Ara fa un segle, l’activisme patriòtic dels catalans d’Amèrica era extraordinari i s’expressava a través de la denúncia de la repressió del general Primo de Rivera, el suport a les persones perseguides, la publicació de revistes i una vida associativa intensa i diversificada, sobretot a l’Argentina. A milers de quilòmetres de distància van fer possibles les edicions de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC), començant pel mapa dels Països Catalans, van sufragar bona part de les despeses d’organització del moviment politicomilitar de F. Macià i, en plena guerra, enviaren menjar enllaunat, roba i medicaments a una Catalunya castigada pels bombardejos franquistes.
A l’Argentina, el 1922, es fundà a Rosario el Comitè Independents,primer grup a incorporar el mot “Independents” a les sigles, 21 anys abans de la creació a Cuba de la Unió dels Catalans Independentistes. El mateix any, a Buenos Aires, Pere Seras i Isern, promovia el Llibertat Comitè Català, grup d’orientació independentista conegut generalment com a Comitè Llibertat, que seguia les directrius polítiques de F. Macià. Fou l’entitat capdavantera dels nombrosos comitès independentistes catalans creats a l’Amèrica del Sud durant aquella dècada. Mantingué relacions excel·lents amb els membres locals d’Acció Nacionalista Basca i els gallecs de la Irmandade Nazionalista Galega, amb els quals organitzà activitats conjuntes, així com amb el Partit Comunista argentí i la federació d’arts gràfiques de la capital, amb qui establí un comitè de suport als presos catalans.
A la mateixa capital argentina, en començar el 1924, es creava l’Associació Catalana d’Acció i Beneficència. El 1926 acollí la proposta d’Àngel Boixader de declarar el “Dia del Presoner Català” per destinar el guany d’una jornada de treball als patriotes catalans perseguits pel general Primo de Rivera, empresonats i exiliats, iniciativa que obtingué el suport de 457 catalans de 18 ciutats sud-americanes. El “Dia” en qüestió va celebrar-se fins al 1930 i el primer any es reuniren 3.706,61 pesos de catalans de l’Argentina, l’Uruguai i el Paraguai. El periodista vigatà Àngel Boixader i Roura presidí el Casal Català de Buenos Aires, hi fundà la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i hi presidí també la comissió delegada de l’Associació Protector de l’Ensenyança Catalana.
L’efervescència insurreccional representada per F. Macià, que llavors preparava el complot de Prats de Molló, va arribar també a Buenos Aires. El 1925, s’intentà organitzar-hi un grup armat independentista amb el nom de Tercer Terç d’Almogàvers de Catalunya, amb aquesta crida: “Si vols veure Catalunya lliure (...) cal que per assolir l’ideal, sacrifiquis la vida el jorn que la Pàtria te la demani (...) cal que, quan tu caiguis, deu enemics hagin sentit la força categòrica del teu heroisme”. Des de les planes de la revista catalana Ressorgiment, es cridà a l’allistament i s’hi presentaren voluntaris Rafael Rigueró, el pintor Joan Batlle i Planes i l’escultor Andreu Sabaté i Oliver, autor del bust de Pompeu Fabra de la biblioteca del Casal de Catalunya, així com de l’escultura El gol, instal·lada al vestíbul del Camp Nou del Barça. Els voluntaris feren el jurament d’alliberar Catalunya per la via armada. El 1928, el Casal Català de Buenos Aires promogué una campanya de renúncia a la nacionalitat espanyola i d’adopció de l’argentina (“Feu-vos ciutadans argentins!”) que obtingué una acceptació notable entre els seus associats, sobretot mitjançant la revista Ressorgiment.
Abans, a l’Havana, el 1922, es constituí el Club Separatista Català, núm. 1, en els locals del Centre Català, després de fer-se’n la convocatòria pública, en català, als diaris de la capital cubana, llevat de l’espanyolista Diario de la Marina, que s’hi negà. Cal cercar-ne l’origen en els manifestos d’un català exiliat a París proposant la proclamació de la República Catalana, aliada amb França. De l’Havana estant, J.López Franc, Marian Grau, Pere Pons Cercós i Emili Sánchez Martí replicaren que Catalunya no volia ser espanyola ni francesa i plantejaren la necessitat de constituir clubs separatistes, coordinats en una federació internacional. El directori del primer d’aquests clubs era integrat per Claudi Mimó, Joaquim Muntal i Gramunt, Francesc Molla, Josep Pineda i Fargas, Pere Pons i Cercós, Josep López i Franc, Emili Sánchez i Martí, Marian Grau i Josep Murillo, que en fou tresorer i únic nom públic dels adherits, ja que, pel caràcter clandestí del grup, tots els membres n’eren secrets.
Les trobades setmanals del directori tenien lloc a l’adrogueria La Americana de J.Murillo a la qual s’accedia després de trucar a la porta amb un senyal identificador. Les reunions plenàries del Club es feien al saló d’actes del Centre Català, a porta tancada, per tal de no implicar-hi l’entitat associativa i amb dos guaites a l’entrada que hi rebien la consigna necessària per entrar-hi. Més endavant s’hi incorporaren J. Conangla i Fontanilles, Joan Arana, Francesc Gavilanes, Joan Selva i Dionís Civil, entre altres. El 1924 el Club demanà a la delegació de Cuba a la Societat de Nacions de Ginebra que hi representés els interessos de Catalunya i enviaren a París un delegat, Marian Grau, amb una suma de diners, a entrevistar-se amb Francesc Macià, a les activitats del qual donaven suport. Entre 1923 i 1930 aportaren 94.500 francs francesos i 4.150 dòlars a aquesta finalitat insurreccional. Són fets poc coneguts, però que demostren que el combat per la independència nacional no és cosa de fa quatre dies.