Entre tots ho hem aconseguit: la independència de Madrid. Aquest ha estat el procés: Madrid DF. Madrid s’ha independitzat d’Espanya. Dit i redit des de fa temps aquí mateix. De fet, ara la pell de brau-frau és Madrid i tota la resta colònies que l’envolten plena d’aborígens, indígenes, criatures i éssers de mil pelleringues. Això ja està fet. Ens queda Barcelona, que és a mig fer.
Certament, Barcelona, per molt que ho ha intentat, no ha aconseguit mai independitzar-se de Catalunya. No podem parlar al segle XXI d’una Barcelona independent. Les dependències amb la resta de Catalunya, ja sia via formigó, pega per inhalar nasalment o resina pseudoecològica, no permeten definir-la com una capital lliure. De les properes eleccions s’espera que, governi qui governi, defineixi clarament un full de ruta per les futures relacions bilaterals Barcelona-Catalunya. Què (ens) cal? Una taula de diàleg? Un referèndum? La frontera a la Panadella? Un estat confederal de rotondes? Una ciutat-estat-presó-de-segones-residències? Moltes preguntes per a tan poques respostes. De moment i des de fa anys i panys: insatisfacció, tristesa, dolor, diners, neurones, ansiolítics... Sisplau, deixem enrere els temps de la repressió, l’opressió. Parlem. De tot es pot parlar sense violència gastronòmica.
Molts serien els que veurien amb bons ulls aquest dret a decidir de Barcelona. Només caldria plantejar-lo. Viu a l’aire. La gent i els coloms en parlen. Per què frenar les ànsies separatistes de Barcelona? Hi guanyaria el canvi climàtic, el canvi de marxes i el canvi de via. Barcelona no pot quedar tancada en una autonomia tribal. Per què no tenen dret tots els pobles, per petits que siguin, a ser lliures? Madrid, com sempre, marca el camí: De Villa a Corte. Una, gran i lliure. Un pollastre a l’ast ben rostit. Per això molts som els no barcelonins que creiem que Barcelona té solució. De fet, diu el mateix el ciutadà barceloní Antonio Baños al seu llibre Barcelona no té solució. La venda d’una ciutat. Sembla que no, oi? Però, sí.
Sí, ja sabeu els barcelonins que Barcelona és una paradoxa vista des de dintre. Ja ens entenem per allò del pollastre rostit-farcit, oi? El cas cabàs és que segons Baños Barcelona viu en permanent conflicte. Aquesta és la seva natura d’escorpí vestit de granota (o al revés), com un transvestisme avantguardista, o com una paradoxa aràcnid-amfíbia poliglota. Barcelona dialèctica, discutidora, xerradora, baladrera... "Barcelona no té solució: té lluita", argumenta Baños. Serà la lluita per la independència? Suposo que la seva independència. Perquè com a capital de Catalunya és dimitida (ja fa temps), desnonada realment i espiritualment. Una ciutat rentadora que estén la roba a les colònies catalanes. Barcelona neta. Roda al món i no torna al Born. Barcelona és bona si la bossa no sona. I així tot: fins a la independència final.
Certament, Barcelona, per molt que ho ha intentat, no ha aconseguit mai independitzar-se de Catalunya. No podem parlar al segle XXI d’una Barcelona independent. Les dependències amb la resta de Catalunya, ja sia via formigó, pega per inhalar nasalment o resina pseudoecològica, no permeten definir-la com una capital lliure. De les properes eleccions s’espera que, governi qui governi, defineixi clarament un full de ruta per les futures relacions bilaterals Barcelona-Catalunya. Què (ens) cal? Una taula de diàleg? Un referèndum? La frontera a la Panadella? Un estat confederal de rotondes? Una ciutat-estat-presó-de-segones-residències? Moltes preguntes per a tan poques respostes. De moment i des de fa anys i panys: insatisfacció, tristesa, dolor, diners, neurones, ansiolítics... Sisplau, deixem enrere els temps de la repressió, l’opressió. Parlem. De tot es pot parlar sense violència gastronòmica.
Molts serien els que veurien amb bons ulls aquest dret a decidir de Barcelona. Només caldria plantejar-lo. Viu a l’aire. La gent i els coloms en parlen. Per què frenar les ànsies separatistes de Barcelona? Hi guanyaria el canvi climàtic, el canvi de marxes i el canvi de via. Barcelona no pot quedar tancada en una autonomia tribal. Per què no tenen dret tots els pobles, per petits que siguin, a ser lliures? Madrid, com sempre, marca el camí: De Villa a Corte. Una, gran i lliure. Un pollastre a l’ast ben rostit. Per això molts som els no barcelonins que creiem que Barcelona té solució. De fet, diu el mateix el ciutadà barceloní Antonio Baños al seu llibre Barcelona no té solució. La venda d’una ciutat. Sembla que no, oi? Però, sí.
Sí, ja sabeu els barcelonins que Barcelona és una paradoxa vista des de dintre. Ja ens entenem per allò del pollastre rostit-farcit, oi? El cas cabàs és que segons Baños Barcelona viu en permanent conflicte. Aquesta és la seva natura d’escorpí vestit de granota (o al revés), com un transvestisme avantguardista, o com una paradoxa aràcnid-amfíbia poliglota. Barcelona dialèctica, discutidora, xerradora, baladrera... "Barcelona no té solució: té lluita", argumenta Baños. Serà la lluita per la independència? Suposo que la seva independència. Perquè com a capital de Catalunya és dimitida (ja fa temps), desnonada realment i espiritualment. Una ciutat rentadora que estén la roba a les colònies catalanes. Barcelona neta. Roda al món i no torna al Born. Barcelona és bona si la bossa no sona. I així tot: fins a la independència final.