Em sembla força evident que qualsevol persona que pretengui assolir la plena sobirania de Catalunya ha d'anhelar, de facto, la independència del país des de totes les seves arestes. Seria força incomprensible que des de l'independentisme es fes un "ara no toca" quan tens la possibilitat d'assumir responsabilitats d'autogovern quan es parla d'un possible traspàs de competències des del govern espanyol cap a la Generalitat.
Això val per Rodalies, per la recaptació i gestió de qualsevol impost i també, òbviament, per les competències sobre immigració que gelosament els de la Moncloa en fiscalitzen el control. És per això que, d'entrada, es fa difícil d'entendre la negativa d'Esquerra d'assumir competències en aquest àmbit. Per aquest mateix motiu, d'entrada, la proposta de Junts per assumir-ne el control sembla molt òbvia i conseqüent amb l'ideari del qualsevol independentista, sigui quin sigui el seu posicionament en l'eix dreta-esquerra.
Tot això, d'entrada, és clar. Al cap i a la fi, el paper ho aguanta tot, també les propostes que es fan des del Consell Nacional d'un partit polític. No obstant això, la realitat és substancialment diferent, perquè, al cap i a la fi, amb la darrera de les jugades mestres de la política catalana, només hi ha sortit guanyant el PSOE i l'extrema dreta de Vox i Aliança Catalana. És el que té dur sempre posades les ulleres de lectura, les que només et permeten veure-hi a curta distància. I ja se sap, les polítiques de vol gallinaci són pa per avui però fam per a demà.
M'explico. Junts, en un intent de salvar els mobles al PSOE per no fer estavellar el govern espanyol a la primera de canvi, ha cregut oportú "arrencar" un possible traspàs de les polítiques d'immigració cap al Govern. El moviment pretenia tres coses. D'una banda, fotre-li la traveta a Esquerra, preveient la seva negativa al traspàs de competències i la incapacitat d'aconseguir-les des del partit que gestiona la Generalitat. En segon lloc, erigir-se alhora en un partit d'ordre, útil —esgotat ja, el cicle de les promeses messiàniques i retornats a la política del peix al cove com ha fet Esquerra— però alhora "inconfusiblement independentista" per desmarcar-se dels de Junqueras. En tercer lloc —i no menys important— assegurar-se que la fuga de vots que han patit a poblacions com Ripoll no s'escampi pel país.
Recordem que, mentre alguns il·luminats responsabilitzaven la CUP de l'ascens dels orriolistes, Junts, el partit que ostentava la batllia de Ripoll des de feia tres legislatures, perdia 5 regidors a les darreres eleccions municipals, exactament els mateixos que sumava de més Aliança Catalana respecte als comicis de 2019, on es presentà usurpant les sigles de l'històric FNC. La resta ja és conegut per a tothom: uns partits incapaços de posar-se d'acord per frenar una alcaldessa xenòfoba i l'aval irresponsable i via Twitter de la presidenta de Junts, Laura Borràs, a una alcaldia d'Aliança Catalana amb l'excusa de respectar la llista més votada.
No és cap casualitat que aquest debat de la immigració arribi precisament quan Vox té 11 diputats al Parlament de Catalunya i Aliança Catalana governi a una capital de comarca com Ripoll. Al cap i a la fi, la gran victòria de la dreta radical arreu d'Europa no és tant gestionar la institució, com fer la seva particular "batalla cultural", aconseguint marcar l'agenda política i mediàtica d'un país i a poc a poc anar transformant l'escala de valors i el pensament d'una part majoritària de la societat. Tot això passa alhora que els seus discursos es normalitzen, s'institucionalitzen i els partits conservadors (i fins i tot els progressistes) procuren furtar-los els discursos força per por d'una fuga irreparable de vots, virant així, tot l'arc parlamentari cap a la dreta. I això vol dir, òbviament, traslladar debats des de la marginalitat institucional fins a fer-los populars en el debat públic. I heus aquí la gran cagada.
La recepta ni és nova ni és original; en bona part va ser creada a finals dels anys seixanta, emulant els revolucionaris progressistes del Maig del 68, pel moviment polític conegut com la Nouvelle Droite francesa. Una "escola de pensament" impulsada per intel·lectuals com el filòsof Alain de Benoist que pretenia reinventar l'extrema dreta per transformar-la en un moviment digerible i actualitzat als nous temps, pocs anys després de la desfeta dels feixismes d'entre guerres, el 1945. Així fou com aquells ideòlegs com Alain de Benoist, van impregnar-se del concepte gramscià d'hegemonia cultural —sí, l'extrema dreta llegia intel·lectuals d'esquerres per portar algunes idees al seu terreny— amb un objectiu molt clar: que per aconseguir canvis polítics abans calia assolir canvis culturals a la societat. Si aconseguien modificar l'escala de valors i el pensament de la societat, llavors el canvi polític seria inevitable.
Una d'aquestes victòries, precisament, ha estat el fet de vincular immigració i delinqüència de forma recurrent,sense que pràcticament ningú s'ho qüestioni. Com si l'origen del fet delinqüencial fos alguna mena de patró genètic, ètnic o cultural i no pas una conseqüència del capitalisme salvatge, el colonialisme i la desigualtat social. Tot amb tot, el mal ja està fet. Mentre el PSOE rebaixa el traspàs de competències i recorda que l'expulsió de migrants multireincidents depèn dels jutges i no del Govern, a les seus de Vox i Aliança Catalana riuen pels descosits i mengen tones de crispetes. Perquè amb això, com amb moltes més coses dels que alguns creuen, pensen exactament el mateix, per molt que uns aixequin l'estanquera i els altres l'estelada —fins que la justícia espanyola els hi fa retirar, és clar, que amb això són molt obedients.
Això val per Rodalies, per la recaptació i gestió de qualsevol impost i també, òbviament, per les competències sobre immigració que gelosament els de la Moncloa en fiscalitzen el control. És per això que, d'entrada, es fa difícil d'entendre la negativa d'Esquerra d'assumir competències en aquest àmbit. Per aquest mateix motiu, d'entrada, la proposta de Junts per assumir-ne el control sembla molt òbvia i conseqüent amb l'ideari del qualsevol independentista, sigui quin sigui el seu posicionament en l'eix dreta-esquerra.
Tot això, d'entrada, és clar. Al cap i a la fi, el paper ho aguanta tot, també les propostes que es fan des del Consell Nacional d'un partit polític. No obstant això, la realitat és substancialment diferent, perquè, al cap i a la fi, amb la darrera de les jugades mestres de la política catalana, només hi ha sortit guanyant el PSOE i l'extrema dreta de Vox i Aliança Catalana. És el que té dur sempre posades les ulleres de lectura, les que només et permeten veure-hi a curta distància. I ja se sap, les polítiques de vol gallinaci són pa per avui però fam per a demà.
M'explico. Junts, en un intent de salvar els mobles al PSOE per no fer estavellar el govern espanyol a la primera de canvi, ha cregut oportú "arrencar" un possible traspàs de les polítiques d'immigració cap al Govern. El moviment pretenia tres coses. D'una banda, fotre-li la traveta a Esquerra, preveient la seva negativa al traspàs de competències i la incapacitat d'aconseguir-les des del partit que gestiona la Generalitat. En segon lloc, erigir-se alhora en un partit d'ordre, útil —esgotat ja, el cicle de les promeses messiàniques i retornats a la política del peix al cove com ha fet Esquerra— però alhora "inconfusiblement independentista" per desmarcar-se dels de Junqueras. En tercer lloc —i no menys important— assegurar-se que la fuga de vots que han patit a poblacions com Ripoll no s'escampi pel país.
Recordem que, mentre alguns il·luminats responsabilitzaven la CUP de l'ascens dels orriolistes, Junts, el partit que ostentava la batllia de Ripoll des de feia tres legislatures, perdia 5 regidors a les darreres eleccions municipals, exactament els mateixos que sumava de més Aliança Catalana respecte als comicis de 2019, on es presentà usurpant les sigles de l'històric FNC. La resta ja és conegut per a tothom: uns partits incapaços de posar-se d'acord per frenar una alcaldessa xenòfoba i l'aval irresponsable i via Twitter de la presidenta de Junts, Laura Borràs, a una alcaldia d'Aliança Catalana amb l'excusa de respectar la llista més votada.
No és cap casualitat que aquest debat de la immigració arribi precisament quan Vox té 11 diputats al Parlament de Catalunya i Aliança Catalana governi a una capital de comarca com Ripoll. Al cap i a la fi, la gran victòria de la dreta radical arreu d'Europa no és tant gestionar la institució, com fer la seva particular "batalla cultural", aconseguint marcar l'agenda política i mediàtica d'un país i a poc a poc anar transformant l'escala de valors i el pensament d'una part majoritària de la societat. Tot això passa alhora que els seus discursos es normalitzen, s'institucionalitzen i els partits conservadors (i fins i tot els progressistes) procuren furtar-los els discursos força per por d'una fuga irreparable de vots, virant així, tot l'arc parlamentari cap a la dreta. I això vol dir, òbviament, traslladar debats des de la marginalitat institucional fins a fer-los populars en el debat públic. I heus aquí la gran cagada.
La recepta ni és nova ni és original; en bona part va ser creada a finals dels anys seixanta, emulant els revolucionaris progressistes del Maig del 68, pel moviment polític conegut com la Nouvelle Droite francesa. Una "escola de pensament" impulsada per intel·lectuals com el filòsof Alain de Benoist que pretenia reinventar l'extrema dreta per transformar-la en un moviment digerible i actualitzat als nous temps, pocs anys després de la desfeta dels feixismes d'entre guerres, el 1945. Així fou com aquells ideòlegs com Alain de Benoist, van impregnar-se del concepte gramscià d'hegemonia cultural —sí, l'extrema dreta llegia intel·lectuals d'esquerres per portar algunes idees al seu terreny— amb un objectiu molt clar: que per aconseguir canvis polítics abans calia assolir canvis culturals a la societat. Si aconseguien modificar l'escala de valors i el pensament de la societat, llavors el canvi polític seria inevitable.
Una d'aquestes victòries, precisament, ha estat el fet de vincular immigració i delinqüència de forma recurrent,sense que pràcticament ningú s'ho qüestioni. Com si l'origen del fet delinqüencial fos alguna mena de patró genètic, ètnic o cultural i no pas una conseqüència del capitalisme salvatge, el colonialisme i la desigualtat social. Tot amb tot, el mal ja està fet. Mentre el PSOE rebaixa el traspàs de competències i recorda que l'expulsió de migrants multireincidents depèn dels jutges i no del Govern, a les seus de Vox i Aliança Catalana riuen pels descosits i mengen tones de crispetes. Perquè amb això, com amb moltes més coses dels que alguns creuen, pensen exactament el mateix, per molt que uns aixequin l'estanquera i els altres l'estelada —fins que la justícia espanyola els hi fa retirar, és clar, que amb això són molt obedients.