Feia ben fet l’amic Marc Arza en recordar que El conclave no són els caucus d’Iowa i que no es podia seguir amb una mirada contemporània mancada de comprensió vers l’Església i les seves dinàmiques i tempos propis.
Els creients procurem mirar-ho des de la prudència, el respecte i la confiança vers aquell que vehicula en els cardenals qui ha de ser “el Pere que torna”, com recordava el cardenal degà Giovanni Battista Re a la seva homilia de la missa prèvia al conclave.
L’elecció de Lleó XIV ha estat una altra sorpresa sorgida d’una Capella Sixtina que s’encarrega sempre de guardar-se bones noves pels catòlics.
Els agustins, part dels peruans, uns quants nord-americans i molta gent a la cúria coneixen al papa Prevost. També el coneixen els experts en apagades energètiques, en la diplomàcia de Xi Jinping i en què cal fer a Gaza i Cisjordània. La resta del món no el coneixem de res i per les seves paraules i els seus actes el coneixerem.
Hem pogut veure que ha decidit recuperar el pack complet de les vestimentes pontifícies, a diferència del seu antecessor, i que ho feia alhora que el reivindicava explícitament. Vam sentir-lo reclamar la pau al món i construir ponts. Vam sentir-lo parlar d’una Església missionera. Vam sentir-lo dirigir-se a la seva comunitat del Perú. Vam veure un Papa amb energia per liderar els catòlics del món i vam veure el pastor d’església (en minúscula) que “fa olor d’ovella”, com deia el papa Francesc. Una olor d’ovella que no tenia el cardenal Parolin, que era el favorit de les travesses; però les travesses, com els sondejos, sovint confonen “alt coneixement” amb popularitat i amb possibilitats reals.
Una elecció papal ràpida portava a pensar a algú sobradament conegut per tots els purpurats, algú que rebés l’encàrrec de succeir a Pere quasi com un pas més del seu currículum, i això desembocava en el secretari d’Estat Pietro Parolin. Els mitjans italians es van cenyir a aquesta esperança, lligant-hi les seves capacitats diplomàtiques (que no pastorals) i així, el món sencer que es fia dels vaticanistes italians, va creure en aquesta opció.
Però va sorgir la sorpresa, amb un cardenal discret i quasi desconegut, un home de fe amb la mirada neta que va trobar el consens perquè triangulava les seves funcions recents a la cúria (on liderava l’equip responsable de la selecció dels bisbes) amb la universalitat d’haver nascut als Estats Units, haver estat missioner i bisbe al Perú i màxim coordinador dels agustins.
Amb aquesta trajectòria i amb veu pròpia, a Lleó XIV ara li tocarà assumir les moltes tasques que es trobarà com a pendents a la taula del Palau Apostòlic: la mala salut de les finances vaticanes, la política diplomàtica que vol seguir (especialment atents a quan i com rebrà a Donald Trump), les eleccions pendents de nous bisbes, relligar les relacions amb els catòlics reaccionaris i com prosseguirà amb les reformes que Francesc va iniciar. En aquest punt ens caldrà veure si l’expectativa de triar el nom de Lleó es confirma com la continuació de Lleó XIII, pare de la doctrina social de l’Església.
El primer sant que té pendent de canonitzar el nou papa també sembla que sigui una declaració d’intencions: és el jove italià Carlo Acutis, el primer sant millenial, voluntari, catequista, aficionat a la informàtica i que morí de leucèmia el 2006. Sabeu a quin institut de Milà anava el beat Carlo Acutis abans de morir? A l’institut dels jesuïtes Lleó XIII.