Ciutadans de Catalunya, ja la tenim aquí. Una legislatura més que no s'esgota, i ja en van cinc de consecutives. Des del govern de José Montilla que cap president de la Generalitat ha acabat els seus preceptius quatre anys de mandat. O, cosa que és el mateix, des de fa catorze anys la política catalana ha convertit en una muntanya russa de fireta allò que en el seu dia van batejar com el Dragon Khan del tripartit.
La compareixença del president de la Generalitat per anunciar que capitula davant l'evidència que no pot seguir governant en minoria, inaugurava la campanya. Oficialment, començarà la mitjanit del 25 d'abril, però que ningú no s'enganyi, que des d'aquest dimecres ja hi estem instal·lats. De fet, ja el mateix Aragonès, com després van fer la resta de dirigents polítics catalans, va impregnar d'eslògans el seu discurs. No en va, fa uns mesos va reforçar el seu pinyol a Palau, que és el que acabarà exercint de comitè de campanya.
En el minut u de partit, hem vist com uns i altres han sortit a mossegar. Junts contra Esquerra: que els republicans són uns sectaris perquè han triat la data de les eleccions (que ells mateixos demanaven al matí des del Parlament) només per fotre Puigdemont i intentar impedir que sigui candidat. Esquerra contra Junts i els comuns per tacticistes, entestats només a fer ensopegar el Govern per interessos partidistes. Però sobretot també contra el PSC, paradoxalment, l'únic partit que ha fet costat a Aragonès fins al darrer alè. "Ara toca confrontar amb ells", deia aquest dijous Sergi Sabrià a l'Aquí Catalunya. De fet, aquesta mateixa frase la verbalitzava ja l'ara viceconseller en l'última campanya de les catalanes. "El rival és el PSC", afirmava el 2021. El cert, però, és que des d'aleshores fins ara ha plogut molt. Tant, que els blocs han quedat en paper mullat i s'han aigualit els cordons sanitaris (llevat del de Vox, és clar). És obvi que els republicans necessiten situar-se com l'alternativa a qui, de moment, encapçala les enquestes, que són els socialistes. De fet, cada vegada que apareix en públic, Salvador Illa mira d'enfundar-se en el vestit de president.
Uns i altres han arrencat molt forts, amb el ganivet entre les dents, la cursa cap al 12-M. Però a un costat i l'altre farien bé de tenir cura amb fins a on li claven als seus respectius rivals. Perquè si hi ha una única cosa clara és que l'endemà de les eleccions ningú serà capaç de caminar sol. No hi haurà investidura monocolor. I serà molt difícil que pugui haver-hi un govern en solitari com el que ha comandat Catalunya l'últim any i mig. Perquè sobreviure en minoria absoluta és impossible. Perquè els resultats dels qui guanyen les eleccions són cada vegada més pírrics i insuficients. Perquè, ja des de l'era dels tripartits, de Montilla i de Maragall, la realitat política catalana és la dels pactes. D'un temps ençà hem normalitzat que els nostres representants s'empassin gripaus, promeses i línies vermelles. Perquè al capdavall aquesta és l'essència de la política, cedir, cosa que uns i altres han estat incapaços de fer en la negociació de pressupostos. Els ideals acaben sent modulables, però les fílies que acaben en fòbies són un punt de no retorn i converteixen el país en ingovernable. Si no, que li diguin a Colau. O a Puigdemont. Que la venjança se serveix freda.
Ja fa uns quants anyets que aquell Dragon Khan dels noranta va quedar superat. Per l'Stampida, primer, i pel Furius Baco, el Shambala i el Red Force, després. Perquè a l'espera del Hard Rock, que ja veurem si arriba, el nostre referent a la Costa Daurada és i seguirà sent Port Aventura. Cordem-nos els cinturons, que venen corbes.
La compareixença del president de la Generalitat per anunciar que capitula davant l'evidència que no pot seguir governant en minoria, inaugurava la campanya. Oficialment, començarà la mitjanit del 25 d'abril, però que ningú no s'enganyi, que des d'aquest dimecres ja hi estem instal·lats. De fet, ja el mateix Aragonès, com després van fer la resta de dirigents polítics catalans, va impregnar d'eslògans el seu discurs. No en va, fa uns mesos va reforçar el seu pinyol a Palau, que és el que acabarà exercint de comitè de campanya.
En el minut u de partit, hem vist com uns i altres han sortit a mossegar. Junts contra Esquerra: que els republicans són uns sectaris perquè han triat la data de les eleccions (que ells mateixos demanaven al matí des del Parlament) només per fotre Puigdemont i intentar impedir que sigui candidat. Esquerra contra Junts i els comuns per tacticistes, entestats només a fer ensopegar el Govern per interessos partidistes. Però sobretot també contra el PSC, paradoxalment, l'únic partit que ha fet costat a Aragonès fins al darrer alè. "Ara toca confrontar amb ells", deia aquest dijous Sergi Sabrià a l'Aquí Catalunya. De fet, aquesta mateixa frase la verbalitzava ja l'ara viceconseller en l'última campanya de les catalanes. "El rival és el PSC", afirmava el 2021. El cert, però, és que des d'aleshores fins ara ha plogut molt. Tant, que els blocs han quedat en paper mullat i s'han aigualit els cordons sanitaris (llevat del de Vox, és clar). És obvi que els republicans necessiten situar-se com l'alternativa a qui, de moment, encapçala les enquestes, que són els socialistes. De fet, cada vegada que apareix en públic, Salvador Illa mira d'enfundar-se en el vestit de president.
Uns i altres han arrencat molt forts, amb el ganivet entre les dents, la cursa cap al 12-M. Però a un costat i l'altre farien bé de tenir cura amb fins a on li claven als seus respectius rivals. Perquè si hi ha una única cosa clara és que l'endemà de les eleccions ningú serà capaç de caminar sol. No hi haurà investidura monocolor. I serà molt difícil que pugui haver-hi un govern en solitari com el que ha comandat Catalunya l'últim any i mig. Perquè sobreviure en minoria absoluta és impossible. Perquè els resultats dels qui guanyen les eleccions són cada vegada més pírrics i insuficients. Perquè, ja des de l'era dels tripartits, de Montilla i de Maragall, la realitat política catalana és la dels pactes. D'un temps ençà hem normalitzat que els nostres representants s'empassin gripaus, promeses i línies vermelles. Perquè al capdavall aquesta és l'essència de la política, cedir, cosa que uns i altres han estat incapaços de fer en la negociació de pressupostos. Els ideals acaben sent modulables, però les fílies que acaben en fòbies són un punt de no retorn i converteixen el país en ingovernable. Si no, que li diguin a Colau. O a Puigdemont. Que la venjança se serveix freda.
Ja fa uns quants anyets que aquell Dragon Khan dels noranta va quedar superat. Per l'Stampida, primer, i pel Furius Baco, el Shambala i el Red Force, després. Perquè a l'espera del Hard Rock, que ja veurem si arriba, el nostre referent a la Costa Daurada és i seguirà sent Port Aventura. Cordem-nos els cinturons, que venen corbes.