L’accident ferroviari produït al xocar dos trens d’alta velocitat a Urda (Toledo) és la segona tragèdia d’aquest tipus aquest any. L’anterior va ser el gener passat a Adamuz, a Andalusia, provocant 46 víctimes mortals i desenes de ferits. Tot indica que la tragèdia d’aquest dimecres tindrà un cost humà encara més gran. El 2013 va haver una altra accident de l’alta velocitat, a Angrois (Galícia), amb 80 morts. Encara es desconeixen alguns detalls de les causes sobre Toledo, que semblen apuntar a un error humà. Però els fets exigeixen uns reflexió sobre una infraestructura puntera considerada fins ara molt segura.
Les afirmacions sobre la “impossibilitat” d’un accident d’aquest tipus cauen davant l’evidència. El que és impossible és controlar tots els imponderables. Si afegim les tragèdies a l’alta velocitat amb el desgavell de Rodalies, queda al descobert l’estat d’una infraestructura ferroviària que pateix l’estrès de molts altres serveis. Quan un accident gravíssim deixa de ser una excepció, les vies passen a ser perilloses i creix la sensació de perillositat. No hi ha percepció més profunda que la que respon a una situació real. Urda ha de servir per auditar amb rigor l’estat real de la xarxa ferroviària a l’estat espanyol.
El xoc de trens es produeix a les portes d’una campanya electoral que arriba en un ambient molt crispat. La gestió del ministre Óscar Puente, tocada des d’Adamuz, queda fortament qüestionada. La treva política que la tragèdia pot forçar serà breu. Vox, sempre fidel a un estil basat en desmarcar-se dels cànons més elementals de correcció, ha decidit no suspendre els seus actes previstos, alhora que ha culpat l’executiu. El que podem donar per segur és que la catàstrofe -inclòs el dolor dels qui han perdut algú- no restarà fora de la lluita política.
Un episodi d’aquestes característiques té també implicacions en el combat climàtic. L’extensió del transport ferroviari és imprescindible en l’aposta per la sostenibilitat. Espanya té molts deures pendents per adaptar-se als objectius de Brussel·les, com ha recordat repetidament el fòrum empresarial Ferrmed, que ha denunciat l’estat del manteniment de la xarxa a Catalunya. La Comissió Europea ha fixat un 30% de transport de mercaderies per al 2030 i Espanya amb prou feines arriba al 4%, el que exigeix un replantejament total de les prioritats pressupostàries en serveis i infraestructures.
Creix la sensació, especialment després de la dana al País Valencià, que quasi res funciona com hauria de fer-ho i que durant massa temps aquest Estat s’ha pensat al marge dels ciutadans. Quan es produeix una catàstrofe d’aquesta magnitud, queden al descobert les negligències comeses pel que fa a transports, planificació territorial o model de creixement urbanístic. Espanya no és el país amb més visió prospectiva de la Unió Europea. La minsa inversió en habitatge assequible, fruit de dècades de desídia, també queda en evidència. Evitar que aquesta percepció d’inseguretat i ineficàcia nodreixi els discursos més antipolítics és tasca també dels mitjans de comunicació.
Finalment, la tragèdia d’Urda posa també en valor els serveis que són imprescindibles, com les unitats d’emergència o els centres sanitaris, els psicòlegs i tot el personal de cures. Convé saber-ho ara que s’acosten setmanes d’alta intensitat política i en què la demagògia i els missatges divisoris agafaran impuls. Al capdavall, enmig del soroll de les xarxes i els xiscles del fanatisme, la veritat sempre brilla quan es visualitzen sobre el terreny de la desgràcia les mans que busquen les mans de l’altre.