El dia de Sant Jordi, mentre posava a prova la meva resistència afeblida caminant, a poc a poc, fins més enllà de la cantonada, escodrinyava el concepte de convalescència: la subtil i equívoca pàtina d'anacronisme que el cobreix, la rellevància sanitària que ha pres amb la pandèmia i fins i tot la transposició que se'n pot fer a molts àmbits de la vida. No comptava gens amb emmalaltir de Covid-19, de tantes precaucions que prenia... Sóc afortunada per no haver patit un procés més greu, com tants n'hi ha, però descobrir com costa recuperar-se'n m'ha sorprès. I sorprendre-me'n m’ha alertat.
Vivim en un context molt binari, amb poca visibilització i cura dels trànsits. I la convalescència obliga a prendre paciència, a esforçar-se, i a no córrer més del compte, quan voldríem tornar immediatament al moment previ a emmalaltir. Abans de sortir al carrer, mentre feia els exercicis de recuperació respiratòria i muscular que em pertoquen, m'impacientava -com la majoria de gent d'aquest país- per la complicada vida política que patim, amb l'afegit personal d'estar de baixa i no trobar-me en condicions d'exercir les funcions parlamentàries. I pensant en tot plegat, he trobat, des de la perspectiva convalescent, punts d'anàlisi aplicables a la nostra situació política. Què canviaria, en l’enfocament de la política catalana, si apliquéssim al moment actual els paràmetres d'una convalescència?
La política i societat catalana en general, i l'independentisme en particular, no hem previst fer un lloc explícit a la recuperació i la cura, després de l'impacte sofert a partir de setembre de 2017. Per això malgrat els més de tres anys que han passat, vivim amb la sensació majoritària de falta de rumb, confusió, desesperança i disconformitat sobre on som i quins són els passos següents a fer. I malgrat la persistència popular no deixa de créixer, seguim trobant desànim i desconfiança, tristesa i malestar de forma generalitzada. La gestió de les seqüeles de tot plegat, la repressió, la impotència, els dols, les pors, les ires, frustracions, rancúnies i culpabilitzacions han quedat a càrrec dels processos individuals, viscuts en solitari o col·lectivitzats en petites bombolles. Sense pautes de referència clares ni acompanyament per a la recuperació, excepte, en bona part, en l’eix antirepressiu.
I cal compartir significats i relats per construir un nosaltres convalescent però animat i propositiu per recuperar-se, amb la certesa que només ben recuperats podrem afrontar el proper embat. Ens ha faltat un pla rehabilitador de consens amb proposta de tècniques de superació de les seqüeles, i les pròpies seqüeles ens impedeixen avançar en el consens. El conflicte amb el Consell de la República n'és una bona mostra. Queda clar que el temps, per si sol, no cura res. Sense donar espai i eines a la cura, amb el temps no n'hi ha prou per assolir l’anhelada unitat estratègica, i sense aquesta no hi ha forma de passar a la planificació dels passos següents. Sense consensos és impossible avançar, l’independentisme és majoritari si és inclusiu.
L'independentisme català i el camí cap a la independència ara mateix ni està tocat de mort ni està en condicions de situar-se al momentum d’octubre 2017. Tampoc està abandonat a la seva sort, ni en condicions de superar el que no va poder superar llavors. Ha patit un impacte brutal i necessita un bon procés de convalescència eficaç per tornar a avançar. Ubiquem-nos aquí i anem per feina. Comencem a posar fil a l'agulla fent un diagnòstic col·lectiu i acurat d'aquest impacte brutal i de com superar-lo. Identifico com a mínim quatre eixos 1) l'obsessió de l'estat espanyol i totes les estructures del règim d’impedir i perseguir violentament i amb esperit venjatiu el referèndum d’independència de Catalunya i el dret d’autodeterminació; 2) la immensa i majoritària força popular demostrada en la resposta de resistència i defensa no violenta per exercir l’autodeterminació, impregnada d'il·lusió i esperança i una gran capacitat d'autorganització; 3) la gestió post 1 d’octubre, mancada d'estratègia unitària independentista, en no haver-se anticipat l'escenari, ni previst i acordat respostes unitàries possibles, i no haver-hi capacitat de fer-ho ni tan sols després del 3 d’octubre, quan havia augmentat amb escreix la potència del momentum, quedant des de llavors el conflicte en suspens i sota l’impacte repressiu del dret penal de l'enemic; i 4) la desajustada reacció internacional, camp on cal treballar amb molts més profunditat.
Per tant, la mirada convalescent a la política catalana aportaria un compàs d’esperança i un major repte d’exigència. L’anar cap a la independència segueix ben viu, però no es troba en plena forma. I necessita fer una bona recuperació per seguir avançant. Una bona recuperació significa un plantejament urgent d’incidència holística i diversificada alhora, que vol planificació i esforç proactiu.
La brutalitat de l’impacte que vam patir farà aviat quatre anys és multiorgànica, i afecta alhora diferents fronts, diferents teixits, òrgans i sistemes. Les seqüeles i els aprenentatges també són diversos i, sobretot, són diferents cos a cos. I la forma de prendre's la convalescència és també molt variada: algunes persones no accepten haver-la de passar i equiparen no gaudir de la fase resolutiva amb immediatesa al fracàs absolut, a la mort definitiva. D’altres s’acomoden al període convalescent sense esforçar-se proactivament en la recuperació, i d’altres afronten el període encara dominats per l'enuig, buscant qui té la culpa o qüestionen a cada pas les mesures proposades. Recuperar la il·lusió, el compromís i la força popular de l’1 i el 3 d’octubre, i traçar una nova estratègia que permeti, aquest cop si, sostenir el dret d’autodeterminació i la implementació efectiva de la República Catalana Independent.
Això no només necessita l’acord dels partits polítics i el seu esforç per arribar a consensos estratègics. Aquesta lluita neix i creix al carrer, des de la societat civil, i per molt que hi hagi el compromís i acció des dels partits polítics i la política institucional, fonamentals, és en la mobilització popular on té la força que l’ha fet arribat fins o hem arribat. Aplicar aquesta perspectiva convalescent en l’anàlisi permet també detectar una greu mancança que patim des de 2017: entre totes i tots no ens hem dotat, encara, d’un pla de recuperació eficient.
Potser ningú va planificar un bon pla de recuperació, potser és que els diferents equips mèdics no s’han posat d’acord i han aplicat esforços que no sumaven o potser senzillament les coses han sigut més complicades del que es preveia. Anirà bé saber on s’ha fallat si és per esmenar, però deixem de buscar culpables i malgastar l’energia en reclamacions. Anem per feina, que en tenim molta! Toca fer-se conscient que estem en aquest procés convalescent, i que per tenir una bona recuperació necessitem una acordar una bona estratègia per sortir-ne.
Vivim en un context molt binari, amb poca visibilització i cura dels trànsits. I la convalescència obliga a prendre paciència, a esforçar-se, i a no córrer més del compte, quan voldríem tornar immediatament al moment previ a emmalaltir. Abans de sortir al carrer, mentre feia els exercicis de recuperació respiratòria i muscular que em pertoquen, m'impacientava -com la majoria de gent d'aquest país- per la complicada vida política que patim, amb l'afegit personal d'estar de baixa i no trobar-me en condicions d'exercir les funcions parlamentàries. I pensant en tot plegat, he trobat, des de la perspectiva convalescent, punts d'anàlisi aplicables a la nostra situació política. Què canviaria, en l’enfocament de la política catalana, si apliquéssim al moment actual els paràmetres d'una convalescència?
La política i societat catalana en general, i l'independentisme en particular, no hem previst fer un lloc explícit a la recuperació i la cura, després de l'impacte sofert a partir de setembre de 2017. Per això malgrat els més de tres anys que han passat, vivim amb la sensació majoritària de falta de rumb, confusió, desesperança i disconformitat sobre on som i quins són els passos següents a fer. I malgrat la persistència popular no deixa de créixer, seguim trobant desànim i desconfiança, tristesa i malestar de forma generalitzada. La gestió de les seqüeles de tot plegat, la repressió, la impotència, els dols, les pors, les ires, frustracions, rancúnies i culpabilitzacions han quedat a càrrec dels processos individuals, viscuts en solitari o col·lectivitzats en petites bombolles. Sense pautes de referència clares ni acompanyament per a la recuperació, excepte, en bona part, en l’eix antirepressiu.
I cal compartir significats i relats per construir un nosaltres convalescent però animat i propositiu per recuperar-se, amb la certesa que només ben recuperats podrem afrontar el proper embat. Ens ha faltat un pla rehabilitador de consens amb proposta de tècniques de superació de les seqüeles, i les pròpies seqüeles ens impedeixen avançar en el consens. El conflicte amb el Consell de la República n'és una bona mostra. Queda clar que el temps, per si sol, no cura res. Sense donar espai i eines a la cura, amb el temps no n'hi ha prou per assolir l’anhelada unitat estratègica, i sense aquesta no hi ha forma de passar a la planificació dels passos següents. Sense consensos és impossible avançar, l’independentisme és majoritari si és inclusiu.
L'independentisme català i el camí cap a la independència ara mateix ni està tocat de mort ni està en condicions de situar-se al momentum d’octubre 2017. Tampoc està abandonat a la seva sort, ni en condicions de superar el que no va poder superar llavors. Ha patit un impacte brutal i necessita un bon procés de convalescència eficaç per tornar a avançar. Ubiquem-nos aquí i anem per feina. Comencem a posar fil a l'agulla fent un diagnòstic col·lectiu i acurat d'aquest impacte brutal i de com superar-lo. Identifico com a mínim quatre eixos 1) l'obsessió de l'estat espanyol i totes les estructures del règim d’impedir i perseguir violentament i amb esperit venjatiu el referèndum d’independència de Catalunya i el dret d’autodeterminació; 2) la immensa i majoritària força popular demostrada en la resposta de resistència i defensa no violenta per exercir l’autodeterminació, impregnada d'il·lusió i esperança i una gran capacitat d'autorganització; 3) la gestió post 1 d’octubre, mancada d'estratègia unitària independentista, en no haver-se anticipat l'escenari, ni previst i acordat respostes unitàries possibles, i no haver-hi capacitat de fer-ho ni tan sols després del 3 d’octubre, quan havia augmentat amb escreix la potència del momentum, quedant des de llavors el conflicte en suspens i sota l’impacte repressiu del dret penal de l'enemic; i 4) la desajustada reacció internacional, camp on cal treballar amb molts més profunditat.
Per tant, la mirada convalescent a la política catalana aportaria un compàs d’esperança i un major repte d’exigència. L’anar cap a la independència segueix ben viu, però no es troba en plena forma. I necessita fer una bona recuperació per seguir avançant. Una bona recuperació significa un plantejament urgent d’incidència holística i diversificada alhora, que vol planificació i esforç proactiu.
La brutalitat de l’impacte que vam patir farà aviat quatre anys és multiorgànica, i afecta alhora diferents fronts, diferents teixits, òrgans i sistemes. Les seqüeles i els aprenentatges també són diversos i, sobretot, són diferents cos a cos. I la forma de prendre's la convalescència és també molt variada: algunes persones no accepten haver-la de passar i equiparen no gaudir de la fase resolutiva amb immediatesa al fracàs absolut, a la mort definitiva. D’altres s’acomoden al període convalescent sense esforçar-se proactivament en la recuperació, i d’altres afronten el període encara dominats per l'enuig, buscant qui té la culpa o qüestionen a cada pas les mesures proposades. Recuperar la il·lusió, el compromís i la força popular de l’1 i el 3 d’octubre, i traçar una nova estratègia que permeti, aquest cop si, sostenir el dret d’autodeterminació i la implementació efectiva de la República Catalana Independent.
Això no només necessita l’acord dels partits polítics i el seu esforç per arribar a consensos estratègics. Aquesta lluita neix i creix al carrer, des de la societat civil, i per molt que hi hagi el compromís i acció des dels partits polítics i la política institucional, fonamentals, és en la mobilització popular on té la força que l’ha fet arribat fins o hem arribat. Aplicar aquesta perspectiva convalescent en l’anàlisi permet també detectar una greu mancança que patim des de 2017: entre totes i tots no ens hem dotat, encara, d’un pla de recuperació eficient.
Potser ningú va planificar un bon pla de recuperació, potser és que els diferents equips mèdics no s’han posat d’acord i han aplicat esforços que no sumaven o potser senzillament les coses han sigut més complicades del que es preveia. Anirà bé saber on s’ha fallat si és per esmenar, però deixem de buscar culpables i malgastar l’energia en reclamacions. Anem per feina, que en tenim molta! Toca fer-se conscient que estem en aquest procés convalescent, i que per tenir una bona recuperació necessitem una acordar una bona estratègia per sortir-ne.