El concepte de noves guerres fou encunyat per l’acadèmica britànica Mary Kaldor a partir de les seves reflexions sobre les guerres de Nagorno Karabakh i dels Balcans. La implosió del comunisme europeu, de l’URSS i la fi de la Guerra Freda (1989-1991) van provocar una reestructuració del poder mundial atès que la globalització i la revolució tecnològica de les comunicacions -antenes parabòliques i grans cadenes de notícies internacionals, telefonia mòbil, Internet, companyies de transport low cost- van transformar profundament i ràpidament la geopolítica i la naturalesa dels conflictes armats.
Com destaca en el seu llibre (New and Old Wars: Organized Violence in a Global Era, 1999) les noves guerres cal d'interpretar-les en el context de la globalització i del creixent impacte internacional dels conflictes ja sigui pels actors (exèrcits, assessors militars, mercenaris, periodistes estrangers, refugiats...), per les institucions (ACNUR, ONU, UNICEF, OSCE, OUA...) i per les organitzacions no governamentals (Oxfam, Save the Children, Metges sense Fronteres, Human Rights Watch, Creu Roja Internacional...) internacionals que es veuen implicades. Per Kaldor, els objectius de les noves guerres tenen a veure molt sovint amb qüestions d’identitat (evidents en les guerres dels Balcans, de Nagorno Karabaj, però també en les massacres de Ruanda, dels rohingyes o de Darfur o en el recent genocidi de Gaza perpetrat pel supremacisme jueu de l’extrema dreta sionista) més que no pas amb objectius geopolítics o ideològics com succeïa en el passat, tot i que també poden ésser presents. Les identitats (nacionals, de clan, religioses, lingüístiques...) esdevenen alhora locals i mundials, nacionals i transnacionals gràcies a la universalitat dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials, dels col·lectius de migrants, que influeixen en els països d’origen a través de contactes, aportació de suports materials i de noves idees, etc.
Quedava enrere la Guerra Freda, un període d’extraordinària conflictivitat, però on els enfrontaments eren regulats per la intermediació d’una o de les dues grans potències, que mai es van enfrontar directament (el moment més greu fou la crisi dels míssils de 1962). En canvi, a la postguerra freda, la conflictivitat semblava anar inicialment a la baixa tot i que reapareixia o es realimentava en nous escenaris (és rellevant la situació dels Grans Llacs Africans en relació amb l’extracció de coltan i la implicació de companyies occidentals) o en conflictes enquistats d’elevada càrrega simbòlica com l’ocupació il·legal dels territoris palestins.
Tres dècades després de l’aparició del llibre de Kaldor podem afegir algunes consideracions sobre les noves guerres (terme preferible als de conflictes asimètrics, guerres híbrides o altres que invoquen una realitat més restringida): quan la desigualtat militar és molt pronunciada sovint el combatent més feble es confon amb la població civil, actua i viu sobre el terreny i usa tots els elements econòmics al seu abast: contraban, saqueig, apropiació de l’"ajuda humanitària", comerç il·legal d'armes, drogues i mercaderies de valor (petroli, joies, obres d’art, etc.). Ja va succeir a la guerra de l'Exèrcit Roig contra els mujahidins afganesos, la qual cosa va acabar minant la moral l'exèrcit soviètic i corrompent comandaments i tropa que van participar en accions de contraban, sobretot d’armes i combustible. Pels ocupats, el territori, que formalment ja han perdut, deixa de ser un objectiu prioritari, no així alimentar el rebuig de l’ocupant i fer-li la vida impossible.
Paral·lelament, la perpetració d’accions terroristes indiscriminades -també i quan és possible a nivell internacional- genera un sentiment de vulnerabilitat i d’inseguretat a Occident desconegut fins als atemptats de l’11-S. La vulnerabilitat i la inseguretat -real o alimentada- revitalitza un vell i fals debat que pretén bescanviar "llibertats i seguretat" com va fer l’USA PATRIOT Act aprovada pel Congrés dels EUA quaranta-cinc dies després de l’11-S. Paral·lelament, els moviments populistes i d’extrema dreta aprofiten per difondre polítiques d’odi i de rebuig de "l’altre", l’immigrant. Malgrat que gran part del creixement demogràfic i econòmic el devem a l’aportació dels immigrants, vivim en societats cada cop més xenòfobes i islamòfobes on la radicalització de la dreta forma ja part del problema.
En resum, les noves guerres de Kaldor són sovint conflictes en què el control d'un determinat territori ja no és el principal objectiu sinó la pugna identitària. El cas extrem és Al-Qaida -i en menor mesura Estat Islàmic que sí que vol controlar el territori del Califat que va proclamar. Es caracteritzen per la presència d’un combatent difús que es confon amb la població civil i fa difícil la seva identificació; per la reaparició de polítiques de neteja ètnica i del terrorisme- ara en gran escala i indiscriminat-; per l’increment de les víctimes civils en detriment de les militars; per la generació d’un gran nombre de desplaçats interns (68,7 milions el 2025 segons l’ACNUR), de refugiats (41,6 milions) i per la mort de molts dels migrants que intenten arribar a la "terra promesa" (35.074 morts al Mediterrani des del 2014 segons Web Missing Migrants); per la privatització de la guerra (mercenaris, companyies de seguretat, drons...) per tal d’evitar en els països occidentals els costos polítics (pèrdua de les eleccions) provocats pels soldats morts en accions de guerra i, en els països pobres, per l’ús de nens soldats com succeeix a l’Àfrica i l’Amèrica Llatina.
Finalment, la superioritat de les grans potències fa que sigui fàcil vèncer en la fase convencional de la guerra, però acaben per perdre l’ocupació davant la resistència i la resiliència dels vençuts. És el que li ha passat als EUA a l’Afganistan i l’Iraq i, abans, al Vietnam, a l’URSS també a l’Afganistan a la dècada dels vuitanta del segle passat, a Israel al Líban el 2000... En part també és el que li està passant a Vladímir Putin a Ucraïna que ni tan sols va poder guanyar la fase convencional de la guerra.
En definitiva, les noves guerres de Kaldor encara serveixen per analitzar els conflictes actuals, però tenint en compte que Trump ha acabat amb els darrers vestigis d’un ordre internacional regit per normes i institucions i que ara no hi ha més diplomàcia que la dels negocis i la de la llei del més fort. Sens dubte, han canviat els mètodes i, sense un marc regulador, ja no es dubta a actuar a cara descoberta i sense respectar el dret internacional ja sigui per dur a terme un genocidi a Gaza -satisfent així l’obsessió de Netanyahu per anorrear el poble palestí i amb un menyspreu inadmissible per l’Holocaust que va patir el poble jueu a mans dels nazis-; per envair països per tal de satisfer una pulsió imperial de gran potència en decadència, com va intentar fer Putin amb Ucraïna i com ja ho havia fet Drmitri Medvédev a Geòrgia el 2008; per la condícia del petroli (sobretot per sostreure-se’l a la Xina) mitjançant bombardeigs massius a l’Iran, que han servit per cohesionar i enfortir el brutal i criminal règim dels aiatol·làs mentre descobrien una nova arma de gran efectivitat: el bloqueig de l’estret d’Ormuz capaç de provocar una crisi econòmica d’abast mundial, o a través d’una operació de palau amb connivències internes a Veneçuela.
En síntesi, noves guerres en un món occidental cada cop més vulnerable, més insegur i més incert, perquè el Sud Global sempre ha estat vulnerable, insegur i incert. Ah! I la UE poc més que absent i sense dir gairebé res.