L’expresident François Hollande acaba de presentar el seu llibre de balanç de mandat quan no fa ni un any que va abandonar la presidència de la República francesa.
L’ha anomenat, amb el títol banal i mancat d’enginy: Les lliçons del poder. En ell reivindica el seu quinquenni, mostrant-se orgullós de moltes de les seves polítiques (la gestió econòmica o la intervenció militar a Mali), deplora l’exhibició de la seva vida privada i… concedeix en alguns errors comesos. Hi parla també de totes les coneixences fetes de líders mundials, de Merkel a Putin, explicant-ne anècdotes i una mirada personal.
I, sí, clar, entra a fer algunes “lliçons” al seu successor, Emmanuel Macron, del qual critica la visió “monàrquica” de la presidència de la República, no el considera un socialdemòcrata, i ve a dir que no hauria guanyat si no fos per tots els errors dels altres: la manca d’unió a l’esquerra i el candidat erroni de la dreta. En això té una part de raó; però en tindria més si ho digués sense ressentiment.
No hi desvela a qui va votar a la primera volta de les eleccions presidencials (si al seu ex-assessor i exministre Macron o al també exministre seu i candidat del seu partit, Benoît Hamon), però sí com es va resignar a posar una papereta a la segona volta pel seu Brutus somrient i encisador.
La publicació del llibre post-mandat no és cap novetat. Fa molts anys que és quelcom habitual de tot exlíder polític. Un cop retirat, publicar un llibre explicant la seva experiència i vivències. A França, a demés, és un fenomen molt habitual, essent un país on es publiquen moltíssims llibres de polítics o sobre polítics, i molts es venen molt bé.
El de François Hollande arriba després que Jean-Christophe Cambadélis, el primer secretari del Partit Socialista durant la seva legislatura presidencial (i un dels seus antagonistes interns) també tragués el seu, analitzant la desfeta de la legislatura i del partit: Crònica d’un desastre: 2012-2017. El títol és ben clar…
El llibre de l’expresident és precisament una mena de resposta a aquestes visions pèssimes del seu període. Un llibre per treure pit, continuar amb el seu somriure i continuar, en part, present. Continuar present després de tota una llarga vida política a la qual ja no hi queda futur.
I és que a l’enfonsat Partit Socialista francès no se l’espera per a res i ha estat realment desaparegut de l’escena pública. Sols va reaparèixer el dia que va anar a votar a l’elecció del nou primer secretari del PS; però no aniria al recent congrés de la formació per revalidar el nou líder (Olivier Faure) i iniciar una nova etapa.
També ha anat sortint en alguns reportatges de la premsa rosa on es deia que l’expresident ja no s’amagava de la seva relació amb l’actiu Julie Gayet. Una relació de la qual tampoc s’amaga en el llibre.
Hi parla de Gayet, però també de les seves antigues companyes: Valérie Trierweiler, la companya de l’inici de mandat, o Ségolène Royal, mare dels seus fills, companya de trajectòria política fins al capdamunt del PS i del poder de la República, i ministra del seu govern.
Una Ségolène Royal que just acaba d’anunciar que deixa la política per dirigir una ONG que es dedicarà a la promoció de les energies renovables; un tema que domina abastament: el 1992 i amb 39 anys, François Mitterrand la va seleccionar per ser ministra de Medi ambient i més de vint anys després, el seu exmarit, Hollande, la va proposar com a ministra de Medi ambient, Energia i Canvi climàtic.
En definitiva, Hollande publica un llibre per si mai els francesos troben a faltar “l’heroi normal”, que de tan normal va ser avorrit i que de lliçons en pot donar ben poques.
L’ha anomenat, amb el títol banal i mancat d’enginy: Les lliçons del poder. En ell reivindica el seu quinquenni, mostrant-se orgullós de moltes de les seves polítiques (la gestió econòmica o la intervenció militar a Mali), deplora l’exhibició de la seva vida privada i… concedeix en alguns errors comesos. Hi parla també de totes les coneixences fetes de líders mundials, de Merkel a Putin, explicant-ne anècdotes i una mirada personal.
I, sí, clar, entra a fer algunes “lliçons” al seu successor, Emmanuel Macron, del qual critica la visió “monàrquica” de la presidència de la República, no el considera un socialdemòcrata, i ve a dir que no hauria guanyat si no fos per tots els errors dels altres: la manca d’unió a l’esquerra i el candidat erroni de la dreta. En això té una part de raó; però en tindria més si ho digués sense ressentiment.
No hi desvela a qui va votar a la primera volta de les eleccions presidencials (si al seu ex-assessor i exministre Macron o al també exministre seu i candidat del seu partit, Benoît Hamon), però sí com es va resignar a posar una papereta a la segona volta pel seu Brutus somrient i encisador.
La publicació del llibre post-mandat no és cap novetat. Fa molts anys que és quelcom habitual de tot exlíder polític. Un cop retirat, publicar un llibre explicant la seva experiència i vivències. A França, a demés, és un fenomen molt habitual, essent un país on es publiquen moltíssims llibres de polítics o sobre polítics, i molts es venen molt bé.
El de François Hollande arriba després que Jean-Christophe Cambadélis, el primer secretari del Partit Socialista durant la seva legislatura presidencial (i un dels seus antagonistes interns) també tragués el seu, analitzant la desfeta de la legislatura i del partit: Crònica d’un desastre: 2012-2017. El títol és ben clar…
El llibre de l’expresident és precisament una mena de resposta a aquestes visions pèssimes del seu període. Un llibre per treure pit, continuar amb el seu somriure i continuar, en part, present. Continuar present després de tota una llarga vida política a la qual ja no hi queda futur.
I és que a l’enfonsat Partit Socialista francès no se l’espera per a res i ha estat realment desaparegut de l’escena pública. Sols va reaparèixer el dia que va anar a votar a l’elecció del nou primer secretari del PS; però no aniria al recent congrés de la formació per revalidar el nou líder (Olivier Faure) i iniciar una nova etapa.
També ha anat sortint en alguns reportatges de la premsa rosa on es deia que l’expresident ja no s’amagava de la seva relació amb l’actiu Julie Gayet. Una relació de la qual tampoc s’amaga en el llibre.
Hi parla de Gayet, però també de les seves antigues companyes: Valérie Trierweiler, la companya de l’inici de mandat, o Ségolène Royal, mare dels seus fills, companya de trajectòria política fins al capdamunt del PS i del poder de la República, i ministra del seu govern.
Una Ségolène Royal que just acaba d’anunciar que deixa la política per dirigir una ONG que es dedicarà a la promoció de les energies renovables; un tema que domina abastament: el 1992 i amb 39 anys, François Mitterrand la va seleccionar per ser ministra de Medi ambient i més de vint anys després, el seu exmarit, Hollande, la va proposar com a ministra de Medi ambient, Energia i Canvi climàtic.
En definitiva, Hollande publica un llibre per si mai els francesos troben a faltar “l’heroi normal”, que de tan normal va ser avorrit i que de lliçons en pot donar ben poques.