Són les 15:40 h i al passeig de Sant Joan amb Diagonal es respira un clima de diumenge de manual, només esquitxat per un bus inhabitual aquí i una estelada allà, senyals intermitents d'una mobilització que ja no és l'espessa taca d'oli que anys enrere cobria la ciutat. De fet, no és fins passat Tetuan que la presència independentista s'intueix amb una mica més d'alegria. Comencen a veure's coses: un matrimoni gran avança cap al punt neuràlgic amb les corresponents samarretes verdes oficials; una dona amb un domàs de l'última campanya del president Puigdemont a l'esquena (el cotxe, el cinturó, la mirada, Catalunya necessita lideratge) recull el seu marit a la porta d'un sospitosíssim 365; una llarga cua espera torn davant d'una gelateria, però sense cap element independentista entre els seus integrants; un basar multiplica de cop i volta l'oferta de material estelat a l'entrada; un grup immens de turistes joves travessa un pas de zebra al mateix moment -i a contracorrent- que ho fa un grup immens de manifestants que es dirigeixen cap a l'estació de França; i aquesta senyora de davant meu, duu la samarreta de tirants de l'Assemblea sobre una samarreta de màniga curta blanca. El càlcul meteorològic que va fer en el seu moment no ha acabat reeixint.
"Vam follar una nit i va deixar de parlar-me". Els problemes reals d'aquest grup d'amigues es barregen en l'aire amb el clàssic clam d'independència que ja comença a sentir-se a banda i banda de l'Avinguda Marquès de l'Argentera. "L'any passat, encara. Però aquest any ja no ha vingut". Dos matrimonis grans parlen d'algú que ha decidit que ja n'hi ha prou. Malgrat l'eufòria que ara els proporciona l'entorn, però, no el critiquen. Potser, fins i tot, l'entenen. "Comandant, hi ha més gent de la que imaginàvem, eh. Surten com caragols!". Amb un accent més o menys graciós, dos amics d'edat avançada riuen tot pronosticant el diàleg que poden estar tenint ara mateix els uniformats espanyols que solen habitar aquesta avinguda. Els dos amics encara creuen fermament en la versemblança d'aquest diàleg el 2024 i no seré jo qui els el posi en dubte. Una estona després, una manifestant manifesta (valgui la redundància) certa preocupació: "Ella volia anar demà a Hisenda i ja li he dit que no vagi a Hisenda demà, que ja hi anirem les dues". L'Onze de Setembre se'n va, però ella es queda. En aquest cas, dedueixo que és la mare. Quan passi la Diada, caldrà continuar gestionant una vellesa que pinta tossuda.
Hi ha una diferència respecte a les Diades postpandèmiques: el perfil del manifestant presenta incomprensibles indicis de renaixença. Torna a haver-hi una gamma més heterogènia d'edats, s'endevina una suau recuperació en aquest sentit (probablement vinculada als aires que bufen al bressol de Catalunya). No és una percepció clamorosa, però sí que és prou visible. Aquesta apreciació, evidentment, no inclou els voluntaris de l'ANC, que com cada any desenvolupen una feina impecable endreçant la marea des de l'experiència que els han donat els anys i la màxima autoritat punitiva que els vam donar els independentistes en el seu moment.
La manifestació circula cap a Arc de Triomf i pel camí no deixen de passar coses. Una mare treu el cap per veure qui hi ha a la capçalera. La filla, al seu darrere, ja li avança en exclusiva a qui no trobarà: "D'Esquerra no hi ha ningú, això segur". Uns metres més endavant, la sorpresa d'un home de mitjana edat és minúscula en veure qui aguanta la pancarta, al costat de Llach i companyia: "El Castellà! Sempre hi és, aquest!". Ho diu amb un to que tant pot ser d'admiració com d'absoluta incomprensió. Mentrestant, en una conversa entre dos amics que descansen en un voral de la manifestació, l'un li diu a l'altre: "Que no, collons, que l'Ajuntament no em donava el permís d'obres!". No et dona el permís d'obres l'Ajuntament, et donarà la independència Espanya.
A tocar d'Arc de Triomf, hi ha qui fa estona que espera que arribi la comitiva per escoltar el discurs des d'un bon lloc. Per fer temps, de tant en tant fan una ullada a les múltiples paradetes que ressegueixen el passeig Lluís Companys. "El servei de marxandatge, impressionant, eh", comenta l'Andreu a la Marta. I té raó. Altres coses no, però la venda de souvenirs (o el servei de marxandatge, com en diu ell) és un tema que els catalans trampegem bé.
Quan arriben els discursos, i després d'un salm independentista introductori a càrrec de Lloll Bertran i Claret Papiol, arriba també el mal humor que fins llavors no havia fet acte de presència en aquest 11-S. Estava sent una Diada tranquil·la, fins i tot un punt festiva. La gent somreia i se saludava amb un to que no tenia massa a veure amb el de les darreres convocatòries. Però, en les seves paraules, Xavier Antich i Lluís Llach han tornat a recordar a l'audiència on som i cap a on (no) anem, i el públic ha recuperat de seguida el nerviosisme habitual en temps de vaques magres.
En tot cas, l'objectiu avui era que la gent recuperés els carrers com pogués, i milers de persones ho han fet. Moltes més de les que podíem imaginar, com cada vegada que imaginem com serà la pròxima Diada, com cada vegada que el calendari ens troba paint una nova derrota. És ben curiós. Ens traeixen els partits polítics, ens abandonen els antics companys de manifestació, ens deneguen permisos d'obres, follen amb nosaltres i deixen de parlar-nos... però malgrat tots els malgrats, sempre hi som. L'independentisme no falla mai, passi el que passi, vingui de la derrota que vingui. I Antoni Castellà encara menys.