“Cataluña está lista para el reencuentro total. (…) en defensa de la convivencia entre españoles, defiendo hoy la amnistía en Cataluña por los hechos acaecidos en la década pasada”. Amb aquestes paraules pronunciades davant del comitè federal del PSOE és com Pedro Sánchez ha decidit vendre l’amnistia al seu partit i a la societat espanyola. És la mateixa retòrica que va utilitzar per vendre els indults el 2021: assumible per a la seva parròquia, però molt irritant per a l’independentisme, per aquest to perdonavides i perquè dona per superat el conflicte. Convivència “entre españoles” ho acaba de rematar.

Cal posar-hi perspectiva, però. També els dirigents independentistes estan venent l’amnistia a la seva parròquia amb una narrativa molt difícil de pair per a l’altra banda. Puigdemont afirma a cada tuit que no renuncia a la unilateralitat, i Junqueras i Aragonès diuen que és el primer pas necessari per a l’exercici de l’autodeterminació. Qui no es vulgui posar pedres al fetge, aquí i allà, el millor que pot fer és prescindir dels relats i centrar-se en el fet: si realment hi ha amnistia, la repressió lligada als fets de 2017 quedarà esborrada. Aquesta és l’única cosa segura. A qui beneficia això en el futur immediat o a mitjà termini, qui quedarà millor posicionat, com afectarà a la relació de forces entre els blocs, tot això és a hores d’ara pura especulació.

Un altre fet (si hi ha amnistia): s’obre una legislatura on el PSOE dependrà en cada votació dels dos partits independentistes catalans amb representació al Congrés, perquè Sánchez no té un pla B (Ciutadans) com tenia la darrera legislatura. Quatre anys de dependència total. Això són moltes votacions, i per tant moltes oportunitats de fer valdre l’agenda catalana. ERC i Junts ho haurien de fer molt malament, però molt, per no aprofitar-ho en benefici del país i de la seva gent.

Puigdemont i Junqueras, però, faran bé de gestionar les expectatives i no enganyar els votants. Si hi ha legislatura, en quatre anys es podrà fer molts avenços a molts nivells, s’obtindran victòries parcials i probablement s’enfortirà l’autogovern, però el referèndum que vol l’independentisme, el referèndum amb majúscules, és a dir acordat amb l’estat, sobre la independència i de resposta binària, no es produirà. No es produirà, simplement perquè l’autodeterminació no és una cosa que l’estat espanyol regalarà a canvi d’uns vots al Congrés per sostenir un govern.

Al Regne Unit o al Canadà s’ha pogut votar legalment sobre la independència sense necessitat de tirar un sol paper a terra, però Espanya és una altra cosa, no té la mateixa qualitat democràtica. A Espanya, qui vulgui acabar votant legalment sobre la independència haurà de portar l’Estat al límit de la seva resistència amb una revolució (democràtica i pacífica, no cal dir-ho) d’una intensitat i durada molt superiors a la de 2017. Una revolució que cap dels dirigents polítics i civils actuals de l’independentisme –tampoc els més fanfarrons– estan disposats a organitzar i encapçalar. Per això és una bona notícia que almenys facin política convencional i aprofitin el regal de l’aritmètica electoral per defensar Catalunya.