11
de desembre
del
2023
Actualitzat
a les
15:34h
Javier Milei ja és president de l'Argentina. L'home de la motoserra, que ha construït una exitosa carrera electoral sobre l'enorme desgast dels darrers governs peronistes i un quadre econòmic que fa feredat, ha assolit la Casa Rosada després d'una campanya bel·ligerant contra "la casta" i amb un discurs clarament d'extrema dreta, en què ha bandejat la crítica als règims militars i ha insultat sense manies a "los zurdos hijos de puta".
Milei ha gastat les seves primeres hores a la presidència amb un discurs incendiari i gestos populistes, com fer la seva primera intervenció fora del Parlament, davant del públic congregat al carrer. Ha promès un pla d'emergència que passaria per una reducció del deute públic del 5% del PIB, l'eliminació del Banc Central i una política de privatitzacions salvatges. "Serà dur", va expressar en el discurs en el qual va assumir la presidència. Si ha arribat al poder és perquè una majoria d'argentins han cregut que "no hi ha alternativa". Però el cert és que Milei afronta una situació gravíssima que és com un precipici. Aquests són els principals obstacles que haurà d'entomar.
La seva admirada Margaret Thatcher va practicar un programa neoliberal agressiu a la Gran Bretanya quan va guanyar les eleccions el 1979. Però no es pot comparar el Regne Unit amb l'Argentina d'avui. Amb una inflació que els darrers quatre anys s'ha triplicat fins arribar gairebé al 150% i la pobresa arriba al 40%, amb prop d'un 10% sense accés als aliments bàsics. El pes argentí està sota terra i el deute del país amb el Fons Monetari Internacional és de 44.000 milions de dòlars.
Milei ho fia tot a retallar dràsticament el deute i posar el país en mans de la inversió privada. Per curar-se en salut, la seva estratègia és clara: fer encara més dramàtic l'escenari per preparar la gent a uns mesos duríssims, que culminaran, segons ell, en la recuperació de la glòria passada, que es perd en les boires de la història. Si aplica amb rigor el seu programa -amb la supressió de ministeris clau com Educació i Sanitat-, és molt probable que es produeixi una explosió social descontrolada.
Un dels problemes més greus del nou president argentí és que no disposa de base política estructurada. Sí, ha arribat a la Casa Rosada amb un contundent 56% dels vots, que li facilitarà aprovar mesures excepcionals... durant un temps breu. El Partit Llibertari, el seu, és una força minoritària i la coalició que ha liderat, La Llibertat Avança, no té més del 15% de la Cambra dels Diputats i 8 de 72 escons del Senat. No hi ha cap governador mileista d'entre les 23 províncies argentines.
La primera gran contradicció de Milei, ja des d'abans de la segona volta electoral, ha estat l'acord formal subscrit amb Junts pel Canvi, l'aliança que lidera l'expresident Mauricio Macri i que representa la dreta tradicional argentina, amb molt bona articulació amb el món empresarial. Durant la campanya, Milei va atacar durament Macri i la seva candidata, Patricia Bullrich. Ara aquesta serà ministra de Seguretat i un altre macrinista, Luis Caputo, ministre d'Economia. Possiblement, aquesta coalició impedirà alguns excessos estrafolaris del nou president. Però suposa un desmentiment del discurs més maximalista i trencador, que va seduir un sector de l'electorat de classe mitja baixa. Val a dir també que ni amb els macrinistes, Milei no disposa de majoria clara al legislatiu.
L'hongarès Viktor Orban, l'expresident brasiler Jair Bolsonaro i el líder de Vox, Santiago Abascal, han acompanyat Milei com a amics ideològics en la presa de possessió. No representen un escalf polític molt rellevant i etiqueten de manera clara el nou mandatari, que és vist amb recança des de les grans cancelleries, començant pels Estats Units i Brussel·les. El seu projecte, això sí, serà analitzat com el laboratori d'un hipotètic programa neoliberal salvatge, amb valedors en el món econòmic més llibertari. De moment, però, els precedents de polítiques similars no són bons. Només durant els anys de la dictadura militar (1976-83) es van dur a termes polítiques d'ajust neoliberal de xoc. I va ser enmig d'una repressió brutal.
En els darrers 22 anys, l'Argentina ha tingut només governs peronistes, amb l'excepció del govern de dreta liberal de Mauricio Macri (2015-19). I d'aquesta etapa peronista, des del 2003, la presidència va estar en mans del kirchnerisme, el corrent d'esquerra peronista liderat per Néstor Kirchner (mort el 2010) i la seva dona, Cristina Fernández. El cop sofert pel peronisme a les presidencials ha estat contundent. Però si hi ha un moviment polític al món que ha demostrat capacitat de resistència i reinvenció és el peronisme.
Només la manca absoluta de poder podria acabar amb el peronisme. I no és el cas. La coalició Unió per la Pàtria que lidera el peronisme és la primera força a la Cambra dels Diputats (104 de 257) i al Senat (32 de 72). Si mirem el poder provincial, els peronistes controlen 8 dels 23 governadors. Però aquesta xifra tampoc ho diu tot: entre elles hi ha la principal, Buenos Aires, amb un 37% de l'electorat, en mans d'Axel Kicillof. El problema del peronisme serà aclarir el seu lideratge, després de l'erosió de Cristina Fernández i la derrota de Sergio Massa, exponent d'una línia pragmàtica. Però si Milei comença a ensopegar, el peronisme es recuperarà aferrant-se a la frase cínica de Perón: "No és que nosaltres siguem bons, és que els altres són pitjors".
Milei ha gastat les seves primeres hores a la presidència amb un discurs incendiari i gestos populistes, com fer la seva primera intervenció fora del Parlament, davant del públic congregat al carrer. Ha promès un pla d'emergència que passaria per una reducció del deute públic del 5% del PIB, l'eliminació del Banc Central i una política de privatitzacions salvatges. "Serà dur", va expressar en el discurs en el qual va assumir la presidència. Si ha arribat al poder és perquè una majoria d'argentins han cregut que "no hi ha alternativa". Però el cert és que Milei afronta una situació gravíssima que és com un precipici. Aquests són els principals obstacles que haurà d'entomar.
Un país desestructurat
La seva admirada Margaret Thatcher va practicar un programa neoliberal agressiu a la Gran Bretanya quan va guanyar les eleccions el 1979. Però no es pot comparar el Regne Unit amb l'Argentina d'avui. Amb una inflació que els darrers quatre anys s'ha triplicat fins arribar gairebé al 150% i la pobresa arriba al 40%, amb prop d'un 10% sense accés als aliments bàsics. El pes argentí està sota terra i el deute del país amb el Fons Monetari Internacional és de 44.000 milions de dòlars. Milei ho fia tot a retallar dràsticament el deute i posar el país en mans de la inversió privada. Per curar-se en salut, la seva estratègia és clara: fer encara més dramàtic l'escenari per preparar la gent a uns mesos duríssims, que culminaran, segons ell, en la recuperació de la glòria passada, que es perd en les boires de la història. Si aplica amb rigor el seu programa -amb la supressió de ministeris clau com Educació i Sanitat-, és molt probable que es produeixi una explosió social descontrolada.
Sense base partidària
Un dels problemes més greus del nou president argentí és que no disposa de base política estructurada. Sí, ha arribat a la Casa Rosada amb un contundent 56% dels vots, que li facilitarà aprovar mesures excepcionals... durant un temps breu. El Partit Llibertari, el seu, és una força minoritària i la coalició que ha liderat, La Llibertat Avança, no té més del 15% de la Cambra dels Diputats i 8 de 72 escons del Senat. No hi ha cap governador mileista d'entre les 23 províncies argentines.
Lligat a l'ala dreta de la casta
La primera gran contradicció de Milei, ja des d'abans de la segona volta electoral, ha estat l'acord formal subscrit amb Junts pel Canvi, l'aliança que lidera l'expresident Mauricio Macri i que representa la dreta tradicional argentina, amb molt bona articulació amb el món empresarial. Durant la campanya, Milei va atacar durament Macri i la seva candidata, Patricia Bullrich. Ara aquesta serà ministra de Seguretat i un altre macrinista, Luis Caputo, ministre d'Economia. Possiblement, aquesta coalició impedirà alguns excessos estrafolaris del nou president. Però suposa un desmentiment del discurs més maximalista i trencador, que va seduir un sector de l'electorat de classe mitja baixa. Val a dir també que ni amb els macrinistes, Milei no disposa de majoria clara al legislatiu.
Pocs amics a l'escena internacional
L'hongarès Viktor Orban, l'expresident brasiler Jair Bolsonaro i el líder de Vox, Santiago Abascal, han acompanyat Milei com a amics ideològics en la presa de possessió. No representen un escalf polític molt rellevant i etiqueten de manera clara el nou mandatari, que és vist amb recança des de les grans cancelleries, començant pels Estats Units i Brussel·les. El seu projecte, això sí, serà analitzat com el laboratori d'un hipotètic programa neoliberal salvatge, amb valedors en el món econòmic més llibertari. De moment, però, els precedents de polítiques similars no són bons. Només durant els anys de la dictadura militar (1976-83) es van dur a termes polítiques d'ajust neoliberal de xoc. I va ser enmig d'una repressió brutal.
Un peronisme derrotat, però gens desactivat
En els darrers 22 anys, l'Argentina ha tingut només governs peronistes, amb l'excepció del govern de dreta liberal de Mauricio Macri (2015-19). I d'aquesta etapa peronista, des del 2003, la presidència va estar en mans del kirchnerisme, el corrent d'esquerra peronista liderat per Néstor Kirchner (mort el 2010) i la seva dona, Cristina Fernández. El cop sofert pel peronisme a les presidencials ha estat contundent. Però si hi ha un moviment polític al món que ha demostrat capacitat de resistència i reinvenció és el peronisme. Només la manca absoluta de poder podria acabar amb el peronisme. I no és el cas. La coalició Unió per la Pàtria que lidera el peronisme és la primera força a la Cambra dels Diputats (104 de 257) i al Senat (32 de 72). Si mirem el poder provincial, els peronistes controlen 8 dels 23 governadors. Però aquesta xifra tampoc ho diu tot: entre elles hi ha la principal, Buenos Aires, amb un 37% de l'electorat, en mans d'Axel Kicillof. El problema del peronisme serà aclarir el seu lideratge, després de l'erosió de Cristina Fernández i la derrota de Sergio Massa, exponent d'una línia pragmàtica. Però si Milei comença a ensopegar, el peronisme es recuperarà aferrant-se a la frase cínica de Perón: "No és que nosaltres siguem bons, és que els altres són pitjors".