Aquest mes, Fonsi Loaiza ha publicat un assaig titulat Oligarques on desentranya alguns mecanismes furtius del poder econòmic espanyol. A la portada, amb una imatge paròdica del Mount Rushmore, apareixen alguns dels rostres més flamants de la revista Forbes, des de Florentino Pérez fins a Amancio Ortega, passant per Juan Roig, Ana Botín i Rafael del Pino. No se m'ocorre una representació més eloqüent d'això que es va dir “marca Espanya” i que ningú va saber mai per a què servia.
Lee aquí la opinión de Jonathan Martínez en castellano
El primer que em va cridar l'atenció no van ser els rostres, sinó el vocabulari, oligarques, un terme rotund i acusador que a la premsa espanyola sempre apareix amb un significat molt precís. Si bussegem a les hemeroteques d'El País o l'ABC, descobrirem amb certa estranyesa que l'oligarquia sembla una tradició d'exclusiva nissaga russa. Segons sembla, no hi ha oligarques a cap altre lloc del món. Els rics de la zona OTAN es diuen “filantrops”, “mecenes” o “homes fets a si mateixos”.
La mateixa operació semàntica modela la paraula “burgesia”, un vocable que sovint va acompanyat del gentilici “basc” o “català” amb intencions purament denigratòries. Així, qualsevol esquerrà jacobí podrà consolar la seva consciència dient que l'1-O va ser tan sols un exquisit capritx de la burgesia catalana o que el sobiranisme basc pertany a una genealogia burgesa. Fa temps, un polític progressista va escriure que el dret d'autodeterminació era un dispositiu conservador. Coses de la burgesia.
Diu el diccionari que “oligarquia” és una paraula grega. El que passa és que els grecs ja no convoquen referèndums contra els xantatges de la Troica, de manera que no cal demonitzar-los amb epítets alarmistes. En tot cas, la RAE diu “oligarquia” a un grup selecte de persones que exerceix un poder econòmic, polític i social. Per què buscar oligarques a Moscou quan pots trobar-los a la llotja del Santiago Bernabéu? Hi ha millor oligarca que un prohom d'empresa que dona copets al clatell de l'alcalde: Xaval, signa'm aquestes requalificacions?
I és que els oligarques —perdó, els filantrops— es gasten els seus bons diners en publicitat i sopen amb el ministre i li paguen la lluna de mel als reis. Per això totes les capçaleres de premsa els banyen amb adjectius generosos. Com oblidar, per exemple, el dia en què La Opinión A Coruña va publicar que Amancio Ortega havia recollit amb les seves pròpies mans les caques del seu gos a Ciutat Vella. La revista Mujer Hoy, per la seva banda, tempteja les inversions milionàries de Sandra Ortega. L'hereva d'Inditex, diu un dels redactors, és “al·lèrgica al luxe”.
“Era tan pobre que no tenia més que diners”, diu una vella cançó de Sabina sobre Christina Onassis. La part bona és que els diners et permeten comprar ansiolítics i voluntats. I per si això no fos prou, permeten licitar més fort en el mercat de les paraules. Construir-se una biografia amable. Fer que els oligarques sempre siguin altres.