"La parella d'un col·lega té endometriosi i, abans de detectar-li, els metges li deien que simplement tenia gasos forts amb la regla". No fa gaire que una amiga em va escriure amb aquest missatge, a la cerca desesperada del contacte d'una fisioterapeuta de sòl pelvià per enviar-li i ajudar-la a resoldre els dolors vaginals que pateix des de fa un temps. Aquest és només un exemple de la poca informació que els joves, i la societat en general, tenen sobre la salut sexual.

I per això és tan important que el 3Cat hagi decidit dedicar els esforços de La Marató d'enguany a la salut sexual i reproductiva. Aquest diumenge és el gran dia, el de les entrevistes, el dels experts, el dels testimonis i el de donar a conèixer les múltiples afeccions que afecten homes i dones arreu del món, però de les quals no se'n parla com caldria.

Tenim accés a tot, podem veure què passa a l'altra punta del món, el ChatGPT ens resol el problema matemàtic més complicat. Però, xiquets, no en tenim ni idea de com funciona el nostre cos. I és tristíssim. No pot ser que l'any 2023 encara sigui tabú parlar de què passa al nostre sistema reproductor, al de les dones, però també al dels homes. L'OMS va catalogar la salut sexual com un paràmetre independent el 2002, separant-la de la salut reproductiva, i considera-la un dels tres pilars fonamentals de la salut. Però no hem avançat gens ni mica en coneixement.

La salut sexual segueix sent una gran oblidada del sistema sanitari, el qual no dedica suficients esforços a cobrir els centenars de peticions i consultes que li arriben. I no perquè els professionals que s'hi dediquen, com els membres de les unitats d'atenció a la salut sexual i reproductiva (ASSIR) dels CAP, no estiguin capacitats, sinó perquè no es destinen els recursos necessaris per atendre tothom qui ho necessita.

En la llarga llista de temes sobre salut sexual i reproductiva que es tracten als centres escolars no hi ha ni rastre de les disfuncions sexuals que poden patir tant dones com homes. Existeix un col·lectiu de persones afectades per aquesta problemàtica que no saben què és, què comporta, quins tractaments han de seguir o a qui s’han d’adreçar perquè els tractin, perquè ningú els ho ha explicat. I quan demanen assistència al seu CAP o al seu centre jove descobreixen que algunes d’aquestes disfuncions no es poden tractar a través de l’assistència pública -perquè no es cobreixen o perquè hi ha una llista d’espera eterna- i s’han de dirigir a la privada. És a dir, pagant. 

No posar un DIU a temps pot comportar un embaràs no desitjat. No tractar una endometriosi a temps pot arribar a provocar incapacitat laboral. I no detectar el vaginisme acabarà portant frustració a la dona que el pateix perquè se sent incapaç de posar-se un tampó o tenir relacions sexuals amb penetració. Aquests són alguns exemples reals, quotidians, i si no s'expliquen -per tabú, vergonya o desconeixement- és impossible que la gent sàpiga que poden passar. I, malauradament, passen.

Qui té la sort de no haver patit mai una disfunció sexual viu molt tranquil. Gairebé en la ignorància. I potser pensa que "aquestes coses només passen a la gent gran". Però la realitat és just el contrari. La fisioterapeuta especialitzada en sòl pelvià Pilar Pons deia en una entrevista a Nació que "tenir una bona salut pelviana és essencial per gaudir de la vida diària", i jo, mesos després de conversar amb ella, em segueixo preguntant com pretenem trencar el tabú i canviar aquest paradigma si el problema principal és que no sabem donar a conèixer la realitat a les noves generacions.