Recordo les tardes d'hivern a la casa dels meus avis. A la televisió, en horari infantil, repetien una vegada i una altra les mateixes pel·lícules amb una mica de litúrgia familiar. Ni tan sols sé quantes vegades vaig veure El màgic d'Oz, un musical de l'any de la Quica que sempre va mantenir la seva vigència gràcies a la màgia cridanera del tecnicolor. Judy Garland era Dorothy, la orfre que passejava per un país meravellós de la mà d'un espantaocells, un home de llanda i un lleó de llàgrima fàcil. El camí, no obstant això, era arriscat perquè a cada cantonada aguaitaven els esbirros de la Bruixa Dolenta.
(Lee aquí el artículo de Jonathan Martínez en castellano)
Amb el temps un aprèn a mirar el cinema amb ulls descreguts. En el tram final del film, a les portes del castell de la supermalvada, uns soldats de mal aspecte protegeixen el pont llevadís entre càntics indesxifrables. Duen abrics aparatosos i cobreixen els seus caps amb alguna cosa semblant a una ushanka. Algun analista ha volgut veure en aquesta escena una prematura picada d'ullet de propaganda antisoviètica. La interpretació pot semblar forçada, però Hollywood repetiria el mateix esquema tota la Guerra Freda. La política era un conte de bruixes bones i dolentes. I els russos eren dolents.
Amb la Perestroika es va obrir la bicoca dels mercats. Els rubles fluïen a tota pressió i els russos ja no eren els nostres pèrfids antagonistes, sinó uns tipus de bon tarannà que tocaven la balalaica i bevien vodka. Putin es va convertir en un gran aliat d'Espanya. Aznar l'abraçava a Moscou i Rajoy l'obsequiava amb escarafalls amistosos. El rei Joan Carles se'n va anar amb ell de munteria per carregar-se d'un tret l'os Mitrofán. Felip VI el va acompanyar a l'esmorzar. Zapatero el va rebre al Palau de la Moncloa i Ruiz Gallardón li va lliurar la Clau d'Or de Madrid.
Després tot es va torçar a Ucraïna i l'aigua russa va tornar als seus vells llits. Putin era una altra vegada la Bruixa Dolenta. Un cop d'ull ràpid a l'hemeroteca valia per desmuntar la hipocresia, però la propaganda fa fortuna en l'amnèsia. Amb aquest brou de cultiu, David Alandete va aprofitar les pàgines d'El País per denunciar una fosca conspiració catalano-russa amanida amb bots del Kremlin. Un informe del Parlament britànic va descartar la hipòtesi entre acusacions terminants contra els seus autors. No obstant això, la fantasia era massa gustosa. Puigdemont i Putin, el crossover perfecte entre supermalvats. És massa groller, però som-hi.
L'Audiència de Barcelona acaba de descartar l'última peça que teoritzava una ingerència russa al procés. Davant la imminència de la llei d'amnistia, el jutge Joaquín Aguirre es va treure del barret una acusació per alta traïció contra el president. A la vista dels fets, no hi ha molt de material per parlar d'una “trama russa”, però sí d'una “trama espanyola” fabricada des dels aparells de l'Estat i en perfecta coordinació amb les seves terminals de propaganda. Al final de la peli, ja se sap, resulta que el màgic d'Oz era un impostor i la Bruixa Dolenta ni tan sols existia.