La legislatura es troba en fase terminal. El debat de dimecres al Congrés va fer evident que els partits prenen posicions de cara a una campanya electoral de calendari encara incert. Pedro Sánchez no va portar cap proposta, cap horitzó o objectiu per donar un sentit al tram final de la seva estada a la Moncloa, encara que fos per tapar la sentència de 24 anys de presó José Luis Ábalos. Tampoc va fer gestos amb els socis. Si fa unes setmanes, al Cercle d'Economia, va reivindicar els Acords de Brussel·les amb Junts i es va comprometre a resoldre el conflicte polític, res d'això va aparèixer a la cambra espanyola. Ni tan sols un compromís ferm amb la renovació del model de finançament, mencionat només de passada en una de les rèpliques. Tampoc Gabriel Rufián li ho va exigir, malgrat que és la gran proposta del seu partit.
Ni el Govern ni els partits independentistes poden assumir dòcilment aquest final. Si Sánchez té la temptació d'acabar la legislatura per inèrcia, buscant el millor moment al calendari per cridar a les urnes i creuar els dits per repetir la carambola de 2023, ha de trobar davant uns grups parlamentaris que exigeixin el compliment dels acords. Acabar la legislatura sense portar a votació el nou model de finançament -sense donar l'oportunitat d'aprovar una reforma que dona sentit a les legislatures espanyola i catalana- serà un fracàs. El nou model no és perfecte i no té encara majories garantides, però és una millora, i Catalunya no pot renunciar a un sol euro en l'actual moment de crisi als serveis públics i amb un dèficit fiscal crònic. I encara menys tenint en compte les noves majories que s'albiren a l'horitzó.
Si en algun moment algú ha frivolitzat amb el fet que un PP a la Moncloa seria millor per als interessos de Catalunya, només cal repassar la intervenció d'Alberto Núñez Feijóo. A la sala de màquines del PP han assumit que no els desgasten els pactes amb Vox, almenys de moment, i el repetiran a la Moncloa si és necessari després de les eleccions. En aquesta equació, Junts i el PNB hi tenen poc a dir. Al Congrés, Feijóo no va fer ni un gest amb els juntaires, cap proposta de millora ni cap projecte polític per als catalans, al marge d'insults i crítiques per no precipitar ja el final de la legislatura. El PP no necessita Catalunya per governar Espanya. Ho farà amb Vox o no ho farà. El PSOE sí que necessita la majoria plurinacional, per això sorprèn la poca sensibilitat de Sánchez amb els socis.
El govern espanyol és el principal responsable a l'hora de complir, però farien bé Salvador Illa i els independentistes de pressionar mentre hi hagi temps. A Madrid, però també a Catalunya. L'idil·li del president amb Sánchez sembla a prova de casos de corrupció, però més enllà d'això l'exigència hauria de ser que compleixi amb Catalunya abans de posar en marxa la maquinària electoral. Si la reforma del finançament va quedar congelada per les eleccions a Andalusia, no seria tolerable que quedés enterrada per les urgències electorals a Espanya. L'etapa d'Illa a Palau tindrà sentit si els grans acords es materialitzen, ERC no pot renunciar a les grans apostes que ha fet per investir els líders socialistes, ni Junts tampoc evidenciar que ha desprecintat la negociació amb el PSOE a canvi d'engrunes. Ningú pot assumir com si no passés res que els acords no es compliran només perquè Sánchez es troba acorralat pels jutges.