El català està vivint una setmana trista al Parlament. Però, això no és nou. Des que el novembre passat el Tribunal Suprem va tombar el recurs de cassació de la Generalitat per aturar la sentència del 25% del TSJC, totes les accions parlamentàries s'han dirigit a donar cobertura política al seu compliment.
Els pactes de despatxos entre socialistes, comuns, Esquerra i Junts van originar primer una proposta de modificació de la llei de política lingüística que, posteriorment, i gràcies a la pressió popular, va decaure. Aquell fiasco, però, ja deixava clares les intencions de l'estratègia impulsada: adaptar el marc legal català a la sentència dels tribunals. Tot d'esquena a la comunitat educativa i de les entitats de defensa de la llengua. Només cal fer una simple comparació de la diferent lectura i interpretació que fa cada partit sobre l'acord per comprovar el despropòsit de la mesura.
El que es fa és adaptar la legislació lingüística a la sentència del 25%. És a dir, convertir en llei la sentència. I això és un greu error, tant per les seves conseqüències directes - segregació per projectes lingüístics diferenciats, desemparament dels centres, vehicularitat creixent del castellà a les aules i pèrdua del dret d'accés a la llengua catalana per bona part de l'alumnat -, com per la seva transcendència política - cap sobirania pròpia, retrocés en la capacitat per decidir sobre el model i submissió absoluta als designis de l'Estat.
Que l'estat espanyol no estima, ni protegeix, ni promou la diversitat lingüística que perviu sota el domini del regne borbònic és una realitat que traspassa fronteres. Que aquesta persecució de les llengües té un clar sentit polític que atorga a aquesta imposició del castellà un valor de sotmetiment, també. Aquests factors no es poden desvincular del debat que avui tensa la regulació de la llengua a les escoles catalanes per imposició dels tribunals, i cal sumar-los a totes les anàlisis pedagògiques, sociolingüístiques, socioeducatives i comunitàries que puguin fer-se. Caldria afegir-hi també el marc depredador de neoliberalisme lingüístic que atempta contra les llengües minoritzades i minoritàries de forma universal, i finalment és important no desvincular-ho tot plegat de la conjuntura política autonòmica que emmarca les actuals relacions entre els governs català i espanyol.
Que es legisli en contra del català, retrocedint en la legislació vigent, i que siguin els mateixos partits del Govern de la Generalitat qui ho impulsen i ho fan possible és tot el contrari del marc de defensa de la sobirania que s'espera d'un Govern que es defineix compromès amb les llibertats, drets i cohesió del poble català. Cal donar resposta a la sentència? Sí. Però, no carregant-se la immersió sinó reforçant-la políticament. Reforçant-la al Parlament i reforçant-la destinant els recursos necessaris a l'escola pública. Calia - i cal - una resposta de país, intel·ligent, ben pensada. I per això cal treballar conjuntament amb totes les parts, cal incloure a la taula els estudiants, les famílies i sindicats que fins ara no han estat escoltades.
Com diu Elin Haf, presidenta de l'ELEN (European Lenguages Equality Network), en una situació de llengua territorial minoritzada, convivint amb una llengua dominant protegida per un Estat, l'única forma de garantir l'accés democràtic a les dues llengües a tota la població i d'evitar la substitució lingüística, és la immersió. Si volem uns Països Catalans on la població gaudeixi d'igualtat d'oportunitats en l'accés i l'ús de la llengua i que es vertebrin amb la llengua catalana com a eix fonamental, el que segur que no podem fer és anar enrere. Cal la retirada de les dues proposicions de llei registrades, ja que representen un retrocés respecte al marc legal vigent que no ens podem permetre.
Els pactes de despatxos entre socialistes, comuns, Esquerra i Junts van originar primer una proposta de modificació de la llei de política lingüística que, posteriorment, i gràcies a la pressió popular, va decaure. Aquell fiasco, però, ja deixava clares les intencions de l'estratègia impulsada: adaptar el marc legal català a la sentència dels tribunals. Tot d'esquena a la comunitat educativa i de les entitats de defensa de la llengua. Només cal fer una simple comparació de la diferent lectura i interpretació que fa cada partit sobre l'acord per comprovar el despropòsit de la mesura.
El que es fa és adaptar la legislació lingüística a la sentència del 25%. És a dir, convertir en llei la sentència. I això és un greu error, tant per les seves conseqüències directes - segregació per projectes lingüístics diferenciats, desemparament dels centres, vehicularitat creixent del castellà a les aules i pèrdua del dret d'accés a la llengua catalana per bona part de l'alumnat -, com per la seva transcendència política - cap sobirania pròpia, retrocés en la capacitat per decidir sobre el model i submissió absoluta als designis de l'Estat.
Que l'estat espanyol no estima, ni protegeix, ni promou la diversitat lingüística que perviu sota el domini del regne borbònic és una realitat que traspassa fronteres. Que aquesta persecució de les llengües té un clar sentit polític que atorga a aquesta imposició del castellà un valor de sotmetiment, també. Aquests factors no es poden desvincular del debat que avui tensa la regulació de la llengua a les escoles catalanes per imposició dels tribunals, i cal sumar-los a totes les anàlisis pedagògiques, sociolingüístiques, socioeducatives i comunitàries que puguin fer-se. Caldria afegir-hi també el marc depredador de neoliberalisme lingüístic que atempta contra les llengües minoritzades i minoritàries de forma universal, i finalment és important no desvincular-ho tot plegat de la conjuntura política autonòmica que emmarca les actuals relacions entre els governs català i espanyol.
Que es legisli en contra del català, retrocedint en la legislació vigent, i que siguin els mateixos partits del Govern de la Generalitat qui ho impulsen i ho fan possible és tot el contrari del marc de defensa de la sobirania que s'espera d'un Govern que es defineix compromès amb les llibertats, drets i cohesió del poble català. Cal donar resposta a la sentència? Sí. Però, no carregant-se la immersió sinó reforçant-la políticament. Reforçant-la al Parlament i reforçant-la destinant els recursos necessaris a l'escola pública. Calia - i cal - una resposta de país, intel·ligent, ben pensada. I per això cal treballar conjuntament amb totes les parts, cal incloure a la taula els estudiants, les famílies i sindicats que fins ara no han estat escoltades.
Com diu Elin Haf, presidenta de l'ELEN (European Lenguages Equality Network), en una situació de llengua territorial minoritzada, convivint amb una llengua dominant protegida per un Estat, l'única forma de garantir l'accés democràtic a les dues llengües a tota la població i d'evitar la substitució lingüística, és la immersió. Si volem uns Països Catalans on la població gaudeixi d'igualtat d'oportunitats en l'accés i l'ús de la llengua i que es vertebrin amb la llengua catalana com a eix fonamental, el que segur que no podem fer és anar enrere. Cal la retirada de les dues proposicions de llei registrades, ja que representen un retrocés respecte al marc legal vigent que no ens podem permetre.