Amb el braçalet taronja a la mà dreta i un somriure forçat, Albert Rivera ha acudit aquest dimarts a la Moncloa per atendre la ronda de contactes programats per Pedro Sánchez, únic candidat acreditat per formar govern a Espanya. És conegut que la sintonia personal entre un i l’altre és escassa -distància ben visible en els debats televisius del 28-A-, de la mateixa manera que els projectes polítics s’han anat separant, per bé que a ulls del Madrid del poder seria l’aliança més natural. Sánchez no ho veu igual. Rivera, ancorat a la dreta del mapa polític, encara menys.

Ciutadans (Cs) va fer una aposta abans de les eleccions. Entre ser crossa d’un futur govern socialista i cuinar un sorpasso de l’espai conservador, va triar la segona via. La campanya del líder taronja va ser agosarada: ràpidament es va ubicar lluny del PSOE, va renegar d’enteses passades amb Sánchez i va estendre la mà a Pablo Casado. En el duel particular amb el president del PP pel vot de dretes, Rivera va esprémer tots els recursos disponibles: els atributs com a orador en els duels a la televisió, la bel·ligerància discursiva i la carta de Catalunya com a element agitador. Els viratges de Casado -fins i tot més forçats que els de Rivera per la pressió de Vox- van acabar de decantar la balança. Tot i que les eleccions les van guanyar les opcions d’esquerres, Cs es va presentar com a vencedor del combat particular davant un PP dessagnat.

Rivera té el que volia: una autopista per créixer en el fragmentat espai de la dreta, tan proper als poders econòmics i mediàtics com escrutat en temps de turbulències. Cs s’ha col·locat en disposició d’amenaçar el lideratge dels populars, que notaran l’alè taronja en els comicis del 26 de maig, especialment en les autonòmiques i municipals de Madrid, on es faran anàlisis de fins a quin punt el cicle electoral iniciat a l’abril significa realment un punt d’inflexió.

Malgrat la insistència de Casado, Rivera no s’abstindrà per permetre la investidura de Sánchez. Ni ho necessita, ni li convé. Farà veure que no ha rebut trucades de despatxos influents i tornarà a assenyalar els mals del bipartidisme mentre branda els perills de la crisi territorial. Per això, aquest dimarts ha ofert al PSOE els seus diputats i senadors per aplicar el 155 a Catalunya, una mesura dràstica que no té ni fonaments constitucionals. Cada cop que ataca TV3, i demana reformular els Mossos i l’escola catalana, el líder de Cs abona futures collites de vots. No aporta solucions, però continua cultivant-se el perfil de guardià de la Constitució.

Amb Rivera al capdavant, Cs ja no abandera el discurs de la regeneració. En tot cas, pilota el missatge de la inflexibilitat amb els nacionalismes perifèrics de l’Estat, que des de Catalunya es descodifica com a crispació interessada. L’estratègia, resumida en lemes electorals més futbolístics que polítics, l’han conduït a ser el líder de l’oposició de facto, inconsistent com és el futur de Casado. L’ambició de Rivera no té límits.