El QUÈ i el QUI. 

S'ha d'exigir haver fet formació en llengua catalana en el marc d'un procés de regularització? La resposta clara i directa és sí; per exercir la ciutadania amb plenitud cal conèixer la llengua pròpia del país. De fet, la pregunta es podria formular en negatiu: es pot negligir el dret a conèixer la llengua pròpia del país als nouvinguts? En aquest cas, la resposta també és clara i directa: no. El que apodera la ciutadania és el dret al coneixement, no la invitació a la ignorància. Aquest enfocament cal posar-ho en context amb tres consideracions complementàries. En primer lloc, que Catalunya sempre ha estat espai de pas i terra d’acollida. En segon lloc, que la llengua catalana sempre ha estat “pont d’entrada i inclusió”, no “mur de separació i exclusió”. I, en tercer lloc, que donada l’estructura demogràfica del país, el futur de la llengua i la cohesió social democràtica depenen, bàsicament, de l’adquisició de la llengua pròpia pels nous catalans, així com de la seva plena participació en la construcció d’una identitat compartida de projecte.

Quin és el nostre marc normatiu? El Pacte Nacional per a la Immigració dels 2008 va fixar dos principis: primer, que en el procés d'acollida s'havia de garantir el coneixement del català i començar pel català; i segon, que el català havia d'adoptar el paper de llengua comuna, de punt de trobada de ciutadans que parlen altres llengües que cal reconèixer i respectar. De forma coherent, la Llei d'Acollida va establir que en el procés d'integració cal aprendre les dues llengües, començant per l'ensenyament del català (Art.9).

En la mateixa llei també hi ha un article que introdueix discretament el català als tràmits d’estrangeria, quan diu que les certificacions d’acollida poden servir en els procediments en què la legislació “exigeixi algun grau d'integració”, com passa en el moment de la regularització administrativa i en el d’adquisició de la nacionalitat (Art. 13.4). En paral·lel, es va pactar amb l'Estat -aquí van tenir un paper destacat els diputats Carles Campuzano i Joan Tardà- que els Informes d'Arrelament per a la regularització els poguessin fer la Generalitat i els Ajuntaments, com recull el reglament de la Llei d’Estrangeria. I la Generalitat va pactar amb tots els Ajuntaments un model únic d’Informe que inclou la certificació d’haver estudiat català. 

Des de llavors, totes les regularitzacions pel tràmit d’arrelament social (entre 10000 i 15000 per any) s'han fet aportant un informe que certifica, entre altres coses, haver cursat un mínim de 45 h de català. Un primer pas, encara que insuficient. El fet, però, és que sense fer soroll, el coneixement del català ha ajudat a tenir papers a entre 10 i 15 mil persones any rere any. El nivell de satisfacció per aquest requisit ha estat elevat, amb un nombre de queixes insignificant.

La Llei d'Acollida també va establir el dret de les persones que s'empadronen a rebre formació d'acollida: 90 h de català, 15 h de coneixement de la societat d'acollida i 15 h de coneixement del mercat laboral. Llengua, treball i dret a participar. Posteriorment, s’hi van afegir 15 h de formació en els valors fonamentals d’igualtat i no discriminació, fent un total de 135 h en català. En tots els municipis en què s’ha ofert aquesta formació en el moment de l’empadronament, més de la meitat dels nous vilatans s’hi han acollit. 

El COM i el QUAN.

S’ha debatut molt sobre si l’aprenentatge de l’idioma ha de ser voluntari o obligat vinculat a processos d’adquisició de drets de ciutadania -permís de residència, nacionalitat-. L’experiència ens diu que si s’és proporcional i s’entenen les circumstàncies de les persones sol·licitants, aquestes saben que la llengua els serà una eina útil, i entenen perfectament que tot guany de drets també comporta deures. I tots els països que tenen polítiques d'immigració estructurades donen un paper central a la llengua. De fet, les persones immigrades valoren l’aprenentatge del català en la mesura que ajuda a fer comunitat i millorar les condicions socials i laborals. Per això, si es vol promoure el sentiment de pertinença i el lligam emocional amb la llengua pròpia del país és fonamental la percepció del vincle entre coneixement del català i millora de les condicions sociolaborals.

Amb una perspectiva oposada, hi ha països que plantegen l’obligatorietat de la llengua com una forma d’exclusió de determinats perfils, i com una via de reforçar projectes identitaris de societat homogènia, tancada. Lògicament, aquest camí ha portat a un allunyament entre la societat d’acollida i els nouvinguts. Un conflicte que la primera generació s’empassa en silenci, però que s’expressa amb més cruesa en l’anomenada segona generació.

Lluny d’aquest plantejament, la via catalana ha estat la d’oferir el català com llengua útil. Útil per obtenir papers en el procediment d’Arrelament i com oportunitat d’inserció social i ascens professional. El problema greu és que en tota la resta de procediments d’estrangeria o nacionalitat -aquells en els quals Catalunya no té capacitat reguladora-, l’única llengua que es presenta com a necessària és el castellà. Aquí també patim molt la manca de sobirania.

Per això, fiar-ho tot a tràmits que al final es decideixen a la subdelegació del Govern central és una aposta segura pel fracàs. Urgeix que les forces polítiques catalanistes mostrin més disposició per l’acord i habilitat negociadora per tal de fer efectiu el traspàs de les competències de la gestió del procés d’adquisició de ciutadania a Catalunya.

Mentrestant, tan important com demanar català en els processos de regularització és que els municipis ofereixin els cursos d’acollida en el precís moment del primer empadronament. Amb el suport ferm de la Generalitat i un finançament singular de l’Estat. Tal com ja va passar amb el Fons d’Acollida i Integració que es va obtenir en la negociació entre Joan Puigcercós i Rodríguez Zapatero l’any 2005. Aquest seria un gran avenç. Quan es fa bé, funciona. 

Òbviament, en 45 h (Arrelament) o en 135 h (Llei d’Acollida) no s’aprèn una llengua, ni es garanteix l’ús. Calen moltes més actuacions. Una no prou aprofitada és el moment de l’arribada de les famílies a les escoles. L’escola és l’espai que millor identifica l’accés al coneixement amb la promoció social. Per això caldria una acció intensiva d’informació a les famílies per remarcar el fet que el coneixement del català serà clau per a l’èxit escolar. És una acció que incideix en les dues generacions. Complementàriament,  la formació als centres de treball i en la formació ocupacional també ha de jugar un rol molt important. 

Hauria estat coherent incloure el requisit de català en el procés de regularització vigent. Però no s’hi ha dedicat prou recursos, i només tenim un petit percentatge de les persones en situació irregular en els processos de formació programats. Per això s’entén que es posposi l’obligatorietat a la primera renovació. La regularització és una porta a drets fonamentals, al dret a tenir drets. També a tenir deures de ciutadania, entre els quals el coneixement de la llengua que hauria de ser requisit en la primera i següents renovacions de permisos i en l’accés a la nacionalitat. 

Així doncs, ara què? La globalització econòmica, els desequilibris demogràfics, el model productiu, o la inestabilitat geopolítica fan molt probable la continuïtat dels fluxos migratoris. Seran més o menys intensos, però existiran i cal governar-ho. També sabem que l’arribada de nouvinguts comporta una reducció inicial dels percentatges d’ús del català. Tan cert com que el català continua suma parlants en xifres absolutes i que és una de les llengües amb més proporció de parlants que no el tenien com a llengua inicial. Per això urgeix un gran programa de país per l’aprenentatge del català entre les noves catalanes i els nous catalans. Invertint tants recursos com calgui. És una prioritat de país.

Si ho sabem fer, tenim una valuosa oportunitat per a projectar el català cap el futur. Un futur de llibertats i de progrés compartit. Ens hi juguem molt. En cert sentit, ens ho juguem tot.