No passa dia sense que des de la plaça de Sant Jaume i els seus satèl·lits s’emetin missatges orientats a aconseguir allò que els titulars de la patent i la resta d’apologetes i corifeus han anomenat, en síntesi prou expressiva, la "normalització". Es tractaria, a força d’una propaganda que no menysté cap oportunitat, de penetrar en la consciència dels ciutadans per tal que, no només s’oblidin de les dèries independentistes d’un temps no tan llunyà, sinó que també resti desnaturalitzada i reconvertida en un mer folklore la catalanitat. D’aquesta manera, les reivindicacions col·lectives quedarien privades de la connotació nacional, i el conjunt el presidirien el pensament anodí i un país sense personalitat ni elan vital.
El pla està dissenyat al mil·límetre —ningú no podrà atribuir-los improvisació— i compta amb la complicitat, majoritàriament activa, dels poders econòmics i dels grans mitjans de difusió públics i privats, entusiastes difusors de la benaurança dels nous temps. Què els convé dir? Doncs, s’han d’estendre a mans plenes idees que vagin en la direcció d’assumir que la monarquia borbònica —la gran herència del franquisme!— és un magnífic lloc per arrecerar-se i viure en plenitud, i que Catalunya és una regió més d’Espanya, com qualsevol altra. Aquests pensaments centrals tenen, com és obvi, un bon grapat de derivades que s’expliciten en moltes diferents versions, però serveixen prou bé per entendre el nostre present polític i, potser, avançar-nos al futur.
Alhora, s’han de minimitzar, posem per cas, els dèficits fiscals i la manca d’acompliment dels compromisos en inversions, i s’ha de confiar que la bona relació amb Madrid —que consisteix, planerament, a fer bondat i deixar de banda les quimeres— farà la resta. Al cap i a la fi, allò que es vol aconseguir és una pau permanent en què regni la concòrdia i la bona entesa, però no perquè les sempiternes reivindicacions catalanes hagin estat satisfetes, sinó perquè Catalunya s’hagi vist negada dins una mena d’amnèsia sobre el seu propi ser, és a dir, sobre el seu passat pròxim i llunyà. Això de l’oblit de les injustícies patides implica passar com si no res, per exemple, sobre el protagonisme del monarca en la repressió de l’independentisme, sobre l’espionatge i la guerra bruta de l’Estat o sobre la construcció, per part del Tribunal Suprem, d’uns barroers artificis dialèctics destinats a justificar unes exemplaritzants i intimidatòries condemnes als líders independentistes. Per no dir res de la intolerable desobediència corporativa a l’hora d’aplicar la llei d’amnistia. Tot plegat romandria, així doncs, del tot santificat.
Si parlem d’un procés que no cessa de desnacionalització del país, la darrera i lacerant mostra és, com s’ha destacat a bastament, el discurs institucional del president Illa per a la Diada de Sant Jordi. D’ençà de llargues dècades, Sant Jordi és, per a Catalunya i els catalans, una festa cívica d’extraordinari relleu, en què la diversitat de sentiments i vivències al voltant dels llibres i les roses conflueixen en l’amor per algú identificable i, evidentment, també pel país. Per això, Sant Jordi té, a casa nostra, el caràcter de festa nacional, perquè es viu al carrer i es manifesta com a mostra d’un sentiment col·lectiu molt arrelat. Doncs bé, de qualsevol president de la Generalitat s’espera que, quan emet el discurs institucional de la Diada, subratlli aquest atribut nacional de la festa i exalti allò que identifica Catalunya com a poble. Justament el contrari de les paraules grises, insubstancials i mediocres del discurs d’enguany, en què allò que importava, precisament, era desvincular la festa de la idea de nació. Com si la cosa no anés per aquí.
L’oblit, vet aquí la gran màxima. Però, per descomptat, un oblit imposat, sense assumir cap culpa, ni demanar perdó, ni, menys encara, sense possibilitar que algun dia Catalunya pugui decidir a les urnes el seu futur. Al cap i a la fi, el conflicte Espanya-Catalunya s’ha decidit sempre, històricament, per la força, i de Madrid estant deuen trobar que no hi ha cap raó per canviar aquesta dinàmica triomfadora. Tanmateix, enlloc està escrit que aquest procés desnacionalitzador acabi guanyant la partida i que Catalunya esdevingui, algun dia, quelcom inidentificable. Més aviat, sembla que hi ha una constant que va en el sentit contrari, en el sentit d’afirmar que els grans moviments de fons en clau de país persisteixen malgrat totes les adversitats que es presentin. Però, amb la pèrdua progressiva dels referents culturals i lingüístics i amb l’esvaïment de la personalitat col·lectiva, potser la futura recuperació, que hi serà, trigui massa anys a arribar.
PS: si parlem de moviments de fons i de la rebel·lia d’una part sensible dels ciutadans davant del nou ordre que es vol crear, encoratja i vivifica la magnífica xiulada a l’himne espanyol i al rei a la final de la copa de futbol guanyada pel Barça, a Sevilla. En sentir aquell eixordador clam, ningú no podrà dubtar que encara som vius!