L’estiu és un farciment de festivals i propostes d’espectacles de tota mena i a tot arreu. De Portbou a Alcanar, tot s’omple d’oci i cultura i la gent pot accedir a múltiples espectacles musicals o escènics. La balança dels programes o cartells, però, és sovint poc equilibrada: dins el marc musical, per exemple, agafen molta més volada concerts festius susceptibles d’omplir grans aforaments que no pas propostes, sigui per format o tipologia, no tant de masses.
Dins del marc de les propostes d’arts escèniques tot s’agreuja un xic més: hi ha molts menys festivals o programacions que contemplin fer res que no sigui musical i a l’aire lliure. Soc pessimista? Vinga va, si rasquem trobarem cosetes aquí i allà: espectacles de carrer itinerants o no, raconets de poble amb proposes xiques i de proximitat, dansa que no requereixi massa infraestructura, clown, teles acrobàtiques o concerts musicals amb poc requisit tècnic. O text. Text? No, i ara, això sí que (quasi) no. Ni petit ni gran format o si més no, cada cop menys.
Poesia en alguns casos i micro o nano teatre en d’altres. Recordo que fa molts anys, a la Festa major del meu poble es feien obres de teatre com el Mikado a l’aire lliure i a plaça oberta. Hi havia una gernació de gent a veure-ho. I també es feia teatre de sala i sempre es feia el ple. D’això fa molt temps i de mica en mica, com qui no vol la cosa, altra mena d’actes van anar ocupant aquests espais fins que van desaparèixer totalment les propostes “teatrals” dins el marc de les festes. L’alternativa va ser fer espectacles de carrer, però cada cop més, aquests racons escènics van esdevenir bàsicament visuals o de gest. Fins que al cap de temps, va acabar sent un espai quasi anecdòtic dins la migrada programació escènica.
No cal dir que paral·lelament a aquesta erosió, la paraula, el text, l’escoltar, va anar quedant arraconat de l’estiu (i de tants altres llocs, però això ara seria un altre tema). Deixeu-me que em planyi, doncs, d’aquesta mena de dictadura de l’oci i que, dins la reivindicació de la paraula a les programacions d’estiu, faci incís en el darrer dels esglaons a contemplar (de fet, gairebé ni contemplat) ja no només en les cartelleres estiuenques sinó, quasi per defecte, a les tardorenques, primaverenques i hivernals. Estic parlant de les propostes escèniques d’oralitat, tradició oral o, altrament anomenades, narratives. Si els del jazz ho tenen fumut i els de la dansa o el circ, entre d’altres, han de fer gecs i mànigues, els narradors hem d’explicar cada dia de la nostra vida qui som i què fem i emprenyar-nos constantment davant el típic “ah, conta-contes, truca a la biblioteca que fan programació infantil”: i que no se m’interpreti malament, eh? Amb milions de respectes vers les biblioteques i la narració de caire familiar, és clar.
Fem tradició oral tanta com vulguis i per a tots els públics, però també treballem amb autors com Jeanette Winterson, Gerald Durrell, Mercè Rodoreda, Italo Calvino, Jaume Cabré, Borges, Ángeles Mastretta, Calders, Palau i Fabra i tants d’altres; noms més que consagrats que es poden no només llegir, sinó que també escoltar a través de les veus dels qui ens anomenem narradors. Treballem, sí i només, amb la paraula. Sense escenografia. Sense rider tècnic la majoria de cops, o de tant en tant amb un micro de peu o de diadema. A prop de la gent i també en sales grans, alguns. I en teatres els qui pel que sigui, ens hi arribem a “infiltrar”.
A grans trets, però, per què no se’ns contempla? Quin biaix conceptual hi ha que gairebé no se’ns permet sortir d’un circuit concret i d’un públic, malauradament cada cop més, literalment, petit? Ens omplim la boca parlant de l’excés de pantalles, de distracció constant i dificultats en la concentració o de l’empobriment de la llengua i de l’excés d’infraestructures tecnològiques per fer coses que massa vegades, no les requereixen.
Natros, els narradors, podem ser una bona alternativa de totes totes, una alternativa escènica, absolutament eco-sostenible i de qualitat contrastada. Per això aixequem el dit i demanem que se’ns contempli en programacions i festival d’arreu com tots els altres gremis artístics, i també, és clar, a fires per programadors per tal que sàpiguen què fem i poder-nos mostrar, tenir una plataforma i trencar l’estigma en relació vers el nostre ofici quan la majoria dels qui ens diuen que no quan ens proposem per ser programats, ni tan sols saben a què estan renunciant exactament.
El Patufet anava amb el cap dret, per petit que fos. Natros també. I també, com ell, volem sortir de la panxa del bou.