carregant a l’esquena un sac de dormir on havia encabit totes les pertinences, dient-me amable i protector: "Ei, cambrilenc, que t’espera algú? Si no, cap problema, vens amb mi cap a casa i tot arreglat".
Solé Barberà va ser un espectador privilegiat de la pèrdua d’hegemonia civil que, fins llavors, havia tingut el seu partit, s’anà allunyant dels llocs de decisió política i es refugià en el seu bufet. Enmig de tanta mediocritat, va ser, en certa manera, una víctima de la transició. Hauria estat un magnífic president del Parlament o un gran conseller de Justícia o de Treball. D’aquells amics que forjà la detenció dels 113 va ser el primer d’anar-se’n per sempre, el 1988, i amb ell també algunes de les pàgines més apassionants de la resistència nacional, popular i democràtica a la dictadura. Fill adoptiu de Reus, a la Secuita, poble de la muller, que li atorgà la insígnia d’or i on és enterrat, un carrer duu el seu nom. En una placeta amb arbres on els nens imaginen i els vells recorden, hi ha una placa ja erosionada pel pas inevitable de les hores, on pot llegir-se que, a ell, li devem part del nostre futur. I al seu PSUC ideal, nacional, amb vocació de majoria i fronteres molt àmplies, esperit constructiu i voluntat de govern, també. Durant la llarga nit de pedra del franquisme, van ser unes sigles-paraigua, on va aixoplugar-se molta gent. Ara s’enyora un instrument així, amb la mateixa cultura. I, també, amb autèntics senyors de la política, com Josep Solé Barberà.
Per a saber-ne més: Josep Solé Barberà, advocat. La veu del PSUC, Andreu Mayayo, L’Avenç, 2007.