Els partits autoanomenats independentistes (o, com diria el juntaire Xavier Trias, que els espanyolistes anomenen independentistes) han rebut la investidura del socialista Jaume Collboni com una oportunitat per remuntar després de la patacada de les municipals, on tant la CUP com ERC i Junts van patir el càstig de l’abstenció. Just després que Collboni esdevingués alcalde, els tòtems dels respectius partits i els seus altaveus van afanyar-se a alimentar allò tan vell que quan es tanca una porta se n’obre una altra: ara que s’havien quedat sense arguments de campanya, la investidura de Collboni els permet denunciar “un atac contra Catalunya que és una nova operació d’Estat”, perquè els partits d’obediència espanyola només volen que no hi hagi cap independentista governant enlloc, etcètera.
Creuen que aquesta jugada, que va agafar per sorpresa a tothom, refina una mica l’estratègia de cara a les eleccions espanyoles: ara no hem d’anar a votar per combatre l’extrema dreta, com deien fins divendres passat, sinó que cal fer-ho simplement perquè s’hi ha de ser. I s’hi ha de ser perquè si nosaltres no hi som és perquè hauran guanyat els altres. En realitat, és la culminació del xantatge que han exercit des del 2017, ja despullat de sentimentalismes: “Vota’ns perquè som nosaltres”. El que proposin o deixin de proposar és absolutament irrellevant. L’única cosa important és ser-hi. “Si tu no hi vas, ells sumen”, deia la dona que liderarà Junts al Congrés, Míriam Nogueras, l’endemà de la constitució dels plens dels ajuntaments. Sumar com Junts ha sumat amb el PSC a la Diputació de Barcelona en els darrers quatre anys, sumar com suma ERC a les diputacions de Tarragona i Lleida, sumar com sumen amb el PSOE cada cop que ha calgut salvar els mobles al president espanyol, Pedro Sánchez.
Ja s’ha dit moltes vegades que l’operació Collboni és idèntica a la que va dur Colau a revalidar l’alcaldia el 2019: un partit espanyolista emet un vot a priori contra natura per evitar que s’investeixi un alcalde “independentista”. Fins aquí, tots d’acord. Ara bé, hi ha una diferència important en la manera com Junts i ERC estan gestionant les conseqüències d’aquesta operació respecte al 2019.
Fa quatre anys, la jugada no va evitar que Junts pactés la Diputació de Barcelona amb el PSC, que evidentment també va participar de l’operació votant a favor de Colau i que era tan responsable com l'exregidor Manuel Valls de desbancar el republicà Ernest Maragall. Tampoc no va evitar que tant ERC com Junts pactessin amb el PSC en altres municipis del país, ni que ERC facilités, uns mesos després, la investidura de Sánchez.
Com és, doncs, que l’operació Collboni ha provocat aquests escarafalls? La resposta és ben senzilla. El 2019, el votant independentista encara estava traumatitzat per la tardor de 2017. El judici del procés, retransmès en directe per la televisió, mantenia viva l’estratègia del xantatge emocional que funcionava tan bé. Amb això n’hi havia prou per anar mobilitzant l’electorat.
Ara, però, aquell xantatge ja no cola, i es troben que des del 2017 no han fet res més arrossegar els peus sense cap proposta. Per això, l’operació Collboni, en el fons, els ha proporcionat una mica d’aire fresc. Perquè no tenen res a oferir en cap escenari: només excuses que van adaptant segons les circumstàncies, a la desesperada. Ara, però, cap excusa els farà recuperar la confiança dels votants que, un cop alliberats d’aquella absurda obligació moral de votar-los, ja no tenen per què fer-ho mai més.
Creuen que aquesta jugada, que va agafar per sorpresa a tothom, refina una mica l’estratègia de cara a les eleccions espanyoles: ara no hem d’anar a votar per combatre l’extrema dreta, com deien fins divendres passat, sinó que cal fer-ho simplement perquè s’hi ha de ser. I s’hi ha de ser perquè si nosaltres no hi som és perquè hauran guanyat els altres. En realitat, és la culminació del xantatge que han exercit des del 2017, ja despullat de sentimentalismes: “Vota’ns perquè som nosaltres”. El que proposin o deixin de proposar és absolutament irrellevant. L’única cosa important és ser-hi. “Si tu no hi vas, ells sumen”, deia la dona que liderarà Junts al Congrés, Míriam Nogueras, l’endemà de la constitució dels plens dels ajuntaments. Sumar com Junts ha sumat amb el PSC a la Diputació de Barcelona en els darrers quatre anys, sumar com suma ERC a les diputacions de Tarragona i Lleida, sumar com sumen amb el PSOE cada cop que ha calgut salvar els mobles al president espanyol, Pedro Sánchez.
Ja s’ha dit moltes vegades que l’operació Collboni és idèntica a la que va dur Colau a revalidar l’alcaldia el 2019: un partit espanyolista emet un vot a priori contra natura per evitar que s’investeixi un alcalde “independentista”. Fins aquí, tots d’acord. Ara bé, hi ha una diferència important en la manera com Junts i ERC estan gestionant les conseqüències d’aquesta operació respecte al 2019.
Fa quatre anys, la jugada no va evitar que Junts pactés la Diputació de Barcelona amb el PSC, que evidentment també va participar de l’operació votant a favor de Colau i que era tan responsable com l'exregidor Manuel Valls de desbancar el republicà Ernest Maragall. Tampoc no va evitar que tant ERC com Junts pactessin amb el PSC en altres municipis del país, ni que ERC facilités, uns mesos després, la investidura de Sánchez.
Com és, doncs, que l’operació Collboni ha provocat aquests escarafalls? La resposta és ben senzilla. El 2019, el votant independentista encara estava traumatitzat per la tardor de 2017. El judici del procés, retransmès en directe per la televisió, mantenia viva l’estratègia del xantatge emocional que funcionava tan bé. Amb això n’hi havia prou per anar mobilitzant l’electorat.
Ara, però, aquell xantatge ja no cola, i es troben que des del 2017 no han fet res més arrossegar els peus sense cap proposta. Per això, l’operació Collboni, en el fons, els ha proporcionat una mica d’aire fresc. Perquè no tenen res a oferir en cap escenari: només excuses que van adaptant segons les circumstàncies, a la desesperada. Ara, però, cap excusa els farà recuperar la confiança dels votants que, un cop alliberats d’aquella absurda obligació moral de votar-los, ja no tenen per què fer-ho mai més.