Fa pocs dies hem pogut veure unes imatges en les quals sis homes que no anaven d’uniforme, sinó de paisà, tot i que és evident que estaven de servei, es fotografiaven rere una bandera espanyola i davant la residència del president Puigdemont a Waterloo. Un d’ells va arrabassar de la façana la placa on deia Casa de la República i la va robar. El rostre de l’autor del robatori circula per les xarxes i, en condicions normals, no hauria de ser-ne difícil la identificació per part de les autoritats competents, ja que, a banda de la cara, hi ha dues dades més: és espanyol, com el delata la bandera de què fa ostentació, i és lladre, atès que s’ha apropiat per la força d’un objecte que no és seu.
L’incident s’afegeix a altres de similars ocorreguts davant de la mateixa casa i protagonitzats per un grup nombrós de policies espanyols, amb ànim intimidatori i provocador, amb crits i insults, o bé per una delegació del partit Ciudadanos, encapçalats per Ines Arrimadas i l’ànim constructiu que la caracteritza, abans que les sigles que encara representa enfilessin el camí sense retorn propi dels difunts. I, a Copenhagen, el 2018, va tenir lloc també un episodi igualment desagradable protagonitzat per un ciutadà que, exhibint la mateixa bandera amiga, va incomodar Carles Puigdemont de forma pública i sense manies. En aquell moment, la vulnerabilitat en què es trobava qui havia estat president de Catalunya es va fer evident i, amb ell, no vam ser pocs els que vam sentir-nos també fràgils, desprotegits i psicològicament agredits i escarnits.
En tots aquests casos, i en d’altres dels quals no tenim coneixement, però que estic convençut que s’han produït, aquest tipus de successos em provoquen no sols rebuig, sinó també preocupació. Rebuig perquè la fatxenderia sense arguments acostuma a ser de les coses més deplorables en política i, alhora, indicativa del nivell intel·lectual de qui la practica i preocupació per la situació personal del destinatari d’aquests actes reprovables i d’un nivell tan baix. Quan es menysté, es provoca, o s’amenaça un expresident de la Generalitat hauríem de ser tots els catalans els que ens hauríem de sentir igualment menystinguts, provocats i amenaçats, tenint en compte la dimensió institucional i representativa de la persona, ja que és per aquest motiu que es produeixen aquest tipus d’actes.
El 9 d’abril del 2003, el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat de tots els grups (CiU, PSC, ERC, PP i ICV-EUA) la regulació de l’estatut dels expresidents de la Generalitat la qual entrà en vigor, com a llei, el 22 d’abril. En nom de tots els Grups va parlar el diputat socialista Higini Clotas, el qual afirmà que “el respecte a les nostres institucions d’autogovern és la clau de la nostra pervivència com a poble”, recordà que la cambra catalana resolia “una situació regulada en els sistemes democràtics per tal de garantir el reconeixement que correspon a les persones que han servit a la societat com a titulars de les més altes magistratures” i conclogué: “es garanteix que els que ja hagin estat presidents de la Generalitat, en deixar el seu càrrec, puguin mantenir amb la dignitat que correspon a les altres funcions exercides, l’activitat institucional i la presència ciutadana i social”. Com que s’aprovà pel procediment de lectura única, després de la seva intervenció no se’n produí cap més i la proposició començà a caminar com a llei, amb el vot favorable de tots els grups.
D’aleshores ençà, igual com el president Tarradellas es beneficià de mesures similars per un decret de la Generalitat provisional, el mateix han fet, d’acord amb la llei, el president Pujol, el president Maragall, el president Montilla, el president Mas i el president Torra, els quals han tingut accés als drets i prerrogatives propis del càrrec que havien ostentat, al marge de la simpatia personal, o no, que puguin generar-nos o bé de la identificació que tinguem amb el projecte polític que representen. A més de l’oficina d’expresident, vehicle oficial, i una assignació mensual, els presidents esmentats, tal com diu l’article 6 de la llei esmentada, també tenen dret “als serveis de seguretat que es considerin necessaris”. Pel que ha anat informant la premsa, després de l’afer de la deixa de Florenci Pujol, el president Pujol no continuà amb l’assignació mensual, el president Montilla tampoc durant el període en què també era senador i el president Puigdemont hi renuncià, de l’exili estant, ja abans de ser eurodiputat.
Però, mentre tots els altres expresidents disposen d’escortes facilitats per la Policia de la Generalitat, aquest no és el cas del president Puigdemont, circumstància que el converteix en un objectiu fàcilment vulnerable per part dels seus enemics que són també els nostres. Sembla que la fiscalia ha amenaçat Interior del Govern que serien acusats de malversació, entre altres “delictes” igualment delirants, cas que hi hagués mossos fent-li d’escorta, encara que fos en dies de vacances dels agents, circumstància que no ha estat mai plantejada pel que fa als altres presidents. També podria estudiar-se la possibilitat que aquest servei fos assumit per la policia belga, però això hauria de sol·licitar-ho el ministeri de l’Interior espanyol que, òbviament, no està per la labor, com si diguéssim.
Sigui com sigui, no hi ha motius pels quals el president Puigdemont hagi de moure’s dia a dia, sense uns serveis d’escorta de què sí que disposen tots els altres expresidents anteriors i posterior a ell. El lògic, normal i desitjable fóra que tingués el dispositiu de seguretat que preveu la llei catalana. Altrament, tindrem un expresident a mercè de la insensatesa de qualsevol individu contrari a la seva persona, la seva figura, la institució que ha presidit i el país que representa. Fins ara, Interior ha estat en mans de Junts i aquest tema no s’ha resolt mai. Sembla que, d’ara endavant, el Departament serà dirigit per ERC. No estaria malament de saber què pensa fer el nou govern de la Generalitat per resoldre aquest tema, així com per quins motius no va solucionar-ho l’executiu anterior. I no pas perquè es digui Puigdemont, sinó perquè ha estat president de la Generalitat i escollit pel Parlament. Exactament igual que el president Pujol, el president Maragall, el president Montilla, el president Mas i el president Torra.
Resoldre o no aquesta qüestió serà exponent també del nostre sentit d’Estat i de la nostra cultura institucional. A Espanya, on tenen l’anterior cap d’Estat vivint a cos de rei als emirats àrabs, el govern més progressista de la història n’ha justificat les despeses que comporta a les arques públiques el manteniment d’un grup de policies espanyols acompanyant permanentment el monarca, pagades entre tots nosaltres, malgrat els presumptes delictes econòmics de què se l’acusa, i la vida regalada que ha fet sempre i continua fent. I aquest govern n’ha defensat la despesa, presumpte delicte a banda, tenint en compte la seva condició d’excap d’Estat. Ells poden, amb els nostres diners, protegir un presumpte delinqüent i nosaltres no podem protegir qui va ser president nostre? Que algú m’ho expliqui i me’n convenci de la disparitat de mesures, llevat que sigui que constitueixi un argument definitiu que l’excap d’Estat és espanyol i l’expresident, català. Ara, però, mentre el rei és lluny per voluntat pròpia i amb escorta, l’altre es troba en un exili forçat i sense protecció: La ley es igual para todos, deia l’acudit...
L’incident s’afegeix a altres de similars ocorreguts davant de la mateixa casa i protagonitzats per un grup nombrós de policies espanyols, amb ànim intimidatori i provocador, amb crits i insults, o bé per una delegació del partit Ciudadanos, encapçalats per Ines Arrimadas i l’ànim constructiu que la caracteritza, abans que les sigles que encara representa enfilessin el camí sense retorn propi dels difunts. I, a Copenhagen, el 2018, va tenir lloc també un episodi igualment desagradable protagonitzat per un ciutadà que, exhibint la mateixa bandera amiga, va incomodar Carles Puigdemont de forma pública i sense manies. En aquell moment, la vulnerabilitat en què es trobava qui havia estat president de Catalunya es va fer evident i, amb ell, no vam ser pocs els que vam sentir-nos també fràgils, desprotegits i psicològicament agredits i escarnits.
En tots aquests casos, i en d’altres dels quals no tenim coneixement, però que estic convençut que s’han produït, aquest tipus de successos em provoquen no sols rebuig, sinó també preocupació. Rebuig perquè la fatxenderia sense arguments acostuma a ser de les coses més deplorables en política i, alhora, indicativa del nivell intel·lectual de qui la practica i preocupació per la situació personal del destinatari d’aquests actes reprovables i d’un nivell tan baix. Quan es menysté, es provoca, o s’amenaça un expresident de la Generalitat hauríem de ser tots els catalans els que ens hauríem de sentir igualment menystinguts, provocats i amenaçats, tenint en compte la dimensió institucional i representativa de la persona, ja que és per aquest motiu que es produeixen aquest tipus d’actes.
El 9 d’abril del 2003, el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat de tots els grups (CiU, PSC, ERC, PP i ICV-EUA) la regulació de l’estatut dels expresidents de la Generalitat la qual entrà en vigor, com a llei, el 22 d’abril. En nom de tots els Grups va parlar el diputat socialista Higini Clotas, el qual afirmà que “el respecte a les nostres institucions d’autogovern és la clau de la nostra pervivència com a poble”, recordà que la cambra catalana resolia “una situació regulada en els sistemes democràtics per tal de garantir el reconeixement que correspon a les persones que han servit a la societat com a titulars de les més altes magistratures” i conclogué: “es garanteix que els que ja hagin estat presidents de la Generalitat, en deixar el seu càrrec, puguin mantenir amb la dignitat que correspon a les altres funcions exercides, l’activitat institucional i la presència ciutadana i social”. Com que s’aprovà pel procediment de lectura única, després de la seva intervenció no se’n produí cap més i la proposició començà a caminar com a llei, amb el vot favorable de tots els grups.
D’aleshores ençà, igual com el president Tarradellas es beneficià de mesures similars per un decret de la Generalitat provisional, el mateix han fet, d’acord amb la llei, el president Pujol, el president Maragall, el president Montilla, el president Mas i el president Torra, els quals han tingut accés als drets i prerrogatives propis del càrrec que havien ostentat, al marge de la simpatia personal, o no, que puguin generar-nos o bé de la identificació que tinguem amb el projecte polític que representen. A més de l’oficina d’expresident, vehicle oficial, i una assignació mensual, els presidents esmentats, tal com diu l’article 6 de la llei esmentada, també tenen dret “als serveis de seguretat que es considerin necessaris”. Pel que ha anat informant la premsa, després de l’afer de la deixa de Florenci Pujol, el president Pujol no continuà amb l’assignació mensual, el president Montilla tampoc durant el període en què també era senador i el president Puigdemont hi renuncià, de l’exili estant, ja abans de ser eurodiputat.
Però, mentre tots els altres expresidents disposen d’escortes facilitats per la Policia de la Generalitat, aquest no és el cas del president Puigdemont, circumstància que el converteix en un objectiu fàcilment vulnerable per part dels seus enemics que són també els nostres. Sembla que la fiscalia ha amenaçat Interior del Govern que serien acusats de malversació, entre altres “delictes” igualment delirants, cas que hi hagués mossos fent-li d’escorta, encara que fos en dies de vacances dels agents, circumstància que no ha estat mai plantejada pel que fa als altres presidents. També podria estudiar-se la possibilitat que aquest servei fos assumit per la policia belga, però això hauria de sol·licitar-ho el ministeri de l’Interior espanyol que, òbviament, no està per la labor, com si diguéssim.
Sigui com sigui, no hi ha motius pels quals el president Puigdemont hagi de moure’s dia a dia, sense uns serveis d’escorta de què sí que disposen tots els altres expresidents anteriors i posterior a ell. El lògic, normal i desitjable fóra que tingués el dispositiu de seguretat que preveu la llei catalana. Altrament, tindrem un expresident a mercè de la insensatesa de qualsevol individu contrari a la seva persona, la seva figura, la institució que ha presidit i el país que representa. Fins ara, Interior ha estat en mans de Junts i aquest tema no s’ha resolt mai. Sembla que, d’ara endavant, el Departament serà dirigit per ERC. No estaria malament de saber què pensa fer el nou govern de la Generalitat per resoldre aquest tema, així com per quins motius no va solucionar-ho l’executiu anterior. I no pas perquè es digui Puigdemont, sinó perquè ha estat president de la Generalitat i escollit pel Parlament. Exactament igual que el president Pujol, el president Maragall, el president Montilla, el president Mas i el president Torra.
Resoldre o no aquesta qüestió serà exponent també del nostre sentit d’Estat i de la nostra cultura institucional. A Espanya, on tenen l’anterior cap d’Estat vivint a cos de rei als emirats àrabs, el govern més progressista de la història n’ha justificat les despeses que comporta a les arques públiques el manteniment d’un grup de policies espanyols acompanyant permanentment el monarca, pagades entre tots nosaltres, malgrat els presumptes delictes econòmics de què se l’acusa, i la vida regalada que ha fet sempre i continua fent. I aquest govern n’ha defensat la despesa, presumpte delicte a banda, tenint en compte la seva condició d’excap d’Estat. Ells poden, amb els nostres diners, protegir un presumpte delinqüent i nosaltres no podem protegir qui va ser president nostre? Que algú m’ho expliqui i me’n convenci de la disparitat de mesures, llevat que sigui que constitueixi un argument definitiu que l’excap d’Estat és espanyol i l’expresident, català. Ara, però, mentre el rei és lluny per voluntat pròpia i amb escorta, l’altre es troba en un exili forçat i sense protecció: La ley es igual para todos, deia l’acudit...