La pressió dels jutges augmenta contra l’amnistia i contra l’independentisme català. La victòria política que representa que el mateix parlament espanyol es vegi obligat a esmenar la plana a l’aparell repressiu espanyol no ha estat ben rebuda pels esmenats. Cap sorpresa, jutges i certs fiscals han entès que l’amnistia és un reconeixement que la darrera dècada de persecució per terra, mar i aire contra l’independentisme ha estat un error molt greu.
Els darrers mesos hem viscut canvis tan vertiginosos, i ja considerem normal que hi hagi dos ministres de pes que hagin reconegut implícitament o explícitament l’existència de lawfare a l’estat espanyol. La deslegitimació de la via repressiva és evident, i trigui més o menys a aprovar-se, després de l’amnistia la persecució judicial futura (que existirà mentre no siguem independents) naixerà una mica desdentegada políticament.
Cap independentista català és terrorista, com fins i tot va haver d’admetre Pedro Sánchez aquest divendres en roda de premsa. I si d’aquesta afirmació se’n treu la conseqüència lògica és evident que el redactat de la llei d’amnistia ha d’assegurar al cent per cent que tot acte injustament qualificat de tal ha de quedar arxivat, de la mateixa manera que han de quedar arxivades les folles acusacions de traïció a l’estat del jutge Aguirre, que tenen com a única intenció perseguir i destrossar la vida del president Puigdemont i el seu entorn.
Per altra banda, que les amnisties són legals i constitucionals a l’estat espanyol és una evidència, al cap i a la fi, la del 77 és precisament un dels pilars sobre els quals s’ha edificat tot l’edifici constitucional espanyol. Per aquest motiu aquesta ha estat analitzada fins a divuit vegades pels tribunals espanyols, sense qüestionar-ne mai la legitimitat. A més, com s’entendria que autèntics crims contra la humanitat com els comesos pel règim franquista fossin amnistiats segons la legalitat espanyola i, en canvi, no ho fossin els actes derivats del referèndum de l’1 d’octubre i les mobilitzacions i actes posteriors en defensa de la independència de Catalunya?
Però és que no només les amnisties són acceptades a nivell espanyol, sinó que ha estat pràctica habitual en altres estats europeus. L’últim exemple n’és Portugal, però a França se n’han dut a terme unes quantes les darreres dècades i com la mateixa llei d’amnistia apunta, països com Alemanya, Bèlgica o Suècia n’han aplicat malgrat no tenir-la oficialment en el seu ordenament constitucionalment. I, tanmateix, el PP i els seus adlàters no dubten a dir que les amnisties van contra l’ordenament europeu.
No els demanarem que aprenguin a llegir a aquestes alçades, però només cal llegir el preàmbul de la llei d’amnistia per saber que fins i tot la decisió marc que ordena el funcionament de les euroordres, ja contempla la possibilitat que si l’acusació d’un delicte queda inclosa en una amnistia, l’ordre d’arrest europea decaigui. És a dir, que reconeix les amnisties com quelcom que no és aliè a l’ordenament jurídic europeu. No sorprèn doncs que el mateix TJUE hagi publicat dictàmens el 29 d’abril i el 16 de desembre de 2021 legitimant tant la idea de les amnisties, així com del consegüent arxivament de les causes que hi siguin incloses. Potser per això la Comissió Europea, malgrat l’amistat de Reynders amb els ultres de Ciudadanos, ha preferit fins ara no tractar massa la qüestió.
I el dret internacional? Què hi diu? Els qui en saben expliquen que en aquest camp els únics actes que s’han considerat com a exclosos de la possibilitat d’una amnistia són els crims de lesa humanitat i de violacions greus de drets humans: tortures, execucions extrajudicials o sumàries, desaparicions massives... De fet, fins i tot acusacions que coneixem bé, com les de traïció, sedició o rebel·lió, han estat incloses de forma recurrent en altres amnisties. Així, ni els crims imaginaris que ens assignen els jutges espanyols serien prou greus per a deixar ningú fora d’una amnistia.
Però espera... hem mencionat les desaparicions massives, la tortura o les execucions extrajudicials com a crims que sí que haurien de ser exclosos de qualsevol amnistia d’acord amb els precedents internacionals? I no són exactament aquests els crims comesos pel règim franquista durant quatre dècades? I no van ser aquests crims contra la humanitat amnistiats l’any 1977 i posteriorment deixats impune de forma recurrent pels tribunals espanyols?
Quina ironia doncs que els qui més criden contra l’amnistia són precisament els hereus dels qui van ser amnistiats pels seus crims de lesa humanitat gràcies a l’amnistia del 1977, i quina casualitat que ni PP, ni Cs ni Vox mai hagin denunciat la impunitat que aquella llei va donar als franquistes.
I és que a diferència de l’amnistia del 1977 que hauria de ser considerada fora de la legalitat internacional i una aberració en termes democràtics, l’amnistia que debatem aquest 2024 per acabar amb la persecució contra l’independentisme català, compleix perfectament amb els estàndards espanyols, europeus i internacionals. Si el PSOE ha sostingut una amnistia tan lesiva per a la defensa dels drets humans com la de 1977, seria molt sorprenent que ara no s’atrevís a donar suport a una amnistia total per uns fets que tots sabem que mai van ser delicte, i encara menys de terrorisme.
Incloure absolutament tothom i en tots els supòsits doncs, és el més lògic i coherent. Donar el més mínim marge als jutges franquistes aniria contra el mateix esperit de l’amnistia, i seria un error que tindria conseqüències molt greus i imprevisibles. Per això l’amnistia, per ser veritablement, ha de ser total. I si tant els desagraden les amnisties, tenen feina. Que qüestionin la de 1977 i jutgin els torturadors i criminals franquistes que queden vius, ni que sigui un.
Els darrers mesos hem viscut canvis tan vertiginosos, i ja considerem normal que hi hagi dos ministres de pes que hagin reconegut implícitament o explícitament l’existència de lawfare a l’estat espanyol. La deslegitimació de la via repressiva és evident, i trigui més o menys a aprovar-se, després de l’amnistia la persecució judicial futura (que existirà mentre no siguem independents) naixerà una mica desdentegada políticament.
Cap independentista català és terrorista, com fins i tot va haver d’admetre Pedro Sánchez aquest divendres en roda de premsa. I si d’aquesta afirmació se’n treu la conseqüència lògica és evident que el redactat de la llei d’amnistia ha d’assegurar al cent per cent que tot acte injustament qualificat de tal ha de quedar arxivat, de la mateixa manera que han de quedar arxivades les folles acusacions de traïció a l’estat del jutge Aguirre, que tenen com a única intenció perseguir i destrossar la vida del president Puigdemont i el seu entorn.
Per altra banda, que les amnisties són legals i constitucionals a l’estat espanyol és una evidència, al cap i a la fi, la del 77 és precisament un dels pilars sobre els quals s’ha edificat tot l’edifici constitucional espanyol. Per aquest motiu aquesta ha estat analitzada fins a divuit vegades pels tribunals espanyols, sense qüestionar-ne mai la legitimitat. A més, com s’entendria que autèntics crims contra la humanitat com els comesos pel règim franquista fossin amnistiats segons la legalitat espanyola i, en canvi, no ho fossin els actes derivats del referèndum de l’1 d’octubre i les mobilitzacions i actes posteriors en defensa de la independència de Catalunya?
Però és que no només les amnisties són acceptades a nivell espanyol, sinó que ha estat pràctica habitual en altres estats europeus. L’últim exemple n’és Portugal, però a França se n’han dut a terme unes quantes les darreres dècades i com la mateixa llei d’amnistia apunta, països com Alemanya, Bèlgica o Suècia n’han aplicat malgrat no tenir-la oficialment en el seu ordenament constitucionalment. I, tanmateix, el PP i els seus adlàters no dubten a dir que les amnisties van contra l’ordenament europeu.
No els demanarem que aprenguin a llegir a aquestes alçades, però només cal llegir el preàmbul de la llei d’amnistia per saber que fins i tot la decisió marc que ordena el funcionament de les euroordres, ja contempla la possibilitat que si l’acusació d’un delicte queda inclosa en una amnistia, l’ordre d’arrest europea decaigui. És a dir, que reconeix les amnisties com quelcom que no és aliè a l’ordenament jurídic europeu. No sorprèn doncs que el mateix TJUE hagi publicat dictàmens el 29 d’abril i el 16 de desembre de 2021 legitimant tant la idea de les amnisties, així com del consegüent arxivament de les causes que hi siguin incloses. Potser per això la Comissió Europea, malgrat l’amistat de Reynders amb els ultres de Ciudadanos, ha preferit fins ara no tractar massa la qüestió.
I el dret internacional? Què hi diu? Els qui en saben expliquen que en aquest camp els únics actes que s’han considerat com a exclosos de la possibilitat d’una amnistia són els crims de lesa humanitat i de violacions greus de drets humans: tortures, execucions extrajudicials o sumàries, desaparicions massives... De fet, fins i tot acusacions que coneixem bé, com les de traïció, sedició o rebel·lió, han estat incloses de forma recurrent en altres amnisties. Així, ni els crims imaginaris que ens assignen els jutges espanyols serien prou greus per a deixar ningú fora d’una amnistia.
Però espera... hem mencionat les desaparicions massives, la tortura o les execucions extrajudicials com a crims que sí que haurien de ser exclosos de qualsevol amnistia d’acord amb els precedents internacionals? I no són exactament aquests els crims comesos pel règim franquista durant quatre dècades? I no van ser aquests crims contra la humanitat amnistiats l’any 1977 i posteriorment deixats impune de forma recurrent pels tribunals espanyols?
Quina ironia doncs que els qui més criden contra l’amnistia són precisament els hereus dels qui van ser amnistiats pels seus crims de lesa humanitat gràcies a l’amnistia del 1977, i quina casualitat que ni PP, ni Cs ni Vox mai hagin denunciat la impunitat que aquella llei va donar als franquistes.
I és que a diferència de l’amnistia del 1977 que hauria de ser considerada fora de la legalitat internacional i una aberració en termes democràtics, l’amnistia que debatem aquest 2024 per acabar amb la persecució contra l’independentisme català, compleix perfectament amb els estàndards espanyols, europeus i internacionals. Si el PSOE ha sostingut una amnistia tan lesiva per a la defensa dels drets humans com la de 1977, seria molt sorprenent que ara no s’atrevís a donar suport a una amnistia total per uns fets que tots sabem que mai van ser delicte, i encara menys de terrorisme.
Incloure absolutament tothom i en tots els supòsits doncs, és el més lògic i coherent. Donar el més mínim marge als jutges franquistes aniria contra el mateix esperit de l’amnistia, i seria un error que tindria conseqüències molt greus i imprevisibles. Per això l’amnistia, per ser veritablement, ha de ser total. I si tant els desagraden les amnisties, tenen feina. Que qüestionin la de 1977 i jutgin els torturadors i criminals franquistes que queden vius, ni que sigui un.