Opinió

Odiar la policia

«Repetim una vegada i una altra aquesta frase de servei públic fins que als susdits els entri d'una vegada a la mollera: no existeix el delicte d'odi contra la policia»

Jonathan Martinez
29 d'agost de 2024, 19:00

Fa un porró d'anys, en una entrevista amb François Truffaut, Alfred Hitchcock va confessar alguns dels seus més íntims pànics. L'anècdota és coneguda i potser exagerada: als cinc anys va estar tancat durant uns minuts a la cel·la d'una comissaria perquè el pare volia donar-li una lliçó. Això és el que fan amb els nois dolents. El trauma se li va quedar incrustat a la memòria i el va perseguir durant tota la seva vida adulta. Sentia pànic per l'autoritat. A tots els nens els pregunten què volen ser de grans, diu Hitchcock. Si escau, qualsevol cosa menys policia.

A les pel·lícules de Hitchcock, els agents de l'ordre projecten una ombra d'espant o de sospita. La veritat és que no surten gaire ben parats. Hitchcock, el policiòfob. Un dimoni anomenat Fobo personificava la por a la mitologia grega. Amb el temps, la idea mateixa de la fòbia ha experimentat un lliscament semàntic. Homòfob no és qui tem els homosexuals sinó més aviat qui els odia. Un xenòfob no és tant una víctima terroritzada com un cretí que la pren contra l'estranger.

Llegeixo que s'ha armat la marimorena perquè la festa major de Granollers oferia un taller satíric on els nens podien llançar còctels de joguina contra un espantaocells vestit de policia. La Fiscalia de Menors ha pres cartes a l'assumpte i ara hi ha qui es pregunta on són els fiscals cada vegada que els cossos policials imparteixen tallers escolars i posen material antiavalots en mans dels infants. Sense aquestes dobles morals, la polèmica no tindria una passada. Però resulta que l'associació policial USPAC ha denunciat l'alcaldessa per delicte d'odi. I mira, per aquí sí que no.

Repetim una vegada i una altra aquesta frase de servei públic fins que als susdits els entri d'una vegada a la mollera: no hi ha el delicte d'odi contra la policia. Ho confirmava el mateix TSJC quan la Fiscalia es va querellar contra el diputat Ferran Civit per unes piulades sobre les càrregues de l'1-O. Els homes que van prendre Catalunya amb porres i entrepans no eren un col·lectiu vulnerable per més que s'haguessin allotjat en vaixells de dibuixos animats. Intentar malejar així la lletra del delicte d'odi no només representa una vilesa sinó sobretot una burla cap als sectors socials que de debò experimenten vulnerabilitats.

La policiofòbia, a les pel·lícules de Hitchcock o a les festes de Granollers, no és ni pot ser un delicte d'odi. Ho diu el Tribunal Europeu de Drets Humans quan estima que les forces d‟ordre públic “difícilment poden ser descrites com una minoria desprotegida o un grup que té una història d‟opressió o desigualtat”. L'administració russa de Putin, amb els mateixos arguments que la USPAC, havia empaperat el bloguer Savva Terentyev per expressar públicament el seu odi cap als policies. Estrasburg va acabar donant-li la raó. Témer i odiar el poder és legítim. La pregunta és si el poder vol ser menys temible i menys odiós.

Nascut a Bilbao (1982), soc investigador en Comunicació Audiovisual. Col·laboro en diversos mitjans com Naiz, Ctxt, Kamchatka, Catalunya Ràdio, ETB i TV3.

El més llegit