Portem ja una colla d’anys al llarg dels quals l’avenç de les formacions polítiques d’extrema dreta és tan espectacular com preocupant, al món occidental. En alguns països han arribat al govern, i fins i tot a presidir-los, amb personatges excèntrics, sovint sense cap experiència institucional anterior i amb una cultura política ínfima. Alguns dels seus líders confereixen a la seva ideologia una certa dimensió religiosa, en la qual s’emparen per a les decisions més estrambòtiques. I, marcant distàncies amb l’anomenada “casta” professional dels polítics de sempre, acostumen a adoptar gestos transgressors en aspectes menors, però que són ben vistos per la gent, com en l’àmbit del protocol, que trenquen quan volen.
L’extrema dreta esdevé moviment de masses amb un missatge clar, entenedor, simple, que afecta de manera directa la quotidianitat de tothom i que resol amb respostes fàcils les preguntes més difícils. Mentre a Europa acostuma a focalitzar tots els mals i l’origen de tots els problemes en el fenomen de la immigració, a la qual responsabilitza de totes les malvestats, a Amèrica adopta sovint una demagògia antisistema que la fa atractiva a certs sectors socials, amb crítiques a les ideologies de sempre i als seus protagonistes habituals, sovint amb fórmules més pròpies d’un acudit, un comentari jocós o expressions tradicionals sorgides del llenguatge popular. I ho fa, tothora, en nom de la llibertat, com un concepte abstracte que ho abriga tot.
La victòria a l’Argentina de Javier Milei n’és un exemple magnífic i, pel que hem vist fins ara, tot fa pensar que superarà amb escreix altres personatges deplorables com Donald Trump o Jair Bolsonaro. En tots els casos de victòria de l’extrema dreta, aquesta es produeix com a reacció davant la decepció per la manca de respostes o solucions efectives per part dels governs d’esquerres o simplement liberals anteriors, pels seus incompliments electorals, la seva gestió sovint mediocre o pels casos de corrupció produïts. La composició social en la qual cal cercar l’adhesió a aquestes formacions i lideratges és, aparentment, contradictòria, ja que acostuma a basar-se en els sectors més deprimits i amb un nivell cultural més baix i, alhora, a rebre el suport d’alguns nuclis dirigents que ostenten el poder real: l’econòmic i financer i el mediàtic.
Trump va prometre que alçaria un veritable mur entre el seu país i Mèxic i començà a bastir-lo. Milei, en una Argentina desesperada per una situació econòmica insostenible i desesperant per als qui la pateixen, ha adoptat un seguit de mesures que afectaran, negativament, la immensa majoria dels que, paradoxalment, ara l’han votat. Es tracta de mesures anunciades a bombo i plateret amb antelació, com ara una reducció dràstica del nombre de ministeris, mesura que genera sempre complicitats generals davant la fatiga civil pel pes excessiu de la burocràcia administrativa i el funcionariat tradicional. Quan les fa la dreta, les amenaces electorals esdevenen realitats.
El caràcter estrafolari del tal Milei s’ha manifestat també en el paper protagonista atorgat a la seva germana, amb funcions no sols més pròpies de “primera dama”, reservades tradicionalment a la muller, sinó també executives al govern. Però, sobretot, allà on excel·leix en extravagància capritxosa és en la decisió que ha pres amb relació al bastó de comandament presidencial. Hi ha fet gravar els rostres dels quatre gossos que té ara, més el del ca ja mort del qual els actuals són exemplars clonats. Fins ara, el responsable de confeccionar els bastons presidencials era el joier d’origen català Joan Carles Pallarols, que té el taller de joieria al pintoresc barri de San Telmo de Buenos Aires on, en el balcó principal de la botiga, hi lluu una bandera catalana.
Dit i fet, les primeres 300 mesures adoptades mitjançant decrets pel personatge Milei són brutals i no pas per inesperades. Reducció del dret de vaga, autorització de jornada laboral de 12 hores diàries, conversió d’empreses estatals en societats anònimes com a pas per a privatitzar-les, derogació de la normativa vigent en matèria de lloguer d’habitatges, reformes regressives en salut pública i identificació de participants en manifestacions de protesta per tal de retirar-los els ajuts públics que percebin, si és el cas. Si es té en compte que, a més, d’ara endavant l’estat tindrà prohibit d’intervenir per controlar els preus dels aliments bàsics o els lloguers de pisos, no és estrany que hagués rebut el suport electoral dels grans grups financers i dels nostàlgics de les dictadures militars.
Més a prop, al nostre país, els governs de PP-Vox al País Valencià i a les Balears han actuat amb la mateixa celeritat executiva i idèntica pràctica política. En aquest cas, però, si bé el suport electoral procedeix també dels sectors més modestos de la societat i, simultàniament, dels més poderosos, el motor ideològic de l’extrema dreta espanyola és el nacionalisme espanyol i, en conseqüència, l’objectiu central de la seva política és desmuntar qualsevol vestigi de la identitat nacional, cultural, lingüística i política pròpia d’aquests territoris, començant per la llengua catalana i seguint per tot allò que faci el mínim tuf de catalanitat. La imposició de la identitat espanyola es fa sense manies, ni dubtes, ni vacil·lacions, al costat d’altres mesures socials i econòmiques també del tot regressives.
Quan manen “els nostres”, en canvi, tot són escrúpols, preguntes, incerteses, que no fan altra cosa que retardar o, simplement, impedir in aeternum la presa de decisions. Hi ha una por ancestral a governar de debò, a manar amb decisió, a adoptar mesures clares que es consideren indispensables per als sectors socials que es representen i per al bé general del país. Es tem molt més la reacció de certs poders fàctics que no t’han votat, que no pas perjudicar els interessos en tots els àmbits dels sectors socials on s’obté el suport electoral.
Si, amb el primer Estatut d’Autonomia de les Balears, hi hagués hagut la mateixa por que hi va haver en el cas valencià per resoldre el tema de la denominació de la llengua, la fragmentació lingüística i l’amenaça constant de secessionisme idiomàtic serien molt més grans del que ara són. En anys i panys de governs progressistes al País Valencià ni hi ha hagut incorporació a l’Institut Ramon Llull, ni reciprocitat televisiva: res de res. A l’hora de la veritat, en aquest i en altres temes, tot són dilacions, bones intencions i creació de comissions d’estudi que no conclouen mai res. Sap greu dir-ho, però mentre, per desgràcia, la dreta compleix sense manies, aquí i a tot arreu, l’esquerra, els demòcrates progressistes, els “nostres”, no. Un dia, potser, es perdrà la por, es prendrà la iniciativa i es governarà amb decisió i convenciment a benefici de la majoria. Amén.
L’extrema dreta esdevé moviment de masses amb un missatge clar, entenedor, simple, que afecta de manera directa la quotidianitat de tothom i que resol amb respostes fàcils les preguntes més difícils. Mentre a Europa acostuma a focalitzar tots els mals i l’origen de tots els problemes en el fenomen de la immigració, a la qual responsabilitza de totes les malvestats, a Amèrica adopta sovint una demagògia antisistema que la fa atractiva a certs sectors socials, amb crítiques a les ideologies de sempre i als seus protagonistes habituals, sovint amb fórmules més pròpies d’un acudit, un comentari jocós o expressions tradicionals sorgides del llenguatge popular. I ho fa, tothora, en nom de la llibertat, com un concepte abstracte que ho abriga tot.
La victòria a l’Argentina de Javier Milei n’és un exemple magnífic i, pel que hem vist fins ara, tot fa pensar que superarà amb escreix altres personatges deplorables com Donald Trump o Jair Bolsonaro. En tots els casos de victòria de l’extrema dreta, aquesta es produeix com a reacció davant la decepció per la manca de respostes o solucions efectives per part dels governs d’esquerres o simplement liberals anteriors, pels seus incompliments electorals, la seva gestió sovint mediocre o pels casos de corrupció produïts. La composició social en la qual cal cercar l’adhesió a aquestes formacions i lideratges és, aparentment, contradictòria, ja que acostuma a basar-se en els sectors més deprimits i amb un nivell cultural més baix i, alhora, a rebre el suport d’alguns nuclis dirigents que ostenten el poder real: l’econòmic i financer i el mediàtic.
Trump va prometre que alçaria un veritable mur entre el seu país i Mèxic i començà a bastir-lo. Milei, en una Argentina desesperada per una situació econòmica insostenible i desesperant per als qui la pateixen, ha adoptat un seguit de mesures que afectaran, negativament, la immensa majoria dels que, paradoxalment, ara l’han votat. Es tracta de mesures anunciades a bombo i plateret amb antelació, com ara una reducció dràstica del nombre de ministeris, mesura que genera sempre complicitats generals davant la fatiga civil pel pes excessiu de la burocràcia administrativa i el funcionariat tradicional. Quan les fa la dreta, les amenaces electorals esdevenen realitats.
El caràcter estrafolari del tal Milei s’ha manifestat també en el paper protagonista atorgat a la seva germana, amb funcions no sols més pròpies de “primera dama”, reservades tradicionalment a la muller, sinó també executives al govern. Però, sobretot, allà on excel·leix en extravagància capritxosa és en la decisió que ha pres amb relació al bastó de comandament presidencial. Hi ha fet gravar els rostres dels quatre gossos que té ara, més el del ca ja mort del qual els actuals són exemplars clonats. Fins ara, el responsable de confeccionar els bastons presidencials era el joier d’origen català Joan Carles Pallarols, que té el taller de joieria al pintoresc barri de San Telmo de Buenos Aires on, en el balcó principal de la botiga, hi lluu una bandera catalana.
Dit i fet, les primeres 300 mesures adoptades mitjançant decrets pel personatge Milei són brutals i no pas per inesperades. Reducció del dret de vaga, autorització de jornada laboral de 12 hores diàries, conversió d’empreses estatals en societats anònimes com a pas per a privatitzar-les, derogació de la normativa vigent en matèria de lloguer d’habitatges, reformes regressives en salut pública i identificació de participants en manifestacions de protesta per tal de retirar-los els ajuts públics que percebin, si és el cas. Si es té en compte que, a més, d’ara endavant l’estat tindrà prohibit d’intervenir per controlar els preus dels aliments bàsics o els lloguers de pisos, no és estrany que hagués rebut el suport electoral dels grans grups financers i dels nostàlgics de les dictadures militars.
Més a prop, al nostre país, els governs de PP-Vox al País Valencià i a les Balears han actuat amb la mateixa celeritat executiva i idèntica pràctica política. En aquest cas, però, si bé el suport electoral procedeix també dels sectors més modestos de la societat i, simultàniament, dels més poderosos, el motor ideològic de l’extrema dreta espanyola és el nacionalisme espanyol i, en conseqüència, l’objectiu central de la seva política és desmuntar qualsevol vestigi de la identitat nacional, cultural, lingüística i política pròpia d’aquests territoris, començant per la llengua catalana i seguint per tot allò que faci el mínim tuf de catalanitat. La imposició de la identitat espanyola es fa sense manies, ni dubtes, ni vacil·lacions, al costat d’altres mesures socials i econòmiques també del tot regressives.
Quan manen “els nostres”, en canvi, tot són escrúpols, preguntes, incerteses, que no fan altra cosa que retardar o, simplement, impedir in aeternum la presa de decisions. Hi ha una por ancestral a governar de debò, a manar amb decisió, a adoptar mesures clares que es consideren indispensables per als sectors socials que es representen i per al bé general del país. Es tem molt més la reacció de certs poders fàctics que no t’han votat, que no pas perjudicar els interessos en tots els àmbits dels sectors socials on s’obté el suport electoral.
Si, amb el primer Estatut d’Autonomia de les Balears, hi hagués hagut la mateixa por que hi va haver en el cas valencià per resoldre el tema de la denominació de la llengua, la fragmentació lingüística i l’amenaça constant de secessionisme idiomàtic serien molt més grans del que ara són. En anys i panys de governs progressistes al País Valencià ni hi ha hagut incorporació a l’Institut Ramon Llull, ni reciprocitat televisiva: res de res. A l’hora de la veritat, en aquest i en altres temes, tot són dilacions, bones intencions i creació de comissions d’estudi que no conclouen mai res. Sap greu dir-ho, però mentre, per desgràcia, la dreta compleix sense manies, aquí i a tot arreu, l’esquerra, els demòcrates progressistes, els “nostres”, no. Un dia, potser, es perdrà la por, es prendrà la iniciativa i es governarà amb decisió i convenciment a benefici de la majoria. Amén.