L’activista lesbofeminista i politòloga Milena Duch feia servir aquesta afirmació en una tertúlia: “No hi ha res més polític que commemorar l’Orgull” i ho subscric absolutament. El dia de l’Orgull LGTBI és un dia d’orgull polític, d’orgull activista, d’orgull de voler ser i reivindicar-se, és un dia que proclama llibertat i que hi ha res més polític que reclamar, exigir, proclamar la llibertat? Malgrat l’ús descafeïnat i enxiquit que alguns fan per poder prendre canyes en el confinament.
El dia de l’orgull es proclama el 28 de juny, jornada que commemora els fets d’Stonewall el 1969, que van comportar enfrontaments violents entre la policia i manifestants LGTBI defensant els drets civils de la comunitat a partir de la batuda al bar Stonewall Inn. A Catalunya no va ser fins al 1977 que es va fer la primera manifestació, en plena transició. Va ser una protesta no autoritzada i encara era vigent la llei de perillositat social que perseguia l’homosexualitat. El dia de l’Orgull, perquè reivindica drets i reclama llibertat, és política.
Fets recents porten a fer necessari aquest recordatori. A Sitges, en plena celebració del Gay Pride es va tallar el micròfon per cantar una lletra crítica amb Vox. La rapera King G, col·laboradore de l’entitat Colors Sitges Link, va ser convidada a marxar de l’escenari per part de l’organització “perquè al Pride no s’anava a fer política”. La celebració del Pride, Orgull, no és lloc per fer política?
Potser aquesta és una mostra preocupant de la despolitització social i de la despolitització d’una part important de la comunitat LGTBI, però cal recordar els orígens i cal emfatitzar que els drets per viure sense violències LGTB-fòbiques ni discriminació encara estan lluny de complir-se. De fet, la violència contra les persones LGTBI ha tingut un repunt important el 2024. Un fet esfereïdor va ser l’assassinat de quatre dones lesbianes a Argentina. A Catalunya l’any passat la Generalitat va tramitar gairebé 700 incidències de situacions de LGTB-fòbia i l’Observatori contra la LGTB-fòbia, 303. L’orgull és política.
Hi ha formacions polítiques de dreta extrema i ultradreta que encoratgen el discurs de l’odi contra les dones, les persones migrades i les persones LGTBIQ, un discurs que cerca retallar drets i expulsar, com han dit alguns molt nostrats, “el càncer més gran de Catalunya”. Hi ha d’altres que tot i fer un discurs en defensa de la comunitat, ho fan en contraposició a altres drets i continuen criticant la “ideologia de gènere” o el “lobby LGTB”. No fer crítica a aquests partits és deixar que el discurs d’odi es normalitzi. L’orgull és política. Deixar de ser i fer un espai crític del Pride, de l’Orgull, també ho és, en aquest cas una política contrària als nostres drets, que minimitza les reivindicacions i la llibertat.