El tomb de l'any ens durà aviat a març i enfila cap al primer aniversari d'aquell temps tan estrany, difícil i impactant de la primera onada de la pandèmia. Convé recordar-ho ara que afrontem la tercera, i que no sembla que hàgim après gaire, malgrat que llavors parlàvem molt de lliçons i aprenentatges.
Aquesta tercera onada l'afrontem en fals; amb 18.215 morts per Covid-19, 500.000 aturades i un augment significatiu dels problemes de salut mental; i amb 3000 places que té la sanitat privada, de les quals només 100 han estat posades a disposició de la pública. L'afrontem amb l'encara debilitat i tensat sistema sanitari públic català que Artur Mas va retallar i que Jorge Fernández Díaz es va vantar d'haver-se carregat, i amb un sistema residencial i sociosanitari majoritàriament externalitzat, insuficient i fora del control públic.
El perill de saturació torna a marcar improvisacions i incerteses sense haver pres prou mesures que permetin descartar el col·lapse; i d'altra banda, sense haver pres tampoc mesures econòmiques determinants per poder sostenir un nivell de confinament òptim per frenar els contagis. Calia abordar-ho com un autèntic problema de seguretat humana. Però ni per part de l'Estat ni de la Generalitat s'ha estat a l'altura.
Justament ara, en aprovar els pressupostos estatals, el govern espanyol -per cert, el més progressista de la història, en diuen- ha apujat en un 6,5% el pressupost militar. I en un 6,9% el de la monarquia! El Centre Delàs d'estudis per la pau publica una infografia on xifra en 21.623 M€ el total del pressupost militar per a 2021, i el compara amb el dedicat a seguretat humana.
És molt didàctic i indignant comprovar com, per exemple, el cost d'un sol tanc Pizarro equival a 357.500 unitats de tests PCR. O el d'un blindat Dragon, a la contractació de 6.485 metgesses per un any. La comparativa continua, esgarrifa i és l'evidència que decidint on van a parar els recursos públics els governs decideixen si posen la salut, els drets, el benestar i la salvaguarda de la vida de les persones com a autèntica prioritat o no.
La covid precisament ha funcionat com a símptoma d'un model econòmic que posa els beneficis al davant de la vida. I d'un sistema polític que no només no ho reverteix, sinó que n'és connivent. En tenim bona mostra aquest hivern amb els talls de subministrament elèctric i apujada de rebuts de la llum mentre els oligopolis s'embutxaquen multimilionaris beneficis i les oligarquies polítiques no ho impedeixen. Un engranatge refractari a les lliçons apreses. O és que no hem après res?
El que calia era retallar dràsticament la despesa monàrquica i militar, no pas augmentar-la. Precisament aquest març farà vint anys que es va acabar el servei militar obligatori, una gran victòria d'una lluita popular no violenta contra un dels poders fàctics més perillosos: l'exèrcit. Acabar amb la mili obligatòria va suposar una millora substancial de la vida, la seguretat i la llibertat de milers de persones joves, subjugades per haver nascut amb sexe biològic masculí. I una gran millora també per al seu entorn de relacions. Es va acabar amb la mili però no amb l'exèrcit, que continua essent un llast i un perill actiu per la societat.
Aquests dies rellegia material que conservo. Perill exèrcit! era precisament el títol d'una important campanya que es va fer als vuitanta a Barcelona, Pressupost militar per a despeses socials era una proclama recurrent. Interessant recordar-ho ara que s'incrementa la dotació militar, en un moment tan crític per a l'economia de subsistència de milions de persones, en què ha quedat demostrat que per garantir seguretat humana el que calen són inversions en sistemes públics de salut i sociosanitaris, investigació, tecnologia sanitària, medicaments, habitatge, energia, treball, rendes bàsiques i tot el que faci possible una vida sostenible i saludable.
En el primer confinament vam aprendre com mai sobre el que és essencial a la vida. Vam reconvertir la maquinària de producció d'automòbils per fabricar respiradors. També ens vam autoorganitzar per teixir mascaretes i xarxes solidàries que cobrissin els forats d'un sistema que no estava preparat per un embat semblant. Vam distingir clarament què són i què no són unes bones polítiques públiques de seguretat humana, al servei de la vida.
El mapa de les vulnerabilitats va assenyalar amb cruesa causes i efectes i va descobrir condicions d'acarnissament que fan categoria. Vam detectar falles vitals en el sistema de cures i sosteniment de la vida i dèficits en les respostes del sector públic per millorar-la. I les maldats del sistema capitalista, patriarcal, colonial i neoliberal van aterrar didàcticament sobre els cossos de la majoria.
Hem après que d'aquest embat se'n podria sortir amb millors eines i altres respostes. Amb una major consciència de classe i de lluita per provocar canvis. De les lliçons de la Covid-19 i de com cal aplicar-les per resoldre les mancances sistèmiques que ens han mostrat, n'hem parlat, escrit, llegit i debatut des del sentit comú i l'expertesa veus molt diverses arreu del món. És impossible referenciar-les totes, però n'hi ha d'imprescindibles per consolidar els aprenentatges, com la del sociòleg Boaventura de Sousa Santos i l'ecofeminista Yayo Herrera.
No hi ha més camí que empènyer per impulsar una reacció transformadora i inajornable a la crisi sanitària mundial i a les conseqüències socials i econòmiques derivades de com s'ha fet front a l'amenaça, que se suma a la crisi climàtica. Perquè o ho fem o l'alternativa és anar a pitjor i entrar en devastadores espirals de pèrdua de drets i llibertats. Ens van voler fer creure que tot aniria bé però perquè hi vagi cal fer les coses d'una altra manera. I és possible.
Si les fórmules dels de sempre han fracassat, per què les segueixen aplicant? Fent el de sempre ja sabem que els resultats tornaran a ser de fallida. Per obtenir resultats diferents cal aplicar fórmules diferents. Sabem quines són i què cal fer per revertir la fallida. Cal enfortir els serveis públics bàsics, aturar les externalitzacions del sistema residencial i sociosanitari, controlar públicament els sectors estratègics; apostar per l'economia circular de proximitat, tenir cura de la petita i mitjana empresa i l'economia social i assegurar la subsistència i les cures. En definitiva, acabar amb el model econòmic especulatiu i financer deshumanitzat que la crisi de la Covid ha despullat.
Aquesta tercera onada l'afrontem en fals; amb 18.215 morts per Covid-19, 500.000 aturades i un augment significatiu dels problemes de salut mental; i amb 3000 places que té la sanitat privada, de les quals només 100 han estat posades a disposició de la pública. L'afrontem amb l'encara debilitat i tensat sistema sanitari públic català que Artur Mas va retallar i que Jorge Fernández Díaz es va vantar d'haver-se carregat, i amb un sistema residencial i sociosanitari majoritàriament externalitzat, insuficient i fora del control públic.
El perill de saturació torna a marcar improvisacions i incerteses sense haver pres prou mesures que permetin descartar el col·lapse; i d'altra banda, sense haver pres tampoc mesures econòmiques determinants per poder sostenir un nivell de confinament òptim per frenar els contagis. Calia abordar-ho com un autèntic problema de seguretat humana. Però ni per part de l'Estat ni de la Generalitat s'ha estat a l'altura.
Justament ara, en aprovar els pressupostos estatals, el govern espanyol -per cert, el més progressista de la història, en diuen- ha apujat en un 6,5% el pressupost militar. I en un 6,9% el de la monarquia! El Centre Delàs d'estudis per la pau publica una infografia on xifra en 21.623 M€ el total del pressupost militar per a 2021, i el compara amb el dedicat a seguretat humana.
És molt didàctic i indignant comprovar com, per exemple, el cost d'un sol tanc Pizarro equival a 357.500 unitats de tests PCR. O el d'un blindat Dragon, a la contractació de 6.485 metgesses per un any. La comparativa continua, esgarrifa i és l'evidència que decidint on van a parar els recursos públics els governs decideixen si posen la salut, els drets, el benestar i la salvaguarda de la vida de les persones com a autèntica prioritat o no.
La covid precisament ha funcionat com a símptoma d'un model econòmic que posa els beneficis al davant de la vida. I d'un sistema polític que no només no ho reverteix, sinó que n'és connivent. En tenim bona mostra aquest hivern amb els talls de subministrament elèctric i apujada de rebuts de la llum mentre els oligopolis s'embutxaquen multimilionaris beneficis i les oligarquies polítiques no ho impedeixen. Un engranatge refractari a les lliçons apreses. O és que no hem après res?
El que calia era retallar dràsticament la despesa monàrquica i militar, no pas augmentar-la. Precisament aquest març farà vint anys que es va acabar el servei militar obligatori, una gran victòria d'una lluita popular no violenta contra un dels poders fàctics més perillosos: l'exèrcit. Acabar amb la mili obligatòria va suposar una millora substancial de la vida, la seguretat i la llibertat de milers de persones joves, subjugades per haver nascut amb sexe biològic masculí. I una gran millora també per al seu entorn de relacions. Es va acabar amb la mili però no amb l'exèrcit, que continua essent un llast i un perill actiu per la societat.
Aquests dies rellegia material que conservo. Perill exèrcit! era precisament el títol d'una important campanya que es va fer als vuitanta a Barcelona, Pressupost militar per a despeses socials era una proclama recurrent. Interessant recordar-ho ara que s'incrementa la dotació militar, en un moment tan crític per a l'economia de subsistència de milions de persones, en què ha quedat demostrat que per garantir seguretat humana el que calen són inversions en sistemes públics de salut i sociosanitaris, investigació, tecnologia sanitària, medicaments, habitatge, energia, treball, rendes bàsiques i tot el que faci possible una vida sostenible i saludable.
En el primer confinament vam aprendre com mai sobre el que és essencial a la vida. Vam reconvertir la maquinària de producció d'automòbils per fabricar respiradors. També ens vam autoorganitzar per teixir mascaretes i xarxes solidàries que cobrissin els forats d'un sistema que no estava preparat per un embat semblant. Vam distingir clarament què són i què no són unes bones polítiques públiques de seguretat humana, al servei de la vida.
El mapa de les vulnerabilitats va assenyalar amb cruesa causes i efectes i va descobrir condicions d'acarnissament que fan categoria. Vam detectar falles vitals en el sistema de cures i sosteniment de la vida i dèficits en les respostes del sector públic per millorar-la. I les maldats del sistema capitalista, patriarcal, colonial i neoliberal van aterrar didàcticament sobre els cossos de la majoria.
Hem après que d'aquest embat se'n podria sortir amb millors eines i altres respostes. Amb una major consciència de classe i de lluita per provocar canvis. De les lliçons de la Covid-19 i de com cal aplicar-les per resoldre les mancances sistèmiques que ens han mostrat, n'hem parlat, escrit, llegit i debatut des del sentit comú i l'expertesa veus molt diverses arreu del món. És impossible referenciar-les totes, però n'hi ha d'imprescindibles per consolidar els aprenentatges, com la del sociòleg Boaventura de Sousa Santos i l'ecofeminista Yayo Herrera.
No hi ha més camí que empènyer per impulsar una reacció transformadora i inajornable a la crisi sanitària mundial i a les conseqüències socials i econòmiques derivades de com s'ha fet front a l'amenaça, que se suma a la crisi climàtica. Perquè o ho fem o l'alternativa és anar a pitjor i entrar en devastadores espirals de pèrdua de drets i llibertats. Ens van voler fer creure que tot aniria bé però perquè hi vagi cal fer les coses d'una altra manera. I és possible.
Si les fórmules dels de sempre han fracassat, per què les segueixen aplicant? Fent el de sempre ja sabem que els resultats tornaran a ser de fallida. Per obtenir resultats diferents cal aplicar fórmules diferents. Sabem quines són i què cal fer per revertir la fallida. Cal enfortir els serveis públics bàsics, aturar les externalitzacions del sistema residencial i sociosanitari, controlar públicament els sectors estratègics; apostar per l'economia circular de proximitat, tenir cura de la petita i mitjana empresa i l'economia social i assegurar la subsistència i les cures. En definitiva, acabar amb el model econòmic especulatiu i financer deshumanitzat que la crisi de la Covid ha despullat.