Si ens atenim a les dades del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), només un 19% de la població catalana afirma creure en l’existència de Déu. Aquesta dada no és anecdòtica: és el reflex d’una societat que ha evolucionat profundament en les darreres dècades, que ha deixat enrere l’hegemonia religiosa i que ha guanyat espais de pensament crític, laïcitat i pluralisme. Tot i això, cada vegada que mor un papa i se celebra un conclave, els mitjans públics i privats del país semblen oblidar aquest context, dedicant-hi hores i hores de programació, tertúlies i especials, desplaçant a Roma periodistes, tècnics i equips.
És sorprenent que, en una societat amb un clar predomini de l’agnosticisme i l’ateisme, es destini tant de temps i espai mediàtic a una institució que no només és minoritària a la realitat catalana, sinó que ha estat històricament una col·laboradora activa de repressió política, social i cultural. L’Església catòlica, lluny de ser una espectadora neutral, va ser un dels pilars ideològics del règim franquista. Va beneir afusellaments, va col·laborar amb el nacionalcatolicisme i va ser còmplice de la repressió. Que avui, sense cap mena de contextualització crítica, se li dediquin especials gairebé panegírics és, com a mínim, una irresponsabilitat periodística.
Però el problema no s’acaba en el passat. Els mitjans de comunicació de l’Església espanyola són encara avui ariets del nacionalisme i l’extrema dreta. L’Església catòlica arrossega encara avui milers de casos d’abusos sexuals a menors arreu del món, molts dels quals han estat encoberts per la mateixa jerarquia eclesiàstica. A l’estat espanyol, l’opacitat i la manca de reparació per a les víctimes continua sent vergonyosa. A això s’hi afegeix l’escàndol del robatori i la venda de nadons durant el franquisme i la transició, en què membres de congregacions religioses van participar activament. I malgrat aquest llegat, la cobertura mediàtica continua eludint aquestes ombres, presentant la cúpula eclesiàstica com un referent moral i espiritual inqüestionable.
És legítim informar sobre fets rellevants en l’escena internacional, però cal fer-ho amb rigor, context i esperit crític. Catalunya no pot permetre que la seva esfera informativa esdevingui un altaveu d’una institució que, històricament, ha estat més un fre que no pas un motor de llibertat i justícia. El servei públic de comunicació té el deure de reflectir la pluralitat ideològica i religiosa de la societat catalana, no de reforçar imaginaris del passat.
El periodisme no pot ser encens, sinó llum. I quan la llum no apunta als racons més foscos només contribueix a perpetuar les injustícies.