Aquest voler i doldre del PSC ja cansa. Estan pel dret a decidir per mandat programàtic (i democràtic), però deixen la decisió a mans d’Espanya: consulta pactada i acordada. Siguem seriosos: cap partit espanyol pot autoritzar una consulta a Catalunya amb el risc de perdre-la, seria un suïcidi polític, i això ho saben prou bé el PP i el PSOE. Ni canviant la Constitució, que no caldria, s’avenen a la votació catalana. Pere Navarro aprofita qualsevol ocasió per dir: “aparqui la consulta, senyor Mas”. Vola una oreneta, “aparqui la consulta”; puja l’atur, “aparqui la consulta”. Ja hem entès que no li fa il·lu.

Diu Navarro: el Consell Nacional per la Transició és “un insult”. Per a qui? Per als votants que van votar l’estat propi del programa de CDC i d’ERC? I per què un insult, si el Govern fa el que va prometre que faria? Una altra cosa són els pactes unitaris del Parlament: aquí cal anar al famós mínim comú denominador, que és la consulta, precisament perquè el PSC no hi pugui dir que no. Ho han entès? Quant a ICV, tampoc és que s’hi escarrassi, pel que fa al dret a decidir. Joan Herrera ho té en el programa com un sol home, i tant que sí, però el seu accent no és nacional sinó social. Com diu la Dolors Camats, en Mas retalla perquè ho volia fer des de sempre, només li calia l’excusa. En no considerar el dèficit fiscal, tota l’anàlisi va de tort. Mas retalla perquè no té un duro a la caixa i aquesta és una de les raons de posar la consulta en el calendari.

Dijous passat vaig ser a ca n’Anglada, Terrassa, un barri que havia estat marginal i ara és prou digne, un barri d’immigració, un barri que ha viscut algun conflicte gros. Hi vaig fer una xerrada amb en Pepe Ruiz, un andalús de Guadahortuna –“guartuna” pels amics- que, en un català perfecte però accentuat, va explicar un trajecte personal que va de l’Assemblea de Catalunya a l’Assemblea Nacional Catalana. Feia posar la pell de gallina. Aquest és el país que estimo, Pere Navarro: el que té collons de plantar-se, lluitar i marxar.