S’acosta Nadal i amb la festivitat hivernal els carrers i places principals de les ciutats són il·luminats per acompanyar-nos en les hores extres de foscor. Cal assegurar que comprem i passegem entre botigues en un ambient càlid.
Tanmateix, una decoració ha generat certa polèmica, la que converteix el Palau de la Generalitat, el centre del poder polític català, en una espècie d’arbre d’on pengen llumetes i desitjos polítics com si fossin boles de Nadal. Molts dels qui ho hagin vist compartiran que a part d’indignació, fa pena llegir els missatges infantilitzadors d’un govern que sembla més còmode en consignes pròpies de la classe dels dofins que en la direcció d’una nació sense estat. El tractament de la Casa del General com si fos un trist edifici de plàstic i vidre funcionarial, no només dona una trista i falsa sensació posthistòrica, sinó que tracta objectius polítics de gran complexitat com si fossin una mera qüestió de voluntat. Idea prou greu si fóssim un país normal, però que esdevé incomprensible en l’espoliada situació actual.
Una nació és també els seus llocs de culte secular, tant en la representació del seu poder polític com en el record dels que ens han precedit o s’han sacrificat en la defensa de valors col·lectius. Indrets d’una certa solemnitat, que per ells mateixos encarnen valors i punts de trobada de tota la comunitat nacional. Així passa per exemple als Estats Units amb la Casa Blanca i el cementiri d’Arlington, a França amb l’Elisi i la tomba del soldat desconegut a l’Arc de Triomf, o a Alemanya amb la Porta de Brandenburg i el memorial a l’holocaust jueu.
A Catalunya aquesta solemnitat té una importància doble, perquè sotmesa a la pressió constant de l’Estat i amb el risc permanent d’autonomització, els símbols són fonamentals per recordar-nos que som una nació amb un recorregut previ a l’entramat constitucional actual. Seguint la proposta anterior, un diria que el jaciment del Born i el fossar de les Moreres són les fonts del record d’un país lliure i de la gent que va lluitar fins al final per evitar l’annexió i l'ocupació militar i judicial castellana. Pel que fa al símbol del poder polític, la casa de la Diputació del General no té gaire rival.
Símbol vivent de la institucionalitat catalana, els sis segles de la casa del General són doncs l’autèntica brúixola que impedeix que ens perdem en la benèvola vida provincial. Sovint no som conscients com tota la història de la Generalitat està lligada a la lluita per la nostra supervivència com a poble i en concret al llarg conflicte amb Castella. No hi ha cap altra nació europea que pugui dir que la seu del seu poder polític no s’ha mogut de lloc en sis centúries.
La Diputació del General va néixer un 19 de desembre de 1359, la setmana que ve farà 664 anys, per tal d’emetre el deute públic necessari per finançar la defensa de la corona catalanoaragonesa de l’intent d’invasió de Pere el Cruel de Castella i els seus exèrcits. I irònicament va assolir una importància primordial quan després de Casp, el 1413 les mateixes elits que havien tolerat l’arribada d’una dinastia castellana al tron catalanoaragonès, van aprofitar l'ocasió per implantar un règim pactista en què la Generalitat esdevenia un autèntic contrapoder a la monarquia, confirmant la capacitat per recaptar els impostos d’abast general i assolint el poder de controlar la constitucionalitat dels actes dels reis i els seus oficials. És el punt zero de l’ànima republicana dels catalans. I és en aquest moment exacte en què es construeix el nucli gòtic de la casa del General que arriba fins avui. Sis segles farà el 2024 de l’acabament de la galeria gòtica.
Durant aquest temps els conflictes polítics amb els monarques hispànics en van marcar ampliacions i fins i tot la decoració, i en el seu interior es viuen alguns dels moments claus de la nostra història com a nació. La proclamació de la República Catalana de 1641, les Corts Catalanes de 1705 que convertien el nostre país en un dels més avançats del continent o la Junta de Braços de juliol de 1713 en què es va decidir resistir a ultrança en defensa de les constitucions i llibertats catalanes, tot són esdeveniments que succeeixen a dins de la Casa de la Diputació, al Saló Sant Jordi.
El mateix Saló Sant Jordi on després de la derrota de 1714 es va instal·lar el regent de l’Audiència borbònica que va ocupar l’edifici després d’haver anorreat les institucions catalanes. El mateix Saló Sant Jordi on els militars borbònics van fer cremar lleis i privilegis atorgats durant el govern de l’austríac Carles III. El mateix Saló Sant Jordi que el dictador Primo de Rivera va empastifar amb les seves pintures espanyolistes i militaristes i que van haver de travessar els presidents Macià i Companys abans de sortir al balcó a fer les seves proclames republicanes de 1931 i 1934.
Tot i que no és al Saló Sant Jordi sinó en els forats de bala del campanar, on recordem com el 1939 una revolta militar de l’Espanya castellana va anorrear totes aquelles esperances a més de la mateixa Generalitat renascuda. De la mateixa manera que al terra de la galeria gòtica hi ha uns petits forats, amb forma de falca, perquè després de la derrota de 1714 i l’anihilació de les institucions catalanes allà es van col·locar uns grans plafons de fusta que tapaven les obertures de les finestres gòtiques impedint el pas de la llum, i convertint la planta en un cau d’escribes al servei dels jutges borbònics. Petits símbols de les dues ocasions en què la foscor de l’absolutisme castellà quasi ens ha engolit. I és que les cicatrius del Palau són també les nostres.
No som lliures encara, però en el mateix lloc exacte on Pau Claris rumiava si era o no convenient de desconnectar de la monarquia hispànica i quin preu caldria pagar envers la violència de l’exèrcit castellà, els nostres dirigents de 2017 es feien preguntes no gaire diferents. I això vol dir alguna cosa.
El Palau de la Generalitat ha estat el cor polític de la nostra nació durant més de sis segles i fins avui. I banalitzar-ne la importància no eixampla cap base, només ens fa injustament petits. Perquè és precisament a la Casa del General de Catalunya des d’on podem dir amb més força i més orgull que som aquí i que, malgrat tot, Catalunya continua existint com a nació política l'any 2023. Que tenim la voluntat que la seu de la institució nascuda per evitar la invasió castellana ja fa sis segles i mig, que va ser líder en la modernitat protodemocràtica, i fou brutalment anorreada el 1714 i el 1939, sigui també la que ens faci lliures.
La Casa de la Diputació del General no la van construir els nostres antecessors per fer actes propagandístics, sinó com a representació política permanent del general de Catalunya, és a dir de tot el país i de la seva gent, és a dir de nosaltres. Tractem-la amb l’honor que les nacions donen als seus símbols més preuats.
PD. El lector/a veurà que he fet servir diferents expressions per referir-me a l’edifici que alberga la seu del Govern de la Generalitat. Històricament, mai se n’havia dit Palau, sinó Casa de la Diputació o Casa de la Diputació del General. De la mateixa manera que els edificis del carrer Montcada no eren considerats palaus, sinó cases. En algunes parts de l’article n’he dit Casa del General, que és el nom que rebien les subseus de la Generalitat construïdes a les diferents capitals de vegueria per centralitzar la recollida d’impostos i com a antena de la institució. La seva connotació de pertànyer a tots, al general del país, m’ha temptat de titular l’article sota aquest nom, però finalment he optat pel nom més acceptat i que recull millor el seu esperit, tant polític com de representació popular.
PD2. Coincidint amb les festes nadalenques, normalment el Palau de la Generalitat obre un parell de dies en jornada de portes obertes. Val la pena aprofitar l'oportunitat. Per valorar millor els indrets llunyans que visitem, primer hem de conèixer el cor del poder polític de la nostra nació.
Tanmateix, una decoració ha generat certa polèmica, la que converteix el Palau de la Generalitat, el centre del poder polític català, en una espècie d’arbre d’on pengen llumetes i desitjos polítics com si fossin boles de Nadal. Molts dels qui ho hagin vist compartiran que a part d’indignació, fa pena llegir els missatges infantilitzadors d’un govern que sembla més còmode en consignes pròpies de la classe dels dofins que en la direcció d’una nació sense estat. El tractament de la Casa del General com si fos un trist edifici de plàstic i vidre funcionarial, no només dona una trista i falsa sensació posthistòrica, sinó que tracta objectius polítics de gran complexitat com si fossin una mera qüestió de voluntat. Idea prou greu si fóssim un país normal, però que esdevé incomprensible en l’espoliada situació actual.
Una nació és també els seus llocs de culte secular, tant en la representació del seu poder polític com en el record dels que ens han precedit o s’han sacrificat en la defensa de valors col·lectius. Indrets d’una certa solemnitat, que per ells mateixos encarnen valors i punts de trobada de tota la comunitat nacional. Així passa per exemple als Estats Units amb la Casa Blanca i el cementiri d’Arlington, a França amb l’Elisi i la tomba del soldat desconegut a l’Arc de Triomf, o a Alemanya amb la Porta de Brandenburg i el memorial a l’holocaust jueu.
A Catalunya aquesta solemnitat té una importància doble, perquè sotmesa a la pressió constant de l’Estat i amb el risc permanent d’autonomització, els símbols són fonamentals per recordar-nos que som una nació amb un recorregut previ a l’entramat constitucional actual. Seguint la proposta anterior, un diria que el jaciment del Born i el fossar de les Moreres són les fonts del record d’un país lliure i de la gent que va lluitar fins al final per evitar l’annexió i l'ocupació militar i judicial castellana. Pel que fa al símbol del poder polític, la casa de la Diputació del General no té gaire rival.
Símbol vivent de la institucionalitat catalana, els sis segles de la casa del General són doncs l’autèntica brúixola que impedeix que ens perdem en la benèvola vida provincial. Sovint no som conscients com tota la història de la Generalitat està lligada a la lluita per la nostra supervivència com a poble i en concret al llarg conflicte amb Castella. No hi ha cap altra nació europea que pugui dir que la seu del seu poder polític no s’ha mogut de lloc en sis centúries.
La Diputació del General va néixer un 19 de desembre de 1359, la setmana que ve farà 664 anys, per tal d’emetre el deute públic necessari per finançar la defensa de la corona catalanoaragonesa de l’intent d’invasió de Pere el Cruel de Castella i els seus exèrcits. I irònicament va assolir una importància primordial quan després de Casp, el 1413 les mateixes elits que havien tolerat l’arribada d’una dinastia castellana al tron catalanoaragonès, van aprofitar l'ocasió per implantar un règim pactista en què la Generalitat esdevenia un autèntic contrapoder a la monarquia, confirmant la capacitat per recaptar els impostos d’abast general i assolint el poder de controlar la constitucionalitat dels actes dels reis i els seus oficials. És el punt zero de l’ànima republicana dels catalans. I és en aquest moment exacte en què es construeix el nucli gòtic de la casa del General que arriba fins avui. Sis segles farà el 2024 de l’acabament de la galeria gòtica.
Durant aquest temps els conflictes polítics amb els monarques hispànics en van marcar ampliacions i fins i tot la decoració, i en el seu interior es viuen alguns dels moments claus de la nostra història com a nació. La proclamació de la República Catalana de 1641, les Corts Catalanes de 1705 que convertien el nostre país en un dels més avançats del continent o la Junta de Braços de juliol de 1713 en què es va decidir resistir a ultrança en defensa de les constitucions i llibertats catalanes, tot són esdeveniments que succeeixen a dins de la Casa de la Diputació, al Saló Sant Jordi.
El mateix Saló Sant Jordi on després de la derrota de 1714 es va instal·lar el regent de l’Audiència borbònica que va ocupar l’edifici després d’haver anorreat les institucions catalanes. El mateix Saló Sant Jordi on els militars borbònics van fer cremar lleis i privilegis atorgats durant el govern de l’austríac Carles III. El mateix Saló Sant Jordi que el dictador Primo de Rivera va empastifar amb les seves pintures espanyolistes i militaristes i que van haver de travessar els presidents Macià i Companys abans de sortir al balcó a fer les seves proclames republicanes de 1931 i 1934.
Tot i que no és al Saló Sant Jordi sinó en els forats de bala del campanar, on recordem com el 1939 una revolta militar de l’Espanya castellana va anorrear totes aquelles esperances a més de la mateixa Generalitat renascuda. De la mateixa manera que al terra de la galeria gòtica hi ha uns petits forats, amb forma de falca, perquè després de la derrota de 1714 i l’anihilació de les institucions catalanes allà es van col·locar uns grans plafons de fusta que tapaven les obertures de les finestres gòtiques impedint el pas de la llum, i convertint la planta en un cau d’escribes al servei dels jutges borbònics. Petits símbols de les dues ocasions en què la foscor de l’absolutisme castellà quasi ens ha engolit. I és que les cicatrius del Palau són també les nostres.
No som lliures encara, però en el mateix lloc exacte on Pau Claris rumiava si era o no convenient de desconnectar de la monarquia hispànica i quin preu caldria pagar envers la violència de l’exèrcit castellà, els nostres dirigents de 2017 es feien preguntes no gaire diferents. I això vol dir alguna cosa.
El Palau de la Generalitat ha estat el cor polític de la nostra nació durant més de sis segles i fins avui. I banalitzar-ne la importància no eixampla cap base, només ens fa injustament petits. Perquè és precisament a la Casa del General de Catalunya des d’on podem dir amb més força i més orgull que som aquí i que, malgrat tot, Catalunya continua existint com a nació política l'any 2023. Que tenim la voluntat que la seu de la institució nascuda per evitar la invasió castellana ja fa sis segles i mig, que va ser líder en la modernitat protodemocràtica, i fou brutalment anorreada el 1714 i el 1939, sigui també la que ens faci lliures.
La Casa de la Diputació del General no la van construir els nostres antecessors per fer actes propagandístics, sinó com a representació política permanent del general de Catalunya, és a dir de tot el país i de la seva gent, és a dir de nosaltres. Tractem-la amb l’honor que les nacions donen als seus símbols més preuats.
PD. El lector/a veurà que he fet servir diferents expressions per referir-me a l’edifici que alberga la seu del Govern de la Generalitat. Històricament, mai se n’havia dit Palau, sinó Casa de la Diputació o Casa de la Diputació del General. De la mateixa manera que els edificis del carrer Montcada no eren considerats palaus, sinó cases. En algunes parts de l’article n’he dit Casa del General, que és el nom que rebien les subseus de la Generalitat construïdes a les diferents capitals de vegueria per centralitzar la recollida d’impostos i com a antena de la institució. La seva connotació de pertànyer a tots, al general del país, m’ha temptat de titular l’article sota aquest nom, però finalment he optat pel nom més acceptat i que recull millor el seu esperit, tant polític com de representació popular.
PD2. Coincidint amb les festes nadalenques, normalment el Palau de la Generalitat obre un parell de dies en jornada de portes obertes. Val la pena aprofitar l'oportunitat. Per valorar millor els indrets llunyans que visitem, primer hem de conèixer el cor del poder polític de la nostra nació.