“Un país és un relleu generacional ben fet”. La cita s’ha anat repetint aquestes darreres hores entre els missatges de condol que recorden el president Rigol. Un país és un relleu generacional ben fet, no és cap altra cosa, i Joan Rigol va dedicar bona part de la seva vida a vetllar perquè aquest relleu funcionés bé en una Catalunya esquerdada i difícil. Esquerdada per la postguerra i la dictadura en la seva joventut, per la immigració, abans i ara, i per una política que massa sovint s’allunya del diàleg constructiu per caure en el conflicte sord.
El record de la cita em va fer tornar al primer cop que la vaig sentir. La dèria de prendre notes i guardar papers resulta útil de tant en tant. Va ser l’any 2010, a l’inici de la sisena edició del Programa Vicens Vives que el president Rigol va inspirar ara fa més de vint anys i que ESADE continua fent possible. El Programa Vicens Vives explica bé la mirada política de l’homenot Rigol a través dels tres conceptes que el defineixen: valors, compromís i lideratge. Un projecte dissenyat perquè un grup de joves a la trentena, des d'orígens, idees i camps professionals diversos, pugui compartir un espai de confiança que els permeti trenar des del diàleg una idea conviscuda del país. Un programa de formació sobre el mosaic complex que és Catalunya, cultivant el desenvolupament de lideratges sòlids des dels valors i la maduresa personal.
Aquell dia, el president Rigol va parlar de lideratge i ho va fer posant-lo a l’abast de tothom. “Tots portem un tros de país a sobre, més gran o més petit”. Liderar és responsabilitzar-se. Fer-se responsable d’un mateix, de la família, de la pròpia feina, d’una empresa, d’una associació o d’un sindicat. Un país el fa la gent que se’l carrega a l’esquena, a trossos petits i grans, per avançar de forma més o menys coordinada. “Els països creixen amb la gent que diu: d’això me’n responsabilitzo jo”, deia, perquè pel president Rigol el lideratge era, fonamentalment, un exercici de responsabilitat individual i col·lectiva. De present i de futur.
El catalanisme i l’humanisme cristià, la tradició perduda del personalisme, definien ideològicament l’intel·lectual Rigol. L’any 2003 va sintetitzar el seu pensament al llibre “Camins de diàleg” i avui, tot i les dues dècades turbulentes que ens separen d’aquell moment, l’obra manté bona part de la seva vigència. “El sentit de la reconstrucció nacional de Catalunya s’ha d’unir al regeneracionisme polític i a la humanització de la nostra societat”, escrivia. “En definir el demos català, hem d’assumir com a factors d’enriquiment social la complexitat sociològica actual, el pluralisme ideològic i polític, el gruix de la cultura secular i la llengua pròpia, en convivència amb l’altra llengua pròpia de molts catalans”. El diàleg des de la catalanitat, i la invitació a la catalanitat des del diàleg. Cosir i recosir, sempre.
Vint anys després d’aquella proposta el catalanisme no ha sabut fer el camí que en Rigol assenyalava. L’aposta regeneradora de l’independentisme va acabar en trencadissa i la construcció nacional n’ha estat víctima col·lateral. El demos és més fràgil que no era i el catalanisme suau que convertia la catalanitat en punt de trobada ha quedat arraconat pel soroll i la tensió. No han estat bons anys pels polítics del diàleg, però el president Rigol no es va cansar d’insistir i ser-hi fins al darrer dia perquè quaranta anys de dictadura li havien ensenyat que després de cada maltempsada sempre torna a sortir el sol. “No accepteu mai, d’entrada, un judici negatiu sobre les capacitats del nostre poble”, va dir per tancar aquell acte de l’any 2010. Cosir i recosir, també ara.
Descansi en pau.