Cada vegada que la CEOE obre la boca, escolto amb atenció sigui quin sigui el portaveu de torn. Em fascinava, per exemple, Juan Rosell amb les seves frases de cunyat la nit de Nadal que emprèn contra els aturats i desconfia de les estadístiques oficials. “Hi ha una inflació de notícies negatives que s'hauria de moderar”, deia en plena crisi econòmica després que Rajoy abaratís l'acomiadament amb la reforma laboral. Crac, fera, màquina, cap, monstre, posa'm una altra birra però sense escuma, que ja m'he afaitat aquest matí.
I qui recorda Gerardo Díaz Ferrán? "Si és que és collonuda", va dir a micro tancat a la SER mentre escoltava un discurs d'Esperanza Aguirre. Com podem resoldre la crisi, senyor Díaz Ferrán? Doncs treballant més i guanyant menys, és clar. No penseu que amb 38 hores de tall sortirem a la superfície. Quina és la millor empresa pública? La que no existeix. I què em diu de la seva companyia aèria, aquesta que tampoc no existeix perquè se n'ha anat al carall? Miri vostè, jo no hauria volat mai a Air Comet.
Per sort la patronal té ara un home cabal com Antonio Garamendi, tot un gentleman que es declara progressista, però acusa Junts de comunisme per reclamar el retorn de les empreses que l'Estat va fer treure de Catalunya. Garamendi, un noble cavaller que refusa la reducció de jornada perquè equivaldria a “regalar dotze dies de vacances pagades per l'empresa”. Un amant de la gastronomia que diu que no li agrada la tripa a la madrilenya però es llepa els dits amb l'ayusisme fiscal.
Amb la fiscalitat hem topat, amic Sancho. Els millors boxejadors del debat públic han aparcat un segon l'amnistia per emprendre contra el finançament català. Feijóo l'anomena ara “independència fiscal” encara que el PPC de Sánchez-Camacho ho va avalar al seu Congrés del 2012 amb les mateixes paraules que empren ara PSC, ERC i comuns: “finançament singular”. Però que ningú s'enganyi. El veritable front de guerra és la fiscalitat mateixa, la crida permanent a odiar els impostos i desmuntar l'educació, la sanitat i el sistema de pensions.
I aquí és on irromp Garamendi, ullal recaragolat, proposant que els treballadors rebin el sou brut i que l'Estat dedueixi després les retencions. Que la ciutadania entengui la Seguretat Social no com una inversió sinó com un robatori. Que els currantes percebin l'empresari com un agent de caritat i vegin la fiscalitat com una mossegada mafiosa. Garamendi encoratja la insurrecció fiscal contra les escoles i els hospitals, que són en última instància una forma comunal de salari diferit.
Des d'aquí proposem una altra pedagogia. Ingresseu a la nòmina dels treballadors el benefici total generat i que els empresaris dedueixin després la plusvàlua. Hi ha empreses tan rendibles i amb tants beneficis que potser els seus empleats començaran a sentir les veritables dimensions del robatori. I potser llavors la insurrecció canviarà de bàndol.