“Hay que tener cuidado y no hacer cosas que den una imagen de asimetría entre Catalunya y el resto de España”. La frase, que llegeixo en una informació de La Vanguardia, és del diputat socialista per Badajoz Ignacio Sánchez Amor, vicepresident de la Junta d’Extremadura amb Rodríguez Ibarra. La va pronunciar en una reunió de partit, després que se’ls expliqués la proposta pactada entre el PSOE i el PSC per oferir una sortida pròpia a la situació catalana. Una reflexió, la de Sánchez Amor, que ajuda a entendre la complexitat del moment que vivim.
Evidencia quin és el marc mental de fons a Espanya. “Hay que tener cuidado”, confessa el diputat. Cura de què? De no perdre vots cap al PP. És això el que l’inquieta. Durant anys, el socialisme espanyol ha alimentat la creença que les demandes catalanes són sinònim de privilegi i ara n’és presoner. Tot i els intents del maragallisme per evitar-ho, el PSOE va envernissar amb el pinzell de la igualtat aquesta tesi, la va encaixar en un motlle jacobí i va usar-la per reforçar majories a Extremadura, Castella-La Manxa i Andalusia. L’esquema que equiparava catalanisme amb burgesia només s’obviava quan els vots dels nacionalistes eren necessaris per a governar a Madrid. Ara Podem els ha demostrat que es poden tenir bons resultats electorals arreu de l’estat espanyol defensant el dret a decidir i el referèndum a Catalunya, sense assumir acríticament un tauler de joc compartit amb la dreta.
A Sánchez Amor, però, no li preocupa l’asimetria sinó la “imatge” que se’n dona. El diputat socialista deu saber que Espanya fa anys que no n’és, de simètrica. La geografia i la història ho impedeixen. Si en té cap dubte, només ha de parlar amb els seus companys d’Euskadi, que governen amb el PNB i defensen conjuntament el Concert Econòmic. Els socialistes bascos li poden explicar perquè el seu règim fiscal és una asimetria però no pas un privilegi. Sánchez Amor podria analitzar també com es governen Ceuta i Melilla, quines especificitats tenen les Illes Canàries o perquè ningú es va queixar quan Rodríguez Zapatero va decidir pagar l’anomenat deute històric amb Andalusia. I tot, amb encaix constitucional.
El problema no són les diferència entre territoris, el problema és Catalunya. Alguns polítics han viscut molt bé instal·lats en un model que ha col·lapsat perquè una majoria de ciutadans, independentistes o no, se n’ha cansat. Ara sectors conservadors espanyols, de dreta i d’esquerra, no amaguen el desconcert perquè, arribats a aquest punt, l’única possibilitat que els catalans continuïn formant part de l’Estat és a través d’una profunda singularització de Catalunya –d’una asimetria- que reordeni l’equilibri de poders i reparteixi la sobirania. Dit d’una altra manera: el cost d’evitar la independència és canviar Espanya de dalt a baix. I això xoca amb els Sánchez Amor de torn, que només saben dir “hay que tener cuidado”.
Evidencia quin és el marc mental de fons a Espanya. “Hay que tener cuidado”, confessa el diputat. Cura de què? De no perdre vots cap al PP. És això el que l’inquieta. Durant anys, el socialisme espanyol ha alimentat la creença que les demandes catalanes són sinònim de privilegi i ara n’és presoner. Tot i els intents del maragallisme per evitar-ho, el PSOE va envernissar amb el pinzell de la igualtat aquesta tesi, la va encaixar en un motlle jacobí i va usar-la per reforçar majories a Extremadura, Castella-La Manxa i Andalusia. L’esquema que equiparava catalanisme amb burgesia només s’obviava quan els vots dels nacionalistes eren necessaris per a governar a Madrid. Ara Podem els ha demostrat que es poden tenir bons resultats electorals arreu de l’estat espanyol defensant el dret a decidir i el referèndum a Catalunya, sense assumir acríticament un tauler de joc compartit amb la dreta.
A Sánchez Amor, però, no li preocupa l’asimetria sinó la “imatge” que se’n dona. El diputat socialista deu saber que Espanya fa anys que no n’és, de simètrica. La geografia i la història ho impedeixen. Si en té cap dubte, només ha de parlar amb els seus companys d’Euskadi, que governen amb el PNB i defensen conjuntament el Concert Econòmic. Els socialistes bascos li poden explicar perquè el seu règim fiscal és una asimetria però no pas un privilegi. Sánchez Amor podria analitzar també com es governen Ceuta i Melilla, quines especificitats tenen les Illes Canàries o perquè ningú es va queixar quan Rodríguez Zapatero va decidir pagar l’anomenat deute històric amb Andalusia. I tot, amb encaix constitucional.
El problema no són les diferència entre territoris, el problema és Catalunya. Alguns polítics han viscut molt bé instal·lats en un model que ha col·lapsat perquè una majoria de ciutadans, independentistes o no, se n’ha cansat. Ara sectors conservadors espanyols, de dreta i d’esquerra, no amaguen el desconcert perquè, arribats a aquest punt, l’única possibilitat que els catalans continuïn formant part de l’Estat és a través d’una profunda singularització de Catalunya –d’una asimetria- que reordeni l’equilibri de poders i reparteixi la sobirania. Dit d’una altra manera: el cost d’evitar la independència és canviar Espanya de dalt a baix. I això xoca amb els Sánchez Amor de torn, que només saben dir “hay que tener cuidado”.